La llibertat no es demana, s'exerceix. Avui el poble de Catalunya ha decidit recuperar les seves llibertats històriques arrebatades ara fa 303 anys per la Monarquia Borbònica de Felip V i exercir novament el seu dret d'autodeterminar-se com a subjecte polític lliure i sobirà que vol caminar lliurament vers al futur per un camí construït de manera independent amb les pròpies mans sense tuteles pròpies de pobles conquerits o de pobles que encara no han assolit la majoria d'edat.
La decisió, pròpiament, la va prendre el poble de Catalunya el passat dia 1-O quan va a sortir a votar de forma massiva al referèndum d'autodeterminació plantant cara de manera civilitzada i pacífica a la violenta represió policial española que va fer tot i més per tractar d'atemorir la població impedint-li votar amb normalitat en la jornada electoral més decisiva de la nostra història. L'argument per exercir una tal violència d'estat contra la seva població era que aquest referèndum era un acte il·legal en no estar reconegut per la Constitución española. Però és sabut que amb la llei a la mà no hi ha cap article de la Constitución española que impedeixi celebrar un referèndum d'autodeterminació, ans el contrari: està perfectament reconegut a la Carta Magna. El problema no és la llei, sinó la interpretació restrictiva que se'n fa, usant-la com una presó jurídica o una camisa de força que ofega qualsevol aspiració sobiranista del poble català.
Davant d'aquest tipus de situacions en les que hom usa el seu poder per impedir la modificació d'una llei o per fer-ne un ús restrictiu que cronifiqui la vulneració d'algun dret fonamental d'alguna persona, col·lectiu o poble, hi ha dos formes jurídiques de desobediència que estan recollides en el preàmbul de la Carta Universal de Drets Humans de les Nacions Unides. La primera és l'objecció de consciència, la qual ens permet desobeir una llei que entra en contradicció amb les nostres creences religioses o les nostres conviccions morals més fermes. En aquest cas, doncs, la desobediència ve motivada per motius ètics i respon al dret que té cada persona a decidir per ella mateixa i a obeir abans que res a la seva pròpia consciència. En quant a la segona forma jurídica es tracta de la desobediència civil, que igual que la primera és una forma de desobediència pacífica, però que a diferència d'aquélla no és de caràcter ètic o religiós, sinó polític. Si l'objecció de consciència té per objectiu poder decidir per un mateix i no veure's coaccionat per la imposició d'una llei que entra en contradicció amb la nostra consciència subjectiva, la desobediència civil el que pretén es produir canvis en l'ordre social o polític establert per combatre pacíficament una vulneració de drets col·lectius que es tradueix en una situació manifestament injusta. La desobediència civil és, per tant, una forma de dissidència política que no persegueix l'interés personal, sinó el bé comú d'algun col.lectiu indefens d'individus, com un poble els drets del qual no són reconeguts, els éssers humans que viuen en la pobresa més absoluta o el col·lectiu de tots els animals no humans que maltractem i assassinem sense cap mena de compassió cada dia.
Doncs bé, la convocatòria i realització del referèndum d'autodeterminació del passat 1 d'octubre no va ser un acte il·legal, per molt que des dels mitjans de comunicació españols es repeteixi diàriament aquesta mentida, fins al punt d'usar-la com a pretext per suspendre l'autogovern autonòmic català si s'apliquen els resultats assolits en aquest referèndum i es declara la independència, sinó que va ser un acte de desobediència civil a una interpretació restrictiva de la constitució que, en confondre-la amb la constitució mateixa, deixa de ser democràtica per convertir-se en una llei dictatorial o absolutista. Perquè quan una llei és injusta o s'utilitza d'una manera flagrantment injusta és un deure civil desobeir-la, especialment quan la pròpia llei és la condició indispensable per a que res no pugui canviar. I llunys de ser això un acte il.legal, és un dret reconegut a la Carta Universal dels Drets Humans, un dret que en el moment d'exercir-lo deroga aquella llei injusta que es vol modificar. I és que, com deia Henry D. Thoreau, una llei que la població no reconeix com a pròpia i deixa d'aplicar queda, en la pràctica, derogada i mancada de tota validesa legal.
Per això no té cap sentit que, una vegada celebrat el referèndum i aplicat el seu resultat, s'acusi al President Puigdemont de "rebel·lió" contra l'Estat Españo i el seu interès general. El delicte de rebel·lió comporta un "alzamiento público i violento". Una votació democràtica com un referèndum d'autodeterminació no reconegut per l'Estat és un acte públic, certament, però no és pas un acte violent, sobretot tenint en compte que la violència en aquest cas la van exercir els cossos policials españols sobre una població desarmada i pacífica. I, consegüentment, tampoc no és cap acte violent declarar la independència d'un territori després d'haver-la votada al seu Parlament legítim i democràticamdent escollit pels ciutadans.
Així doncs, una vegada el poble de Catalunya i els seus representant hem exercit el nostre dret a la desobediència civil en relació a la carta Magna del Reino de España, ara mateix l'única legalitat vigent al Principat de Catalunya és la Llei de Transitorietat Jurídica que va ser aprovada al Parlament el passat 7 de setembre i que va entrar en vigor el dia 1 del mes en curs amb la clara victòria del Sí a la independència en el referèndum d'autodeterminació que es va celebrar malgrat les porres que van fer tots els possibles per impedir-ho. I els països membres de la UE s'afanyen a dir que no reconeixeran mai una Catalunya independent malgrat saber que el naixement de la República Catalana ja és imparable, i és que els fa una por terrible que l'exercici de la democràcia aconsegueixi modificar les fronteres territorials d'un dels socis en un club d'Estats on la democràcia brilla per la seva absència perquè els ciutadans no tenen cap dret a vot malgrat que els mercats, com deia Georg Soros, voten tots els dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada