Enguany la celebració de cap d'any ha tingut molt poc a veure amb aquella festa de llums i colors amb la qual vam congratular-nos cofoiament d'entrar en el tercer mil·leni. Sembla com si fos ahir que celebràvem amb focs d’artifici i joiosa complaença l’arribada del segle XXI. Ens consideràvem afortunats pel fet de poder viure en persona al mateix temps un canvi de segle i de mil·leni, com si aquesta simple coincidència cronològica ens convertís en éssers gairebé únics i especialment afortunats, éssers privilegiats de poder contemplar amb els propis ulls com l’ésser humà conqueria el futur en el qual havien somniat els nostres avantpassats a la vegada que seguíem avançant pletòricament immersos en la magnificència d’aquest futur del qual podíem afirmar amb gran satisfacció que ja estava a les nostres mans. Un sentiment de satisfacció perfectament comprensible pel fet que vivíem encara immersos en la ideologia cientifista pròpia de l’Època Moderna segons la qual la ciència i la tecnologia són les encarregades de conduir-nos a un futur esplendorós i irradiant. Des dels segles XVI i XVII, en efecte, la racionalitat tecnocientífica de la Nuova Scienza va anar associada no solament a un progrés tecnològic il·limitat, sinó a un progrés social i moral de la humanitat que l’havia d’impulsar cap a un estat de perfecció i de felicitat completes. No cal dir que aquesta ideologia va ser ridiculitzada i destrossada –en el pla intel·lectual o de les idees– ja a la segona meitat del segle XIX per una sèrie de pensadors que avui dia anomenem “filòsofs de la sospita”, així com ho va ser també –en el pla material dels aconteixements històrics– durant la primera meitat del segle XX per les dues sagnants guerres mundials que van posar potes enlaire l’ordre burgés de la civilització occidental moderna, pel sorgiment dels règims feixistes que van desencadenar el segon d’aquests conflictes (que va deixar més de 50 milions de morts arreu del planeta) i pel seu colofó espantós amb les dues bombes atòmiques detonades sobre població civil indefensa i que van ser llançades, no pas pels països controlats pels líders tirans o pels partits feixistes, sinó per Estats Units d’Amèrica, que era i pretén seguir sent encara avui dia el país capdavanter en la defensa de la pau i la llibertat. Tota aquesta seqüència horrorosa d’aconteixements van ser la constatació històrica del fracàs estrepitós del Projecte d’Emancipació Il·lustrat basat en l’esmentada convicció ideològica que el progrés tecnocientífic havia d’anar lligat necessàriament a un progrés moral de l’ésser humà, ja que lluny d’això la ciència i la tècnica ens van conduir a la nostra derrota moral com a societat. Després d’aquesta derrota moral va venir la construcció del Nou Ordre Mundial, és a dir, el món tal i com l’hem conegut a la segona meitat del segle XX, que no va ser altra cosa (com si de l’au Fènix es tractés) que el renaixement de les seves pròpies cendres del mateix ordre burgés derrotat per la seva pròpia arma –la racionalitat tecnocientífica– posant-la en aquesta ocasió al servei del consumisme i la buida felicitat del capital. L’ordre industrial burgés de la vella i ja caduca Modernitat va donar lloc a l’ordre post-industrial de la “tardomodernitat”, una societat aparentment del coneixement i de la informació en la qual la ciutadania viu paradoxalment alienada, no ja per la rigoroses i asfixiants cadenes disciplinàries del sistema de producció febril pròpi de les fàbriques, sinó per les dolces i invisibles cadenes de l’espectacle desinformatiu propi dels mitjans massius de comunicació.
Uns mitjans massius de comunicació que, en tant que mitjans d'adoctrinament més que no pas d'informació, continuen apuntalan aquella vella ideologia de la ja vella i antiga Modernitat. Per això, el propòsit d’aquesta entrada és ajudar a la ciutadania a fer entendre que criticar racionalment la ideologia cientifista moderna que ha contribuït al desenvolupament industrial i tecnològic de l’ésser humà occidental no significa anar en contra de la ciència com a eina de coneixement de la realitat. No és que la ciència sigui la millor eina que tenim per tractar de conèixer el món que ens envolta, és que és l’únic que tenim, si més no si parlem de coneixement racional. Hi ha altres formes de relacionar-se amb el món basades en la fe i en els mites, formes pre-racionals de coneixement que encara avui dia té nombrosos adeptes. Les religions mil·lenàries dels nostres avantpassats segueixen encara generant milions i milions de de seguidors, i pels que no es conformen amb aquestes sempre tenen la possibilitat de fer-se religions a mida o a la carta on poder abocar el seu lloable espiritualisme i la seva infatigable fe. Jo personalment respecto aquestes formes pre- (o, fins i tot, a-) racionals de relacionar-se amb l’entorn, però no les comparteixo. En tant que filòsof sóc un ferm partidari de l’ús de la raó. Ara bé, al mateix temps que em declaro un fervent partidaris de la ciència i la tecnologia constato amb perplexitat un fenomen sociològicament molt curiós, a saber: quan algú a la nostra societat posa en dubte que aquest coneixement racional de la realitat que és el coneixement científic hagi de conduir necessàriament a una millora moral de la humanitat, o que totes les aplicacions tecnològiques de la ciència hagin de ser necessàriament beneficioses pel simple fet que són resultat d’un procés de coneixement racional i contrastat, aleshores s’acusa a aquesta persona de “negacionista”, “irracionalista” o “tecnòfob”, enemic del progrés i de la mateixa humanitat. O sigui, que no n’hi ha prou amb l’experiència acumulada durant la primera meitat del segle XX per constatar els greus perills que pot comportar un mal ús de les teories científiques, sinó que sembla que necessitem encara més proves historiogràfiques per a poder tenir dret a sospitar de cadascuna de les noves descobertes que des dels mitjans massius de comunicació i informació se’ns presenten com a noves conquestes de la civilització occidental.
Doncs bé, em temo que aquest curiós fenomen sociològic no es deu pas a la manca de proves, sinó a la manca de consciència històrica i al poder hipnòtic dels mitjans de comunicació de masses. Cal notar que la ideologia cientifista és a-històrica o u-crònica, perquè no té en compte les condicions temporals en les quals tenen lloc els descobriments científics i viu sempre instal·lada en el present. El passat no té cap importància, perquè tot el que té lloc avui és millor per definició que allò que l’ha precedit. Per això és comprensible que la població no tingui el més petit interès en conèixer que és el que va succeir en el passat, ja que la informació ideològica dels mitjans ens convida sempre i a totes hores a viure sempre en un present intemporal. Però si es tracta de buscar proves dels seriosos perills que pot comportar el mal ús de la ciència no cal anar a buscar-les segles enrere, podem trobar-les en les dues primeres dècades d’aquest nou segle que amb tant d’optimisme i fervor vam començar ara fa 20 anys: des de l’atac “terrorista” al World Trade Center de Nova York, amb l’esfondrament icònic de les seves torres bessones que ja formen part de l’imaginari col·lectiu com a emblema del poder destructiu de l’home (qualsevol persona que hagi investigat una mica aquest aconteixement atroç haurà trobat raons de sobres per sospitar de la versió oficial narrada pels mitjans oficials i haurà descobert, per tant, prous motius per pensar que es va tractar d'un atemptat de falsa bandera dut a terme per justificar la posterior Guerra d'Iraq), fins a la pandèmia actual, passant per la enginyeria genètica, la contaminació alimentària o el canvi climàtic. Durant les dues primeres dècades d'aquest “nou” segle no ens han faltat exemples dels perills alarmants de la tecnociència quan aquesta es troba en mans dels governants sense que els qui som governats exercim cap tipus de control ni resistència. I així fins arribar a la situació actual, on un suposat virus batejat com a "Sars Cov 2" ha estat el pretext per dur a terme la restricció més brutal de drets i llibertats que ha sofert la humanitat des de mitjans del segle passat, amb la pastanaga de les noves "vacunes" genètiques com a esperança salvadora de tota la humanitat.
Podria ser que el relat oficial de totes aquestes situacions i aconteixements fos cert, no ho descarto, però... tinc dret a qüestionar-lo? Per quina raó hauria de creure’l de bones a primeres sense analitzar-lo detingudament? Que no és precisament això el que fan els científics, analitzar-ho tot i sotmetre-ho a la mirada crítica de la raó? Però el curiós fenomen sociològic que mencionava fa un moment és manifesta també actualment d’aquesta altra manera: si hom s’atreveix a posar en dubte el relat oficial del qualsevol aconteixement que té lloc al nostre món és titllat de “conspiranoic”, amb la clara connotació malaltissa que comporta aquest us irresponsable de terminologia pseudo-científica que fa un joc de paraules aprofitant el concepte de paranoia com a psicopatologia científicament reconeguda per fer-nos sentir als que analitzem críticament la informació diària a la recerca d’errades o incongruències com si fóssim malalts mentals. O sigui, segons això, pensar que els polítics i els mitjans de comunicació controlats per aquests ens puguin enganyar alguna vegada equival a ser un malaltís paranoic, perquè equival a desconfiar dels nostres servidors públics, que són aquells que nosaltres hem escollit per gestionar els assumptes de la “cosa pública” o res pública i amb els quals, per tant, hauríem de confiar. Ara bé, els que hem estudiat una miqueta el pensament i les teories polítiques sabem que, com a mínim des de l’època de Maquiavel (per no dir des de Plató i, abans, des dels egipcis, els messopotamois o dels babilonis), la política és l’art de la conspiració: conspirar per mantenir el poder al preu que sigui. Aquesta és l’essència de la política des del moment que una societat assoleix un mínim grau de complexitat. Però tal i com ens va ensenyar meravellosament bé Michel Foucault, on hi ha poder hi ha sempre resistència al poder, perquè no existeix el poder com a tal, sinó únicament les relacions de poder. I quan hom deixa d’oferir resistència és quan la relació de poder entre els qui governen i els qui són governats es descompensa de tal manera que el poder tendeix a adquirir un caràcter totalitari o absolut, com desgraciadament veiem que està passant en l'actualitat.
Al llarg de tota l’Edat Mitjana la curiositat intel·lectual va ser estigmatitzada associant-la a la supèrbia, segons la religió cristiana un dels 7 pecats capitals. No interessava que la població pogués fer-se preguntes, ja que això suposaria posar en dubte l’ordre establert per Déu. Això va canviar al llarg de l’Època Moderna, des del Renaixement del segle XVI fins a la Il·lustració del segle XVIII, passant per la Revolució Científica del segle XVII. En un context històric de secularització social i de descobriments científics en tots els àmbits, la curiositat intel·lectual va deixar de ser percebuda com un pecat i va transformar-se en una virtut del bon ciutadà necessària per participar en la construcció racional de la societat. Va ser l’època de configuració de la nova ideologia cientifista que ja hem mencionat abans i que tant bon resultats ha donat en el pla científic i tecnològic. Avui, però, sembla clar que aquesta ideologia ja ha donat tots els fruits que havia de donar i s’ha convertit en un fre pel desenvolupament intel·lectual i humà més que no pas en un estímul per continuar amb aquest. Més que viure a l’Època Moderna sembla que estiguem retornant a una nova “Edat Mitjana” en la qual la curiositat intel·lectual torna a estar prohibida o com a mínim penalitzada, doncs la plebs no té el dret ni el deure de qüestionar el coneixement privilegiat que està en mans dels grans sacerdots que anomenem científics. Podríem dir sense por a exagerar que la tecnociència és la religió del nostre temps i el Progrés és el Déu secular al qual cal rendir tots els sacrificis, fins i tot els sacrificis humans. Si algú s’atreveix avui a posar en dubte les veritats revelades pels científics és –com dèiem més amunt– automàticament censurat o marginat sota l’acusació de “negacionista” o “conspiranoic”, que són les noves formes de les velles etiquetes per tractar d’obstaculitzar el sempre maleït per part dels poders fàctics i potencialment revolucionari afany de saber i de pensar.
Per sort o per desgràcia, els científics no treballen en una bombolla aïllada de la resta de la societat i desvinculada de tot l’aparell polític, econòmic i mediàtic en el marc del qual transcorren tots els esdeveniments socioculturals. La tecnociència és un subsistema més a dins d’aquest macrosistema que anomenem “capitalisme global” i, per tant, s’ha de considerar com a tal, oblidant-nos dels contes de fades que ens van ensenyar a l’escola quan érem petits quan ens explicaven que els científics busquen el saber pel saber, és a dir, persegueixen el coneixement desinteressadament, pel simple afany de satisfer la seva curiositat. Creure’s una cosa així és com veure una pel·lícula animada de Disney i creure que estem veient un documental sobre naturalesa que ens serveix per entendre com funciona el regne animal. I potser ja va sent hora que, igual com arriba un moment a la vida dels nens i nenes en què han de començar a deixar enrere els dibuixos animats i els contes màgics com a model de comprensió i explicació de la realitat, així també ha arribat el moment de que nosaltres considerem a l’activitat tecnocientífica des d’un major realisme i amb tota la seva complexitat.
Hem investigat què és un virus? I si la concepció microbiana de les malalties fos tan errònia com la concepció geocentrista de l'univers que, malgrat tot, va guiar la humanitat durant mil·lenis sense que ningú s'atrevís a posar-la en dubte? El cert és que sí que hi va haver des de temps antics persones despertes que es van atrevir a qüestionar-la, però ningú va gosar escoltar-les fins que les evidències van fer impossible tapar-se els ulls i les orelles i es va fer necessari un canvi de paradigma astronòmic que va ser crucial per al "progrés" modern de la humanitat occidental. I si la concepció del virus com un patògen infecciós fos tan errònia com la concepció creacionista de l'univers que concep a l'ésser humà com el resultat d'una creació divina? No podria ser que moltes de les aberracions que es van cometre en el passat en nom de Déu s’estiguessin duent a terme en l’actualitat en nom del Progrés i la Ciència? Com és que després de tants errors que hem viscut i superat al llarg de la història encara creiem en les teories o els paradigmes teòrics establerts amb una fe cega pròpia dels dogmes religiosos provinents d’una infal·lible “revelació divina”? No tenim dret a investigar-los i a qüestionar-los sense ser tractats amb despreci per part del nostre entorn ni ser censurats pels mitjans públics? No tenim dret a analitzar críticament el malson ocasionat per l’actual crisi sanitària per veure si s’han comès errors i exigir les responsabilitats de la seva mala gestió a aquells que hagin d’assumir-les si efectivament es pot demostrar que han actuat de manera negligent o incompetent, per no dir d’una manera perversa? I així és com, de burla en burla i de despreci en despreci, seguim avançant pel tercer mil·leni: entre l'adoctrinament i la censura, entre l'aborregament i la restricció brutal de drets i llibertats, amb la complicitat obedient de la major part de la població mundial.
No hi ha dubte que seguim "progressant": progressant cap el ressorgiment del feixisme, progressant cap a noves formes cada cop més efectives dels vells i despòtics règims totalitaris que ens pensàvem que havíem deixat enrere i que mai no podrien retornar. Però qui no aprèn les lliçons de la història està condemnat a repetir-la una vegada i una altra indefinidament. La llibertat no es pidola, es pren. Els drets no es reclamen, s'exerceixen. Quan hom té por a la llibertat, quan hom té mandra d'exercir els seus drets, quan hom delega les seves responsabilitats a altri perquè prefereix la comoditat a la dignitat, és en aquest moment quan deixa de ser humà i es converteix en un animal domèstic, en un animal de fèria o de zoològic confinat a la seva confortable gàbia i entretingut amb un banal espectacle de colorides imatges i reality shows sense cap consciència de ser observat, condicionat, controlat i experimentat pels nobles i desinteressats científics en mans dels molt honorables i generosos capitalistes que governen i seguiran governant aquest post-pandèmic i post-vacunat nou Nou Ordre Mundial.
Benvinguda tercera dècada, benvinguda tercera onada... benvinguda societat del control total!
