Post-Sant Jordi '26: roses que es marceixen, llibres que caduquen… i vincles que no sabem cuidar

Ja hem passat Sant Jordi, un any més. Roses, llibres, carrers plens, somriures, parelles. Una escena bonica. Però també —si mirem una mica més enllà— una escena profundament contradictòria. 

Moltes de les roses que regalem aquest dia no neixen d’un gest romàntic, sinó de cadenes de producció marcades per l’explotació laboral, sovint en països com Colòmbia o Equador. Darrere d’aquest símbol d’amor hi ha jornades precàries, salaris baixos i condicions que ningú regalaria a algú que estima.

I els llibres? Massa vegades convertits en productes de temporada: novetats efímeres, rànquings inflats, màrqueting agressiu. Es compren, es regalen… i s’obliden.

Roses que es marceixen, llibres que caduquen i, potser, vincles que segueixen el mateix patró.

Vivim en una cultura —com va descriure Zygmunt Bauman— de relacions líquides: fàcils de començar, difícils de sostenir, ràpides de substituir. Ens acostumem a la intensitat immediata, però no a la permanència. I en aquest context, Sant Jordi no n’és l’excepció: s'ha convertit en una celebració de l’efímer disfressada de profunditat.

No sempre va ser així. La diada de Sant Jordi va néixer de la confluència de dues tradicions diferents: la rosa, vinculada des de l’Edat Mitjana a l’amor i a la llegenda del cavaller, i el llibre, instaurat al segle XX com a celebració de la cultura. La seva fusió dibuixava una idea potent: unir amor i coneixement. Però actualment en conservem únicament el gest més que no pas el sentit.

Per això avui potser el gest més radical no és comprar més, sinó triar millor. O sigui, reivindicar els clàssics. I no per nostàlgia, sinó per exigència.

Perquè el que està en joc no és només com comprem, sinó com ens vinculem. I Sant Jordi, en el fons, no celebra només llibres i roses: celebra vincles. tant d’amor com d’amistat. I és aquí on la confusió contemporània es fa més evident.

Quan llegim els clàssics, descobrim que no tots els vincles són iguals. El Banquet de Plató ens recorda que l’amor, l’Eros —que no és un déu, sinó un daimon intermedi, fill de Penia (manca) i Poros (recurs)— no és possessió ni estabilitat, sinó desig i recerca: una tensió cap a allò que ens manca (200e–201a). No és encara plenitud compartida, sinó camí conjunt cap el coneixement. En canvi, l’amistat o Philia —tal com la pensaran després els clàssics— no neix de la manca sinó del reconeixement mutu entre persones semblants, de la reciprocitat i del temps compartit.

Per tant, amor i amistat no són dues realitats oposades, sinó dues dimensions del vincle humà. L’amor pot ser l’impuls que inicia el camí; l’amistat, allò que el manté. L’amor busca, l’amistat sosté. I potser el veritable problema és que avui ho volem tot alhora i sense procés: exigim a l’amor la solidesa de l’amistat, i a l’amistat la intensitat de l’amor, però sense assumir que res d’això es construeix d’un dia per l’altre.

Volem relacions que ens ho donin tot des del primer moment: passió sense incertesa, estabilitat sense procés, comprensió sense haver d’explicar-nos. Rebutgem el temps i l’esforç que ambdues coses requereixen. I quan això falla —quan l’altre no hi és sempre, no respon com esperàvem o no sosté el ritme— ho interpretem com un fracàs del vincle, no com una prova del seu recorregut. Potser per això l’amor contemporani s’assembla tant a les roses de Sant Jordi: intens, simbòlic, però sovint efímer.

Quan llegim Ètica a Nicòmac d'Aristòtil, ens trobem amb una idea incòmoda però essencial: “L’amistat perfecta és la dels qui són bons i semblants en virtut” (EN VIII, 3). No parla d’intensitat emocional, ni de disponibilitat immediata, ni de dependència. Parla de qualitat moral i reciprocitat sostinguda.

Ciceró, al seu De amicitia, ho diu encara més clar: “Sense confiança i sinceritat no pot existir amistat” (§22). I després afegeix: “L’amic ha d’ajudar l’amic, no només en coses petites, sinó també en les importants” (§44). Això és fonamental, perquè Ciceró ens vol dir: cal “ser-hi”, sí, però també cal ser transparent amb els propis límits; cal “ajudar”, per descomptat, però no sempre, immediatament i sense límits.

I Sèneca, a les seves Cartes a Lucili, ens adverteix: “Estima l’amic com si algun dia poguessis odiar-lo; odia’l com si algun dia haguessis d’estimar-lo” (Ep. 3). Dit d'una altra manera: no es tracta d'estimar menys, sinó d'estimar amb lucidesa. Saber que l'altre pot fallar, que nosaltres també fallarem, i que un conclicte no invalida necessàriament el vincle. Per exemple, un amic que no hi és en un moment difícil pot decebre'ns, però això no vol dir necessàriament que deixi de ser amic. La qüestió és discernir si es tracta d'un límit puntual o d'una absència estructural. No és cinisme, sinó realisme: els vincles humans són fràgils, imperfectes, exposats al conflicte.

En efecte, els clàssics no prometen relacions ideals, però tampoc accepten la superficialitat amb què avui les vivim. Per això ens obliguen a pensar:

• Què vol dir realment estar per algú?
• Fins a quin punt podem exigir presència?
• Quan un error trenca un vincle, o quan el posa a prova?

Perquè el problema no és que els amics fallin. El problema és no saber què vol dir fallar… ni què vol dir ser amic. I aquí és on el paral·lelisme es fa evident:

• Roses que duren dos dies
• Llibres que no deixen rastre
• Relacions que no superen la primera esquerda

Tot forma part de la mateixa lògica: consum ràpid, implicació mínima, substitució constant. I potser la resposta no és rebutjar Sant Jordi, sinó reformular-lo:

• Regalar menys coses efímeres i més coses que perduren.
• Potser una rosa més conscient (o simbòlica).
• Potser un llibre que no passi de moda.
• Potser (i això és el més difícil) un compromís més honest amb els vincles que diem que ens importen.

I aquesta mateixa lògica també afecta a l’amor. Si el reduïm a intensitat immediata, a emoció sense recorregut o a gestos puntuals, esdevé tan efímer com les roses que el simbolitzen. Però si l’entenem només com a estabilitat, com si fos una amistat sense tensió ni desig, perd també la seva força.

L’amor, com l’amistat, no es dona fet: es construeix. Però, a diferència de l’amistat, incorpora també aquesta dimensió de recerca, de tensió, de moviment. I potser el repte no és triar entre una i altra, sinó aprendre a sostenir-les sense confondre-les.

Perquè els clàssics ens recorden una veritat incòmoda: Una amistat no es manté sola. I tampoc es construeix en un sol gest, ni es destrueix necessàriament en un sol error. Requereix temps, atenció… i criteri.

I això —passat Sant Jordi— ja no es pot comprar en cap parada. Perquè les respostes que busquem no són a les novetats de temporada, sinó en la manera com decidim estimar.

Sísif no és un hàmster: Absurd, amor fati i rebel·lió

1. Una sensació estranya de repetició

Hi ha dies en què tenim la sensació que la vida s’assembla massa a una repetició. Els dies passen, les obligacions es repeteixen, els calendaris avancen i, malgrat tot, hi ha moments en què sembla que estiguem sempre al mateix lloc.

Aquesta sensació no és nova. De fet, forma part d’una experiència humana molt antiga: la impressió que la vida és una successió de gestos que tornen una vegada i una altra. Treballar, descansar, tornar a començar. Viure, en certa manera, també és repetir.

Però aquesta intuïció quotidiana planteja una pregunta filosòfica profunda: Fins a quin punt aquesta repetició forma part de la condició humana i fins a quin punt és el resultat de les estructures socials i econòmiques que nosaltres mateixos hem creat?

Per respondre aquesta pregunta potser cal recórrer a la filosofia.

2. L’absurd i la roca de Sísif

Un dels pensadors contemporanis que ha abordat aquesta qüestió amb més lucidesa és Albert Camus. En el seu assaig El mite de Sísif (publicat l’any 1942) Camus descriu la condició humana com una experiència marcada per l’absurd: l’ésser humà busca sentit en un univers que no en garanteix cap.

Per explicar-ho, recupera la figura mitològica de Sísif. Condemnat pels déus, Sísif ha d’empènyer eternament una roca fins al cim d’una muntanya. Quan arriba a dalt, la roca torna a caure i ell ha de començar de nou.

La imatge és poderosa perquè reflecteix una intuïció profunda: la vida humana conté inevitablement una dimensió de repetició i de límit. Treballem, lluitem, esperem… i moltes vegades tornem al punt de partida.

Però Camus no conclou amb el pessimisme. Al contrari: proposa un gest de lucidesa. Davant l’absurd, l’única resposta digna és assumir-lo sense fugir-ne. Per això acaba afirmant una idea sorprenent: hem d’imaginar Sísif feliç.

La felicitat de Sísif no prové de superar la seva condemna, sinó de mirar-la amb plena consciència i continuar empenyent la roca.

                                        

3. Amor fati: la idea més poderosa i difícil de tota la història de la filosofía

Abans que Camus, aquesta actitud ja havia estat pensada d’una altra manera per Friedrich Nietzsche. De fet, el filòsof alemany del segle XIX és una de les grans fonts d'inspiració del filòsof francés del segle XX.

Nietzsche va formular una idea que resumeix la seva filosofia vital: amor fati, l’amor al destí. No es tracta només d’acceptar la vida tal com és, sinó d’arribar a estimar-la fins i tot amb les seves dificultats, les seves ferides i les seves repeticions.

Estimar la vida no vol dir negar el patiment ni disfressar la realitat. Vol dir afirmar-la amb tota la seva complexitat. Tanmateix, aquesta idea ha estat sovint banalitzada en la cultura contemporània. L’amor fati s’ha convertit mantes vegades en un eslògan d’autoajuda: accepta el que hi ha, adapta’t, no qüestionis res.

Però aquesta lectura és profundament equivocada. Ni Nietzsche ni Camus proposaven una filosofia de la resignació. El seu pensament és molt més exigent: demana lucidesa davant la vida, no submissió davant el sistema. I és aquí on cal fer una distinció essencial.

4. La distinció central: la roca i la roda

La roca de Sísif simbolitza una part inevitable de l’existència. Hi ha límits que formen part de la condició humana: el pas del temps, la repetició dels dies, la necessitat de treballar per viure.

Aquesta és la roca. Però hi ha una altra cosa molt diferent: les gàbies que els humans construeixen i després presenten com si fossin inevitables. Sistemes econòmics, estructures de poder o formes d’organització social que es naturalitzen fins al punt que semblen impossibles de qüestionar.

Aquesta és la roda del hàmster. I aquí rau la distinció fonamental: acceptar la roca no implica acceptar la gàbia.

Confondre aquestes dues coses és una de les formes més eficaces de desactivar qualsevol impuls de llibertat.

                             

5. Quan la roda es presenta com a destí

Aquesta confusió apareix constantment en la vida contemporània:

Apareix quan es diu que determinades estructures polítiques o institucionals són inevitables. Millor dit, quan determinades decisions col·lectives es presenten com a inevitables encara que siguin fruit de pactes, renúncies o interessos molt concrets.

També apareix en el món laboral, quan determinades situacions de precarietat o degradació professional s’acaben assumint com si fossin el resultat natural de les coses.

El mecanisme sempre és el mateix: el que és històric i modificable es presenta com si fos natural i immutable. I així, a poc a poc, la roda del hàmster acaba semblant tan inevitable com la roca de Sísif. Però no ho és.

6. Compte! No confonguem lucidesa amb resignació

Arribats aquí, potser la qüestió essencial és aquesta: com distingim entre allò que cal assumir i allò que cal desafiar?

La filosofia d'Albert Camus i Friedrich Nietzsche ens recorda que la lucidesa consisteix a mirar la realitat sense il·lusions, a acceptar que la vida conté límits i repeticions inevitables. Però aquesta mateixa lucidesa exigeix no convertir en naturalesa allò que només és el resultat d’un determinat ordre social.

La rebel·lió, en aquest sentit, no és negar la realitat: és negar que la realitat existent sigui l’única possible.

Acceptar la roca de Sísif potser és saviesa, però acostumar-se a la roda del hàmster és una altra cosa: és resignació.

7. Crida a l’acció: De la falsa resignació a la rebel·lió

Potser, doncs, la pregunta final no és només filosòfica, sinó també pràctica. Què fem amb aquesta lucidesa?

Si distingim entre la roca inevitable i la roda construïda, si sabem que una cosa és la condició humana i una altra molt diferent les gàbies que nosaltres mateixos hem creat, aleshores ja no podem refugiar-nos en la comoditat de la resignació.

Cada època té les seves formes de submissió i també les seves possibilitats de rebel·lió. La nostra no n'és una excepció. En un moment històric marcat per la desmobilització, la precarització i la sensació difusa que "no hi ha alternativa", potser la primera forma de rebel·lió potser la primera forma de rebel·lió consisteix simplement a recordar una distinció elemental: no tot el que existeix és inevitable. La roca de Sísif potser no la podem evitar, però la roda del hàmster, aquesta si més no encara depèn de nosaltres.

Potser per això aquesta distinció no és només teòrica, també és profundament política i social. En el nostre present immediat veiem com la resignació s'imposa sovint sota la forma del realisme polític: se'ns diu que cal acceptar retallades, precarietat o pactes mediocres perquè "no hi ha alternativa" o perquè creure en altres mons possibles és ser un ingenu o un càndid que encara creu en realitats fictícies o ideals.

Ho veiem aquests dies en conflictes laborals on es demana al professorat o als metges (que són els pilars de tota societat civilitzada) que ens conformin amb engrunes, ho veiem en una societat catalana marcada per la desmobilització després dels enganys i les consegüents frustracions polítiques dels darrers anys, i ho veiem també en un context internacional cada vegada més inquietant en què les tensions geopolítiques tornen a ocupar el centre de l'escena mundial i ens fan pensar en els tensos moments del segle passat que van donar lloc als desastres històrics que ja coneixem i que ningú voldria tornar a reviure.

Davant d'aquest panorama, la distinció entre acceptació existencial i conformisme social esdevé decisiva. Acceptar la condició humana —ja ho hem dit— és una mostra de saviesa, però acceptar sense més un ordre social injust o una deriva històrica perillosa és una altra cosa molt diferent. I és precisament aquí on la lucidesa filosòfica hauria de tornar a trobar el seu sentit més antic: recordar-nos que la resignació no és una necessitat metafísica, sinó una opció humana que marca la diferència entre la submissió i la dignitat, entre la servitud i la llibertat.