Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dignitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dignitat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 de març del 2026

Sísif no és un hàmster: Absurd, amor fati i rebel·lió

1. Una sensació estranya de repetició

Hi ha dies en què tenim la sensació que la vida s’assembla massa a una repetició. Els dies passen, les obligacions es repeteixen, els calendaris avancen i, malgrat tot, hi ha moments en què sembla que estiguem sempre al mateix lloc.

Aquesta sensació no és nova. De fet, forma part d’una experiència humana molt antiga: la impressió que la vida és una successió de gestos que tornen una vegada i una altra. Treballar, descansar, tornar a començar. Viure, en certa manera, també és repetir.

Però aquesta intuïció quotidiana planteja una pregunta filosòfica profunda: Fins a quin punt aquesta repetició forma part de la condició humana i fins a quin punt és el resultat de les estructures socials i econòmiques que nosaltres mateixos hem creat?

Per respondre aquesta pregunta potser cal recórrer a la filosofia.


2. L’absurd i la roca de Sísif

Un dels pensadors contemporanis que ha abordat aquesta qüestió amb més lucidesa és Albert Camus. En el seu assaig El mite de Sísif (publicat l’any 1942) Camus descriu la condició humana com una experiència marcada per l’absurd: l’ésser humà busca sentit en un univers que no en garanteix cap.

Per explicar-ho, recupera la figura mitològica de Sísif. Condemnat pels déus, Sísif ha d’empènyer eternament una roca fins al cim d’una muntanya. Quan arriba a dalt, la roca torna a caure i ell ha de començar de nou.

La imatge és poderosa perquè reflecteix una intuïció profunda: la vida humana conté inevitablement una dimensió de repetició i de límit. Treballem, lluitem, esperem… i moltes vegades tornem al punt de partida.

Però Camus no conclou amb el pessimisme. Al contrari: proposa un gest de lucidesa. Davant l’absurd, l’única resposta digna és assumir-lo sense fugir-ne. Per això acaba afirmant una idea sorprenent: hem d’imaginar Sísif feliç.

La felicitat de Sísif no prové de superar la seva condemna, sinó de mirar-la amb plena consciència i continuar empenyent la roca.

                                        

3. Amor fati: la idea més poderosa i difícil de tota la història de la filosofía

Abans que Camus, aquesta actitud ja havia estat pensada d’una altra manera per Friedrich Nietzsche. De fet, el filòsof alemany del segle XIX és una de les grans fonts d'inspiració del filòsof francés del segle XX.

Nietzsche va formular una idea que resumeix la seva filosofia vital: amor fati, l’amor al destí. No es tracta només d’acceptar la vida tal com és, sinó d’arribar a estimar-la fins i tot amb les seves dificultats, les seves ferides i les seves repeticions.

Estimar la vida no vol dir negar el patiment ni disfressar la realitat. Vol dir afirmar-la amb tota la seva complexitat. Tanmateix, aquesta idea ha estat sovint banalitzada en la cultura contemporània. L’amor fati s’ha convertit mantes vegades en un eslògan d’autoajuda: accepta el que hi ha, adapta’t, no qüestionis res.

Però aquesta lectura és profundament equivocada. Ni Nietzsche ni Camus proposaven una filosofia de la resignació. El seu pensament és molt més exigent: demana lucidesa davant la vida, no submissió davant el sistema. I és aquí on cal fer una distinció essencial.


4. La distinció central: la roca i la roda

La roca de Sísif simbolitza una part inevitable de l’existència. Hi ha límits que formen part de la condició humana: el pas del temps, la repetició dels dies, la necessitat de treballar per viure.

Aquesta és la roca. Però hi ha una altra cosa molt diferent: les gàbies que els humans construeixen i després presenten com si fossin inevitables. Sistemes econòmics, estructures de poder o formes d’organització social que es naturalitzen fins al punt que semblen impossibles de qüestionar.

Aquesta és la roda del hàmster. I aquí rau la distinció fonamental: acceptar la roca no implica acceptar la gàbia.

Confondre aquestes dues coses és una de les formes més eficaces de desactivar qualsevol impuls de llibertat.

                             

5. Quan la roda es presenta com a destí

Aquesta confusió apareix constantment en la vida contemporània:

Apareix quan es diu que determinades estructures polítiques o institucionals són inevitables. Millor dit, quan determinades decisions col·lectives es presenten com a inevitables encara que siguin fruit de pactes, renúncies o interessos molt concrets.

També apareix en el món laboral, quan determinades situacions de precarietat o degradació professional s’acaben assumint com si fossin el resultat natural de les coses.

El mecanisme sempre és el mateix: el que és històric i modificable es presenta com si fos natural i immutable. I així, a poc a poc, la roda del hàmster acaba semblant tan inevitable com la roca de Sísif. Però no ho és.


6. Compte! No confonguem lucidesa amb resignació

Arribats aquí, potser la qüestió essencial és aquesta: com distingim entre allò que cal assumir i allò que cal desafiar?

La filosofia d'Albert Camus i Friedrich Nietzsche ens recorda que la lucidesa consisteix a mirar la realitat sense il·lusions, a acceptar que la vida conté límits i repeticions inevitables. Però aquesta mateixa lucidesa exigeix no convertir en naturalesa allò que només és el resultat d’un determinat ordre social.

La rebel·lió, en aquest sentit, no és negar la realitat: és negar que la realitat existent sigui l’única possible.

Acceptar la roca de Sísif potser és saviesa, però acostumar-se a la roda del hàmster és una altra cosa: és resignació.

7. Crida a l’acció: De la falsa resignació a la rebel·lió

Potser, doncs, la pregunta final no és només filosòfica, sinó també pràctica. Què fem amb aquesta lucidesa?

Si distingim entre la roca inevitable i la roda construïda, si sabem que una cosa és la condició humana i una altra molt diferent les gàbies que nosaltres mateixos hem creat, aleshores ja no podem refugiar-nos en la comoditat de la resignació.

Cada època té les seves formes de submissió i també les seves possibilitats de rebel·lió. La nostra no n'és una excepció. En un moment històric marcat per la desmobilització, la precarització i la sensació difusa que "no hi ha alternativa", potser la primera forma de rebel·lió potser la primera forma de rebel·lió consisteix simplement a recordar una distinció elemental: no tot el que existeix és inevitable. La roca de Sísif potser no la podem evitar, però la roda del hàmster, aquesta si més no encara depèn de nosaltres.

Potser per això aquesta distinció no és només teòrica, també és profundament política i social. En el nostre present immediat veiem com la resignació s'imposa sovint sota la forma del realisme polític: se'ns diu que cal acceptar retallades, precarietat o pactes mediocres perquè "no hi ha alternativa" o perquè creure en altres mons possibles és ser un ingenu o un càndid que encara creu en realitats fictícies o ideals.

Ho veiem aquests dies en conflictes laborals on es demana al professorat o als metges (que són els pilars de tota societat civilitzada) que ens conformin amb engrunes, ho veiem en una societat catalana marcada per la desmobilització després dels enganys i les consegüents frustracions polítiques dels darrers anys, i ho veiem també en un context internacional cada vegada més inquietant en què les tensions geopolítiques tornen a ocupar el centre de l'escena mundial i ens fan pensar en els tensos moments del segle passat que van donar lloc als desastres històrics que ja coneixem i que ningú voldria tornar a reviure.

Davant d'aquest panorama, la distinció entre acceptació existencial i conformisme social esdevé decisiva. Acceptar la condició humana —ja ho hem dit— és una mostra de saviesa, però acceptar sense més un ordre social injust o una deriva històrica perillosa és una altra cosa molt diferent. I és precisament aquí on la lucidesa filosòfica hauria de tornar a trobar el seu sentit més antic: recordar-nos que la resignació no és una necessitat metafísica, sinó una opció humana que marca la diferència entre la submissió i la dignitat, entre la servitud i la llibertat.

diumenge, 18 de febrer del 2018

Revolució dels somriures?

Aquest cap de setmana s'ha esdevingut la V Olimpíada filosòfica de Catalunya on alguns dels alumnes més brillants del nostre país han defensat les seves dissertacions al voltant d'una pregunta: "Creus que tota revolució pressuposa una utopia?" Ha estat un autèntic plaer poder escoltar aquests jove talent i una esperança per una societat que a dia d'avui, en plena societat de la informació i del coneixement, es troba dejuna de tot pensament.

Deixant de banda la polèmica entorn d'un concepte tan controvertit com el de "revolució" i un altre tan evanescent com el d'utopia, voldria destacar que aquest grupet d'alumnes van estar d'acord en afirmar que el "procés" que ha viscut Catalunya (la mal anomenada "revolució dels somriures") no ha tingut un caràcter revolucionari perquè no ha estat l'aixecament del poble contra els seus opressors. 

Parlar d'aixecament del poble no necessàriament ens ha de remetre a un acte perpetrat amb violència, ans el contrari, si en alguna cosa estem d'acord tots és que de violència per part nostra no n'hi ha d'haver i ningú la vol. Però el que sí hi ha d'haver és la dignitat i la valentia de desobeir lleis injustes. La independència no ens la regalarà ningú, ni ens hi conduirà cap flautista d'Hamelín.


Volem la independència, sí o no? Podem deixar per després el dibuix precís de la utopia (la República catalana lliure i sobirana), però si no estem disposats com a poble a fer un acte lliure i sobirà de trencament o ruptura pacífica amb el Règim del 78 (del qual forma part tota l'estructura actual de partits que desgoverna a Catalunya) difícilment podrem aconseguir-la.

El poble només té el poble.

Guanyarem !!*!!   

dimecres, 23 de setembre del 2015

Un vot per la llibertat !!*!!


Benvolgudes i benvolguts compatriotes:
 
Des del meu actual exili mexicà i com a quissoflauta independentista que sóc, in extremis en l'últim dia que tenia de termini per fer-ho, finalment m'han arribat les paperetes i he pogut emetre anticipadament per correu certificat el meu vot en aquestes eleccions plebiscitàries del 27S: un vot per la dignitat i la llibertat del poble català.

 
Han estat molts anys d'espera. Mitja vida que he estat esperant aquest moment, el moment en què per fi el nostre poble pogués agafar les regnes del seu destí i decidir, de forma absolutament pacífica i democràtica, autodeterminar-se per sortir d'aquesta dependència penosa respecte de l'Estat español que portem arrossegant des de fa ja ben bé quaranta anys. Dependència indigna i humiliant en la mesura que ha estat una dependència voluntària provinent de la desídia, el conformisme i la passivitat. Però, al mateix temps, una dependència comprensible després de tres-cents anys de repressió violenta sobre el nostre poble i necessària per assolir un context internacional mínimament democràtic en el qual l'autoritarisme del vell règim imperial borbònic no pogués trepitjar i reprimir un cop més la voluntat majoritària de les catalanes i dels catalans expressada lliurement a les urnes. Doncs bé, ara finalment ha arribat el moment d'expressar democràticament aquesta voluntat majoritària del nostre poble, és a dir, la voluntat d'una majoria social que en aquests quatre dies que falten per a la data assenyalada hem de fer que sigui el més gran posible, perquè d'això dependrà que el procés sobiranista de Catalunya arribi a bon port.

 
Estimats compatriotes, he volgut escriure-us des de l'altra punta del món on em trobo per dir-vos que és ara o mai. Després de molts anys votant per inèrcia i sense cap il.lusió ni previsió de canvi en l'estatu quo, per fi des de la societat civil catalana hem aconseguit impulsar unes eleccions amb les quals tenim l'oportunitat d'iniciar un canvi real o substancial en la nostra vida. Ara és, doncs, l'hora de ser valents i de jugar-s'ho tot pel tot, sense por i amb una confiança plena en les nostres forces. Per fi ha arribat aquell dia que tots havíem somiat o anhelat d'una o altra manera al llarg de la nostra vida, el dia en que podem recuperar les nostres llibertats i, amb elles, la nostra dignitat com a poble. Des del meu exili mexicà us encoratjo per tant a no defallir ara que estem tan a prop de la victòria, i us animo a encoratjar igualment a tantes persones com pogueu en aquests pocs dies que falten pel moment decisiu i crucial de la batalla, el moment de guanyar allò que és nostre i que durant anys i panys ens ha estat arrebassat amb la violència de les armes.

 
Pels nostres avis i per totes aquelles persones que van patir lluitant o van morir en el passat defensant els nostres drets col.lectius i les nostres llibertats; pel meu tiet Jordi i tots els nostres parents que com ell no han pogut viure el temps suficient per veure acomplerta l'esperança del nostre alliberament nacional; per tots els nens i nenes que estan actualment creixent sense pensar encara en el futur i sense saber que el seu futur és el nostre; per tots nosaltres que som els encarregats de fer possible aquest futur digne per als nostres fills, perquè ens ho mereixem i perquè ja hem aguantat prou vexacions i humiliacions de part del ranci i despòtic nacionalisme español; per tots i totes, us demano sisplau que tracteu d'animar sense excepció als vostres amics, coneguts i familiars a no quedar-se a casa el proper dia 27 i a no votar cap de les candidatures que proposen quedar-nos com estem i que volen impedir al preu que sigui aquest canvi social que la majoria desitgem i anhelem. Us demano sisplau que animeu a tothom qui pogueu a participar en aquest apassionant i il.lusionant projecte col.lectiu de partir de zero per construir plegats un país nou, net i al servei de la gent. Sense retrets, sense rencors, sense anar en contra de ningú, sinó només a favor nostre i dels que habitem la nostra terra, a favor del nostre dret a ser sense haver de gastar temps, energia i recursos vitals en justificar permanentment la nostra existència.

 
Convenceu als indecisos i feu entendre a aquells que encara no ho han entès que aquesta no és una vana disputa folklòrica i identitària entre catalans i españols, sinó una autèntica lluita per la llibertat, la dignitat i el benestar de totes i tots nosaltres, tant dels que només ens sentim catalans com dels que se senten catalans i al mateix temps españols, perquè serem tots sense excepció els que sortirem beneficiats de viure en una República Catalana independent lliure de corrupció i de catalanofòbia. Només amb l'ajut d'aquests últims, dels indecisos i dels que encara no han entès que és estrictament necessari separar-nos d'España per construir un país digne del qual poder sentir-nos orgullosos, només amb l'ajut de tots ells podrem sortir victoriosos de la nostra lluita i recuperar finalment tots els nostres drets i totes les nostres possibilitats com a poble.

 
Les victòries no venen soles i cal lluitar fins el final, i aquesta batalla democràtica encara no ha estat guanyada. Jo afortunadament he pogut exercir el meu dret a vot, però molts catalans residents a l'estranger no han pogut fer-ho perquè les paperetes no han arribat a temps. Cal compensar aquests vots perduts convencent els indecisos i els que se senten tant catalans com españols, perquè el país que volem construir no és un país en contra d'España i que negui l'españolitat a aquells qui la vulguin continuar exercint, sinó un país a favor dels catalans i que permeti recuperar la catalanitat a tota la gent que lliurement i sense complexos, amb completa normalitat, volem exercir-la. Perquè tenim el dret de fer-ho i res ni ningú no ens ho pot impedir.

 
Us envio una abraçada molt forta des d'un país solidari que, després de la Guerra Incivil española, va acollir generosament a un immens nombre de refugiats republicans españols i catalans que van arribar aquí fugint de la dictadura franquista.

 
El fet que hagi de viure des de l'estranger aquest moment llargament esperat per mi, el moment més important i emocionant de la historia recent del nostre país, demostra com n'és d'irònica i d'imprevisible la vida. Sense cap mena de dubte podem afirmar que el futur és incert i no sabem el que ens espera, però des de l'experiència del meu exili temporal i voluntari a Mèxic una cosa també puc assegurar-vos: no hi ha res pitjor que l'immobilisme, i val la pena arriscar-se per guanyar aquest futur digne i engrescador que mereixem i volem.


Visca Catalunya lliure !!*!!