Cal unitat, sí, però quina: la del poble o la dels treballadors?

Benvolgudes i benvolguts compatriotes:

MANIFEST PER LA UNITAT INDEPENDENTISTA PER A FER LA D.U.I.

Comparteixo el manifest de D68 ☝, que interpreto com un gest de generositat i cortesia envers aquells qui l'octubre de 2017 descaradament van trair de les urnes i actualment segueixen administrant les conseqüències de la seva traïció; un gest de generositat i cortesia al servei del "poble", que reiteradament ha reclamat la unitat del moviment independentista per damunt dels interessos partidistes. Ara bé, és legítim ser generós i cortés amb els traïdors? Que no hem escarmentat prou encara, després de les decepcions i aixecades de camisa de tots aquests anys? Quantes oportunitats més hem de donar a aquells que durant dècades i més dècades han demostrat per activa i per passiva que no volen ni voldran mai fer la independència? Entenc que D68 adopta una estratègia de pacificació per recuperar la unitat del catalanisme que va quedar greument afeblit, dividit i desorientat després de l'ensarronada monumental de fa 3 anys, i que aquesta serveix a la vegada com a estratègia per guanyar suports en presentar-se com els únics partidaris de la unitat, tan aviat com la societat vegi que la resta de formacions polítiques ignoren olímpicament la proposta d'aquest manifest. Em sembla una estratègia legítima, però una mica ingènua. Fins quan D68 continuarà idealitzant al poble català? Fins quan continuarà pensant que aquest és enganyat despietadament per les forces d'ocupació borbòniques? No seria hora d'adonar-se ja que al poble (si és que aquesta paraula significa alguna cosa) en el fons li agrada de ser enganyat?

A hores d'ara, qualsevol ciutadà de Catalunya té la capacitat suficient per haver entès que tot el populisme que va sostenir el procés durant gairebé 10 anys no anava pas encaminat a construir un nou país, sinó a explotar fins a l'extenuació les energies vives que havien de construir-lo, portant el procés fins el moment culminant de la declaració d'independència per després abortar-la i sotmetre's voluntàriament a l'ordre establert, sense que la població desgastada i desconcertada tingués la més mínima capacitat d'oposar-hi cap resistència. És a dir, que el populisme dels falsos líders independentistes no estava al servei de l'alliberament nacional del poble català, sinó al servei de Madrid/Castilla/Estado Español i del populisme ñacionalista que l'aguanta. L'España "una, grande y libre" va sortir triomfant del fals procés cap a la independència sense necessitat que aquesta hagués de moure ni un sol dit després que els líders populistes d'aquí es van abaixar els pantalons incomplint les seves pròpies "lleis de transitorietat jurídica" i entregant-se voluntàriament a la justícia de l'Estat al qual serveixen i han servit des del primer moment, o bé exiliant-se voluntàriament per poder seguir cobrant com a eurodiputats españols al Parlament Europeu tot donant petons a la bandera borbònica a la que sempre han restat fidels.

Doncs bé, si això que és tan evident (gairebé un nen de 5 anys al qual se li expliqués bé tindria la capacitat d'entendre-ho) no ho accepta encara la majoria de la població no és pas perquè no tinguin la capacitat d'entendre-ho, o perquè les seves emocions li impedeixin utilitzar la raó, sinó perquè es viu millor i de manera més còmode creient que aquells representants que tu has escollit et representen d'alguna manera en comptes de pensar que representen al teu enemic. Pensar això últim comportaria haver d'arremangar-se i implicar-se en primera persona en la política, perquè suposa adquirir la consciència que tota aquella política que no facis tu a favor teu la farà algú altre en contra teva. Potser ja va sent hora que acceptem que la major part de la nostra societat no vol adquirir aquesta consciència i prefereix viure còmodament instalada en un consumisme victimista alimentat per la falsa esperança que a la porta de la cantonada ens està esperant un món millor. Potser ja va sent hora d'acceptar que la lluita per la independència no és separable de la lluita de classes, i que ningú s'arremangarà per lluitar seriosament per l'alliberament nacional del nostre poble si abans no ha recuperat la consciència de la classe a la qual pertany. Potser ja va sent hora, en fi, d'adonar-se que no és possible "agermanar" tota la societat catalana en pro d'aconseguir l'objectiu comú de la independència perquè la burgesia catalana mai no ha tingut i mai no tindrà aquest objectiu, ans el contrari, té l'objectiu d'impedir-lo al preu que sigui tal i com ja hem vist durant el gairebé mig segle d'aquest règim neofranquista i, especialment, els darrers anys. No existeix, en efecte, l'objectiu comú de la independència, ni vivim en un conte de Disney on la classe treballadora pugui anar de bracet amb la classe que l'explota per tal d'alliberar-se d'un enemic més gran. El nostre enemic no és Madrid/Castilla/Estado Español com a tal, sinó el gran entramat de corporacions i interessos econòmics que s'hi amaga al darrere, i la classe capitalista catalana és la gran aliada d'aquest entramat, per això mai no ens hi podrem agermanar.

Així doncs, és legítim ser generós i cortés amb el processisme burgés i lleial a la Corona española? És sensat ser condescendent amb els partits del règim? A mi personalment em sembla que no, però és una mostra més de la bondat d'esperit i els grans ideals que estan a l'arrel d'aquesta formació. És per això que jo també he signat aquest manifest. Ara bé, després de signar-lo i com a simpatitzant que en sóc li demano això a D68: Deixeu d'idealitzar el poble, sisplau, que no és cap babau ni encara menys cap sant en mans d'un botxí. Després de comprovar per enèssima vegada com no s'aixeca ni una volva de pols amb la signatura d'aquest manifest, caldrà replantejar de cap a cap l'estratègia de lluita, perquè no és amb la unitat del "poble" (un ens abstracte) com podrem aconseguir la independència de Catalunya, sinó amb la unitat de totes i tots els treballadors plantant cara sense por a les elits econòmiques i, en general, a la classe que ens explota apropiant-se il·legítimament del capital. Animo, per tant, als companys de D68 a replantejar la vostra estratègia perquè (com vosaltres sabeu molt bé) la intel·ligència passa sempre per actuar de diferent manera a la recerca de resultats diferents.

Bona Diada !!*!!

Falses dicotomies (I): hedonisme vs. pessimisme. És possible un hedonisme rebel?

A l'assigatura de Cultura i Valors ètics de 4rt d'ESO hem estat reflexionant aquest any sobre la felicitat humana, sobre què significa aquesta paraula i de quina manera podem arribar a ser feliços. I he explicat als meus alumnes les consideracions que sobre aquest tema va fer Epicur de Samos, el famós filòsof antic que va viure entre els segles IV i III a. C. i que als manuals de la història del pensament està considerat com el gran mestre de l'hedonisme pel fet de considerar que <<el plaer és el principi i el fi d'una vida feliç>>. Una etiqueta que, malgrat tot, no fa plena justícia al pensament d'aquest filòsof si entenem l'hedonisme com aquell plantejament segons el qual els plaers sensorials o voluptuosos són els més importants de cara a aconseguir una "bona vida". I així és, en efecte, com habitualment s'entén aquesta etiqueta. En canvi, ben lluny d'un plantejament tan vulgar, Epicur ens va ensenyar a distingir entre tres tipus de plaers diferents: per una banda tenim els plaers que són necessaris i imprescindibles per ser feliços i que, després de la satisfacció de les nostres necessitats més bàsiques i elementals (menjar, vestir-se i tenir un lloc on dormir i resguardar-se de les inclemències del temps) es redueixen a aquests tres: amistat, reflexió i llibertat; per una altra banda, tenim els plaers que no són necessaris per ser feliços i dels que, per tant, podem prescindir sense que això faci disminuir el nostre grau de satisfacció personal, que segons el filòsof grec són tots aquells que tenen a veure amb els luxes, és a dir, tot allò que podem comprar amb diners i que no té a veure amb la satisfacció de les necessitats més bàsiques i elementals ni amb els tres plaers imprescindibles que fa un moment he mencionat; i, per últim, tenim també aquells plaers que, a més de no ser imprescindibles o necessaris per a la nostra felicitat, poden arribar a ser fins i tot perjudicials o contraproduents, que -segons Epicur- són els plaers derivats de la fama i el poder. Tot el pensament d'Epicur sobre la felicitat es pot resumir en aquestes poques paraules: els plaers necessaris per ser feliços són aquells que no van seguits de dolor, si volem ser feliços hem de potenciar aquests plaers i tractar d'evitar tots els altres.

No pretenc ara reproduir-vos les classes que vaig fer a l'escola sobre aquest tema, sinó únicament desenvolupar una reflexió que a partir d'aquestes classes se m'ha presentat l'ocasió de fer. Filosofar en companyia d'adolescents és un autèntic privilegi, perquè permet pensar amb la col·laboració d'ànimes que (a diferència de les ànimes adultes) encara no han estat condicionades per una quantitat molt gran de prejudicis i que, quan tenen la gosadia suficient per qüestionar allò que se'ls explica, et poden recompensar amb unes reflexions realment genials i sorprenents. Això és el que ha passat enguany amb aquest tema quan una de les meves alumnes m'ha escrit explicant-me que després de donar-hi moltes voltes ha arribat a la conclusió que, si bé Epicur era una persona prudent i intel·ligent perquè era capaç de rebutjar plaers que més tard es poden convertir en dolor, ella prefereix viure acceptant el dolor en comptes d'esquivant-lo perquè pensa que el dolor l'ajuda a ser millor persona i que la felicitat consisteix en ser cada dia millor. És una magnífica reflexió per part d'una jove adolescent que ni tan sols ha començat encara a estudiar filosofia, i jo la felicito per haver fet aquest descobriment. Però a continuació li dic que les dues afirmacions que fa són perfectament compatibles, i li explico les raons.

En efecte, podem acceptar el dolor inherent a la vida i utilitzar-lo com a palanca d’aprenentatge (que és el que, de manera molt encertada, afirma la meva alumna) i, al mateix temps, podem desenvolupar la prudència d’evitar aquells plaers que ens comportaran dolors innecessaris. Per exemple: Està bé gaudir amb el menjar, tots gaudim menjant els aliments que més ens agraden. Ara bé, si mengem en excés, després ens sentirem malament i tindrem mal de panxa. El mateix si mengem aliments que no ens convenen, especialment si els mengem continuadament. De quina manera aprenem què ens convé i què no ens convé? Per mitjà del dolor, i és d’aquesta manera que desenvolupem la prudència de menjar sempre allò que ens convé i en la quantitat que ens convé. Aprenem dels nostres errors, i aprenem de manera dolorosa, com molt bé em diu la meva alumne. El problema és quan no som capaços d’aprendre dels nostres errors i els repetim una vegada i una altra, amb el patiment inútil que això comporta. És aleshores quan som infeliços i el dolor no ens porta res de bo.

Per tant, hem d’entendre que a la vida sempre hi haurà plaer i dolor, i que no hem de viure la vida queixant-nos o tenint por del dolor, però que si el dolor no és font d’aprenentatge tampoc no ens condueix enlloc. No deixarem de menjar per por al mal de panxa ni tampoc no deixarem d’estimar per por a que ens trenquin el cor, però si no aprofitem les experiències doloroses per aprendre quins són els aliments saludables o quines són les persones que són dignes de ser estimades per nosaltres, aleshores difícilment gaudirem de la bona vida o eudaimonia a la que tots i totes aspirem sense excepció. Hem de gaudir del present sense por, però a la vegada fer-ho amb prudència i intel·ligència. Això es el que resumeix el famós carpe diem, aquella sàvia expressió que utilitzaven els antics: aprofita el dia, gaudeix del moment!

La pregunta que penso ens hauríem de fer a partir d'això és si la societat en la que vivim és una societat autogovernada per aquesta prudència i intel·ligència que ens van ensenyar homes savis com Epicur o és més aviat una societat malalta de consum que viu únicament per a la satisfacció dels seus plaers immediats sense aprendre mai dels dolors i les decepcions que segueixen als gaudiments anteriors. Si considerem alguns exemples podrem sortir de dubtes fàcilment. Exemple 1: Com és que seguim atiborrant-nos de menjar durant les festes nadalenques, si ja tenim l'experiència de cada any de que quan estem massa tips no ens sentim gens bé malgrat el plaer que sentíem mentre ens atipàvem? Després de tants anys no hem tingut ja prou ocasions d'aprendre del nostre error com per seguir repetint-lo un any rere l'altre? Ens guiem per la prudència i la intel·ligència cada vegada que acomiadem i donem la benvinguda a un nou any o ens guiem més aviat per la impulsivitat, les passions, els costums i els enganys publicitaris que ens fan creure que podem omplir la nostra ànima dejuna de felicitat ingerint allò que per definició només podrà omplir la nostra panxa i proporcionar-nos un instant fugaç de plaer seguit de malestar, neguit o dolor? Exemple 2: Com és que, de la mateixa manera que a l'exemple anterior, seguim atiborrant als nens i nenes de regals durant aquestes festes, si ja veiem que això no els fa cap bé ni els fa sentir més feliços? Sabem per experiència que l'excés de regals es tradueix en una baixa tolerància a la frustració per part dels nens i nenes (perquè els acostuma a tenir tot allò que volen i una vegada s'hi han acostumat no poden tolerar que en algun moment això no segueixi sent així), en una menor creativitat (perquè no han d'inventar-se els jocs, sinó que estan sobresaturats d'aquests), en una actitud de no-esforç (ja que saben que seran premiats independentment de l'esforç que hagin fet) i en una sobrevaloració d'allò material (perquè mesuren la felicitat pel nombre de possessions que tenen i no per l'alegria que els provoquen, que és menor quant major sigui el nombre). Si ja ho sabem, i ho hem aprés per experiència, perquè seguim consentint d'aquesta manera a les nostres criatures? Exemple 3: Canviem el Nadal per una altra festivitat entranyable, això que d'una forma tan eloquent com hiperbòlica s'ha donat a conèixer com la gran "festa de la democràcia". La gent es queixa dels polítics corruptes, diu que està decepcionada de la classe política, però en canvi els continua votant. No aprèn dels errors i continua confiant ad nauseam amb els mateixos que els han traïcionat i mentit una vegada i una altra després de cada convocatòria electoral. Com podem pretendre transformar el món, com podem pretendre que canviï alguna cosa, si no estem disposat a fer cap sacrifici per aconseguir-ho i si sempre ho deixem en mans d'aquells que diuen representar-nos però que ja sabem per experiència que serveixen a altres interessos que no són els del seu electorat? No serà que ens hem cregut la mentida que això de preocuparse dels assumptes públics és una cosa avorrida que hem de deixar en mans d'un experts, ja que implicar-nos-hi de manera personal ens restaria temps per gaudir d'aquells plaers de la vida que un cop més els enganys publicitaris ens presenten com a indispensables i essencials? No serà que ens falta, doncs, la prudència i la intel·ligència per saber distingir entre els plaers necessaris per ser feliços i aquells altres que ens fan infeliços perquè sempre van seguits de dolor? No serà que equivocadament busquem la felicitat en aquelles coses que mai no podran donar-nos-la perquè, encara que momentàniament ens hagin fet gaudir, sempre ens conduiran a un estat de decepció i frustració que tractarem de tapar novament amb nous plaers innecessaris seguits de nous estats de malestar o de dolor? No serà que, en la nostra recerca infatigable de la felicitat, hem acabat atrapats en la trampa del consumisme, és a dir, allò que -com acabem de veure- constitueix un autèntic cercle viciós?

Friedrich Nietzsche, un filòsof molt diferent a Epicur, i també molt posterior a ell, criticava sarcàsticament a les persones hedonistes que només viuen pensant en els plaers i afirma que són com els animals que es conformen a satisfer els seus instints i no aspiren a res millor que això al llarg de la seva vida. Aquestes persones -deia aquest pensador alemany del segle XIX- no faran res de bo a la vida, no destacaran, no crearan cap obra d’art valuosa ni faran cap descobriment important, perquè totes les grans conquestes de la humanitat l’han fet aquelles persones excepcionals que han tingut la intel·ligència per entendre de manera pessimista que la vida humana comporta sempre i de manera inevitable sofriment i dolor, aquells genis tràgics que han tingut la fortalesa suficient per acceptar aquest fet i aprofitar el seu patiment per aprendre (com deia la meva alumna) i dur una vida valuosa o creadora, ja que les dues coses són el mateix. La realitat -segons Nietzsche- no és quelcom a gaudir, sinó quelcom a crear. La realitat és sempre allò que creem nosaltres, i la podem crear mitjançant valors d'esclau o mitjançant valors de senyor. L'esclau és aquell que accepta la realitat com a donada, és a dir, accepta la realitat que han construït els altres i tracta de sobreviure i gaudir-la acatant les seves regles de joc, mentre espera la recompensa futura o ultramundana a tots els seus patiments en cas de no poder gaudir-la en el moment present. El senyor, en canvi, és aquell que s'atreveix a crear la realitat a partir de nous valors, o sigui, aquell que viu el present amb intensitat afirmant la vida actual, sense esperar recompenses futures i sense estar pendent dels seus nivells de plaer o dolor; aquell que és capaç de transvalorar l'existència i que té la voluntat de poder necessària per trencar els límits establerts per les convencions socials i diferenciar-se de la resta esculpint la seva pròpia vida igual com l'artista esculpeix la seva obra d'art. El primer seria l'home-massa, que viu sempre de manera gregària seguint i imitant els patrons de conducta identitaris de la majoria de la gent. El segon, per contra, és l'übermensch, o sigui, el trans-home que no anhela la identitat sinó la diferència i està sempre disposat a trencar motllos i nadar a contracorrent. És aquest, i no l'altre, el que ens ha de servir de model a aquells éssers humans que (probablement sense aconseguir-ho) aspirem a quelcom més que a l'omnipresent mediocritat del ciutadà mitjà, ja sigui el cristià burgés de finals del segle XIX i principis del XX o el consumidor hedonista de l'american way of life de la segona meitat del segle XX i començaments del XXI la vida del qual consisteix a treballar per consumir i consumir per seguir treballant. 

Tenint en compte aquestes dues perspectives, l'epicúrea i la nietzscheana, l'hedonista i la pessimista, el que em pregunto ara jo és si hi ha alguna possibilitat de conjugar el component lúdic i festiu de la primera amb la tragicitat i la rebel·lia pròpies de la segona, és a dir, la possibilitat de transformar el món mitjançant el que podríem anomenar un hedonisme rebel. Filosofar en companyia d'adolescents em fa pensar que sí ha de ser possible, i la reflexió que m'ha enviat la meva alumna i que ha donat peu a aquesta entrada em sembla que n'és una bona prova. Els adolescents són personetes molt curioses, desitjoses d'experimentar plaers i de viure'ls amb molta intensitat i en gran quantitat, però també són persones amb un gran desig d'aprendre coses noves i de viure en llibertat, sense cap por a trencar amb aquells costums irracionals o aquells prejudicis absurds que manta vegades guien la vida dels adults. Els nois i noies d'aquesta edat són persones molt joves que tenen molt recent encara la decepció resultant del fet d'haver descobert l'engany dels inexistents "Reis Mags", i precisament per això, perquè la tenen tan recent, són persones que es resisteixen a acceptar que les festes de Nadal i Cap d'Any serveixin únicament per engreixar-se menjant neules i torrons en companyia de la família. Volen aprofitar el dolor provocat per la decepció resultant de l'engany per fer quelcom diferent, i la societat encara no els ha domesticat prou com per acceptar resignadament que no existeix cap possibilitat de fer res diferent. De la mateixa manera, els adolescents són uns grans amants de la festa i la gresca, però també estan impacients per començar a participar en els assumptes públics i aconseguir ser ciutadans de ple dret; són persones intel·ligents que aprenen de les decepcions i les mentides i ja han descobert que el món en el que viuen no és un lloc tan màgic ni tan meravellós com els havien volgut fer creure quan eren petits i com alguns adults s'entesten en seguir volent fer-los creure, com aquests que exageradament parlen de la "festa de la democràcia" per referir-se a quelcom que té molt de xou i molt poc de festa, molt d'espectacle hipòcrita i molt poc de gaudiment i diversió; són persones prudents que s'anticipen a nous enganys i abans fins i tot d'haver pogut exercir el seu dret a vot ja estan descobrint la mentida de la inexistent "Democràcia"; persones hedonistes i rebels a la vegada que la societat encara no ha tingut ocasió de domesticar prou com per fer-los acceptar que en tant que ciutadans no tindran cap més dret que el d'escollir cada quatre anys uns falsos representants del poble amb cara de cartró pedra, que és el mateix dret que tenen els espectadors de xous de telerealitat com Gran Hermano a l'hora de decidir quins dels participants de l'espectacle continuen i quins no, amb l'única diferència que els participants d'aquests xous tan lamentables tenen al menys la decència de no erigir-se en representants dels seus espectadors. 

Per si això fos poc, i gràcies al confinament que ens han imposat els darrers mesos amb el pretext de la salut pública (restringint de manera totalitària la nostra llibertat en nom de la seguretat), els i les adolescents han començat a descobrir un altre engany: la mentida segons la qual la tecnologia digital és font de llibertat i felicitat. Quan s'han vist obligats a estar permanentment enganxats a les pantalles s'han adonat del temps preciós de vida que perden habitualment connectats a unes xarxes socials on, a més de ser espectadors de l'espectacle, se'ls dóna la possibilitat de ser també actors d'aquest. S'han adonat que cada cop més vivim connectats o atrapats en una caverna digital en la qual podem contemplar i fabricar belles aparences com si es tractessin de l'autèntica realitat. Ja no importa si ets feliç o no, l'únic que importa és aparentar-ho i aconseguir molts seguidors. Ja no importa l'amic, el germà o la parella que tens al costat tractant de mantenir una conversa amb tu, tractant de conviure amb tu, l'únic que importa són els amics virtuals amb els quals pots compartir aquest món de belles aparences que ens permeten viure despreocupadament ignorants de la no tan bella realitat que s'amaga darrere d'aquestes. La realitat de l'entramat financer que s'oculta darrera d'aquest món de subjectes hiper-connectats i hiper-controlats per algoritmes digitals que aparenten ser feliços renunciant a la seva privacitat i a la seva llibertat; subjectes hackejats per enginyers informàtics a sou de les grans corporacions tecnològiques que han aconseguit reduir la seva existència, no ja a simples mercaderies, sinó a zeros i uns, a dades susceptibles de ser analitzades i controlades i que són la font dels seus beneficis milionaris. I mentre els adults estan contents perquè ja s'ha acabat el confinament i podem tornar a respirar normalitat, els adolescents i els que filosofem en companyia d'aquests hem comprés que això que anomenen nova "normalitat" s'assembla cada cop més a una distopia orwelliana i huxleiana que a un paradís de llibertat i felicitat.

En definitiva, els adolescents són persones hedonistes amb ganes de passar-ho bé, fer gresca i anar de festa, però també són joves rebels que es resisteixen a ser domesticats pels llocs comuns dels adults que confonen la felicitat amb la frivolitat, l'alegria amb la hipocresia, la llibertat amb la submissió victimista i la vida intensa i creadora amb la monotonia i l'avorriment de seguir els mateixos patrons de conducta un dia rere l'altre sense atrevir-nos a sortir del camí que d'altres ens han imposat prèviament. Són amants del plaer, sí, però no són representants de l'hedonisme frívol que els empresaris i enginyers socials a sou que van dissenyar la versió post-moderna del sistema capitalista ens van encolomar propagandísticament amb la trampa del consumisme, i encara menys de la seva versió digital més recent, sinó de l'hedonisme rebel que està disposat a trencar amb les normes establertes quan aquestes són injustes o quan ofeguen la vida en comptes de fer-la possible, i a canviar les regles de joc per seguir gaudint en llibertat del present. No volen ser simples espectadors-actors d'un espectacle, sinó dones i homes autèntics i amos dels seus propis destins. I ja que els adults ens hem deixat enganyar dòcilment creient-nos la mentida segons la qual podem viure tota la nostra vida gaudint de la festa com si fóssim uns eterns adolescents, potser hauríem de començar a aprendre d'aquests i encomanar-nos del seu inconformisme vitalista i creador en comptes de voler encomanar-los a ells el nostre conformisme tediós i decadent. Quan creiem que no hi ha res més a fer, que no és possible canviar ni inventar noves maneres de viure i conviure, i que no tenim cap més alternativa llevat d'acceptar la realitat existent, situem-nos a prop dels més joves i aprenguem del seu esperit inconformista i rebel, potser ens sorprendrem a nosaltres mateixos descobrint noves maneres de gaudir i a la vegada de ser lliures, és a dir, noves maneres de viure trans-humanament.