Sísif no és un hàmster: Absurd, amor fati i rebel·lió

1. Una sensació estranya de repetició

Hi ha dies en què tenim la sensació que la vida s’assembla massa a una repetició. Els dies passen, les obligacions es repeteixen, els calendaris avancen i, malgrat tot, hi ha moments en què sembla que estiguem sempre al mateix lloc.

Aquesta sensació no és nova. De fet, forma part d’una experiència humana molt antiga: la impressió que la vida és una successió de gestos que tornen una vegada i una altra. Treballar, descansar, tornar a començar. Viure, en certa manera, també és repetir.

Però aquesta intuïció quotidiana planteja una pregunta filosòfica profunda: Fins a quin punt aquesta repetició forma part de la condició humana i fins a quin punt és el resultat de les estructures socials i econòmiques que nosaltres mateixos hem creat?

Per respondre aquesta pregunta potser cal recórrer a la filosofia.

2. L’absurd i la roca de Sísif

Un dels pensadors contemporanis que ha abordat aquesta qüestió amb més lucidesa és Albert Camus. En el seu assaig El mite de Sísif (publicat l’any 1942) Camus descriu la condició humana com una experiència marcada per l’absurd: l’ésser humà busca sentit en un univers que no en garanteix cap.

Per explicar-ho, recupera la figura mitològica de Sísif. Condemnat pels déus, Sísif ha d’empènyer eternament una roca fins al cim d’una muntanya. Quan arriba a dalt, la roca torna a caure i ell ha de començar de nou.

La imatge és poderosa perquè reflecteix una intuïció profunda: la vida humana conté inevitablement una dimensió de repetició i de límit. Treballem, lluitem, esperem… i moltes vegades tornem al punt de partida.

Però Camus no conclou amb el pessimisme. Al contrari: proposa un gest de lucidesa. Davant l’absurd, l’única resposta digna és assumir-lo sense fugir-ne. Per això acaba afirmant una idea sorprenent: hem d’imaginar Sísif feliç.

La felicitat de Sísif no prové de superar la seva condemna, sinó de mirar-la amb plena consciència i continuar empenyent la roca.

                                        

3. Amor fati: la idea més poderosa i difícil de tota la història de la filosofía

Abans que Camus, aquesta actitud ja havia estat pensada d’una altra manera per Friedrich Nietzsche. De fet, el filòsof alemany del segle XIX és una de les grans fonts d'inspiració del filòsof francés del segle XX.

Nietzsche va formular una idea que resumeix la seva filosofia vital: amor fati, l’amor al destí. No es tracta només d’acceptar la vida tal com és, sinó d’arribar a estimar-la fins i tot amb les seves dificultats, les seves ferides i les seves repeticions.

Estimar la vida no vol dir negar el patiment ni disfressar la realitat. Vol dir afirmar-la amb tota la seva complexitat. Tanmateix, aquesta idea ha estat sovint banalitzada en la cultura contemporània. L’amor fati s’ha convertit mantes vegades en un eslògan d’autoajuda: accepta el que hi ha, adapta’t, no qüestionis res.

Però aquesta lectura és profundament equivocada. Ni Nietzsche ni Camus proposaven una filosofia de la resignació. El seu pensament és molt més exigent: demana lucidesa davant la vida, no submissió davant el sistema. I és aquí on cal fer una distinció essencial.

4. La distinció central: la roca i la roda

La roca de Sísif simbolitza una part inevitable de l’existència. Hi ha límits que formen part de la condició humana: el pas del temps, la repetició dels dies, la necessitat de treballar per viure.

Aquesta és la roca. Però hi ha una altra cosa molt diferent: les gàbies que els humans construeixen i després presenten com si fossin inevitables. Sistemes econòmics, estructures de poder o formes d’organització social que es naturalitzen fins al punt que semblen impossibles de qüestionar.

Aquesta és la roda del hàmster. I aquí rau la distinció fonamental: acceptar la roca no implica acceptar la gàbia.

Confondre aquestes dues coses és una de les formes més eficaces de desactivar qualsevol impuls de llibertat.

                             

5. Quan la roda es presenta com a destí

Aquesta confusió apareix constantment en la vida contemporània:

Apareix quan es diu que determinades estructures polítiques o institucionals són inevitables. Millor dit, quan determinades decisions col·lectives es presenten com a inevitables encara que siguin fruit de pactes, renúncies o interessos molt concrets.

També apareix en el món laboral, quan determinades situacions de precarietat o degradació professional s’acaben assumint com si fossin el resultat natural de les coses.

El mecanisme sempre és el mateix: el que és històric i modificable es presenta com si fos natural i immutable. I així, a poc a poc, la roda del hàmster acaba semblant tan inevitable com la roca de Sísif. Però no ho és.

6. Compte! No confonguem lucidesa amb resignació

Arribats aquí, potser la qüestió essencial és aquesta: com distingim entre allò que cal assumir i allò que cal desafiar?

La filosofia d'Albert Camus i Friedrich Nietzsche ens recorda que la lucidesa consisteix a mirar la realitat sense il·lusions, a acceptar que la vida conté límits i repeticions inevitables. Però aquesta mateixa lucidesa exigeix no convertir en naturalesa allò que només és el resultat d’un determinat ordre social.

La rebel·lió, en aquest sentit, no és negar la realitat: és negar que la realitat existent sigui l’única possible.

Acceptar la roca de Sísif potser és saviesa, però acostumar-se a la roda del hàmster és una altra cosa: és resignació.

7. Crida a l’acció: De la falsa resignació a la rebel·lió

Potser, doncs, la pregunta final no és només filosòfica, sinó també pràctica. Què fem amb aquesta lucidesa?

Si distingim entre la roca inevitable i la roda construïda, si sabem que una cosa és la condició humana i una altra molt diferent les gàbies que nosaltres mateixos hem creat, aleshores ja no podem refugiar-nos en la comoditat de la resignació.

Cada època té les seves formes de submissió i també les seves possibilitats de rebel·lió. La nostra no n'és una excepció. En un moment històric marcat per la desmobilització, la precarització i la sensació difusa que "no hi ha alternativa", potser la primera forma de rebel·lió potser la primera forma de rebel·lió consisteix simplement a recordar una distinció elemental: no tot el que existeix és inevitable. La roca de Sísif potser no la podem evitar, però la roda del hàmster, aquesta si més no encara depèn de nosaltres.

Potser per això aquesta distinció no és només teòrica, també és profundament política i social. En el nostre present immediat veiem com la resignació s'imposa sovint sota la forma del realisme polític: se'ns diu que cal acceptar retallades, precarietat o pactes mediocres perquè "no hi ha alternativa" o perquè creure en altres mons possibles és ser un ingenu o un càndid que encara creu en realitats fictícies o ideals.

Ho veiem aquests dies en conflictes laborals on es demana al professorat o als metges (que són els pilars de tota societat civilitzada) que ens conformin amb engrunes, ho veiem en una societat catalana marcada per la desmobilització després dels enganys i les consegüents frustracions polítiques dels darrers anys, i ho veiem també en un context internacional cada vegada més inquietant en què les tensions geopolítiques tornen a ocupar el centre de l'escena mundial i ens fan pensar en els tensos moments del segle passat que van donar lloc als desastres històrics que ja coneixem i que ningú voldria tornar a reviure.

Davant d'aquest panorama, la distinció entre acceptació existencial i conformisme social esdevé decisiva. Acceptar la condició humana —ja ho hem dit— és una mostra de saviesa, però acceptar sense més un ordre social injust o una deriva històrica perillosa és una altra cosa molt diferent. I és precisament aquí on la lucidesa filosòfica hauria de tornar a trobar el seu sentit més antic: recordar-nos que la resignació no és una necessitat metafísica, sinó una opció humana que marca la diferència entre la submissió i la dignitat, entre la servitud i la llibertat.

Diada de Catalunya 2025: una reflexió filosòfica

Avui, un cop més, en la Diada de Catalunya, ens trobem davant d'una pregunta que acompanya tota generació que somia un futur diferent: Què podem fer perquè la nostra veu i els nostres esforços transformin la realitat? La història ens ha mostrat que l'acció humana pot orientar-se de maneres molt diverses, i la filosofia al llarg de la història ha desenvolupat diferents perspectives ètiques que ens ajuden a decidir com volem orientar la nostra acció quotidiana. Però avui, un cop finalitzat el primer quart d'aquest primer segle del nou mil·leni, vull concentrar-me únicament en la filosofia contemporània, i concretament en la corrent existencialista del segle passat, la qual ens ofereix tres miralls per mirar les nostres actituds com a ciutadans, cadascun amb la seva manera particular de concebre la llibertat i la responsabilitat. Vegem quins són:

En primer lloc, tenim l'existencialisme humanista de Jean-Paul Sartre, que defensa una llibertat absoluta i una responsabilitat radical. Aquest primer mirall ens recorda que la llibertat és absoluta perquè l'ésser humà no pot escapar-se'n, però que assumir-la comporta responsabilitat i sacrifici. 

Segons Sartre, no podem resignar-nos a esperar que els altres decideixin per nosaltres. Cada decisió i cada acció és nostra, i assumir-la implica assumir també el risc que comporta actuar col·lectivament per un bé comú. En el cas de Catalunya, això podria traduir-se en implicar-se activament en moviments cívics, organitzacions polítiques que treballin per avançar cap a la independència, o en accions concretes que reclamin als representants polítics que compleixin els compromisos adquirits. Però, com assenyala el filòsof francés, aquesta llibertat col·lectiva pot exigir sacrificis personals, com dedicar temps, renunciar a comoditats o afrontar riscos legals i socials, perquè l’objectiu col·lectiu –un futur diferent per a Catalunya– sigui possible. 

Així, la llibertat absoluta no és fàcil: implica actuar amb coratge, decisió i consciència de les responsabilitats que assumim. Quan deixem que els altres decideixin per nosaltres també actuem lliurement, perquè renunciem voluntàriament a la nostra llibertat, però només fent sacrificis i actuant de manera responsable podem aconseguir transformar la realitat.

Ara bé, aplicada sense límits, aquesta llibertat pot portar a accions que vulnerin drets o a trencar lleis fonamentals. Per exemple, actuar només per assolir la independència, sense respectar els procediments democràtics ni les garanties legals establertes, seria una aplicació extrema de la llibertat sartreana, que pot generar conflictes i injustícies. Aquesta perspectiva ens recorda també, doncs, que la llibertat sense ètica és molt perillosa.

En segon lloc, tenim l'existencialisme historicista de Martin Heidegger, que ens  proposa una llibertat situada conscient de les circumstàncies històriques i les seves limitacions. Aquest segon mirall ens convida a reconèixer les circumstàncies concretes: els límits imposats per la història, la política, la societat i les condicions reals en què vivim. 

Segons Heidegger, la llibertat no és infinita; és pràctica i condicionada. Així, accions com assistir a la Diada, participar en actes culturals o educatius, promoure la llengua i la identitat catalana, o debatre en espais públics tenen un valor real, perquè s’ajusten a les possibilitats que ofereix la realitat present. Heidegger ens ensenya a actuar amb realisme: no tot és possible ara mateix, però dins del que podem fer, podem fer molt. La llibertat situada ens ajuda a no frustrar-nos davant els límits i a trobar maneres efectives de contribuir a llarg termini.

Actuar dins dels límits que imposa la història i la realitat equival a no defensar mai la violència ni la coerció; és un realisme que ens ajuda a actuar amb eficàcia dins de les circumstàncies presents. Ara bé, la implicació de Heidegger amb el nazisme mostra una tensió clara en aquest plantejament: tot i defensar teòricament una llibertat situada i conscient de la realitat, va justificar políticament la violència i la dominació per recuperar una suposada glòria passada d'Alemanya, una contradicció que evidencia els riscos de confondre teoria i praxis política. 

En altres paraules, l'aliança de Heidegger amb el moviment nazi ens recorda que la llibertat situada també té riscos: actuar dins de la realitat concreta pot portar a justificar injustícies si no hi ha un fonament ètic ferm; l'acció desvinculada de principis pot conduir a la passivitat o al conformisme  acceptant decisions polítiques dels líders sense qüestionar-les, encara que siguin injustes o no representin la voluntat del poble. Tot això exemplifica aquesta llibertat situada sense brúixola moral, i ens mostra que la prudència sense ètica pot perpetuar la injustícia. En el context català, això ens convida a mobilitzar-nos amb consciència de les circumstàncies, però sense perdre l’ètica ni la dignitat, aprofitant les oportunitats reals per avançar en la construcció del futur de manera responsable i segura respectant sempre la llibertat dels altres.

I, per últim, però no menys important, tenim en tercer lloc l'existencialisme absurdista d'Albert Camus, que defensa una llibertat dins l’absurd, coherent amb la dignitat i la responsabilitat humanes. Aquest tercer mirall ens recorda que l’acció només té sentit si és ètica i respecta la llibertat de tots. La seva filosofia de l’absurd ens ajuda a comprendre el desencís de molts catalans després del referèndum de 2017: malgrat haver guanyat, els compromisos polítics no es van complir i la independència no es va proclamar. Aquesta repetició frustrant, any rere any, sembla convertir la lluita en la pedra de Sisif: un esforç constant que mai arriba a consumar-se. La lluita per la independència de Catalunya, com la lluita per la igualtat i l'erradicació de la pobresa, la lluita per la pau o la lluita per qualsevol altra causa justa, sembla una tasca impossible: frustrant, repetitiva, absurda. 

Però Camus ens ensenya que, precisament en aquesta consciència de l’absurd, hem de trobar el sentit de la nostra acció. Malgrat l'absurd, Camus defensa que hi ha valor en l’acció mateixa: participar en la Diada, promoure campanyes culturals, votar o educar sobre els drets i la identitat catalana són gestos que mantenen viva la llibertat i la dignitat, encara que l’objectiu final sembli llunyà. Ser com Sisif significa acceptar l’absurd, reconèixer que la repetició i la frustració formen part de la vida, i trobar en l’acció mateixa un sentit que ens permet continuar amb esperança i coratge.

Camus ens diria, doncs, que no abandonem la Diada, ni la participació cívica ni la defensa de la llibertat, sinó que actuem amb dignitat i ètica, amb la convicció que cada gest simbòlic, cada acte de consciència, contribueix a mantenir viva la llibertat i la identitat, encara que el resultat final sembli distant o, fins i tot, impossible. Malgrat l’absurd i la decepció, cada acció compta i dignifica. 

Avui, per tant, la Diada ens ofereix una oportunitat per mirar-nos en aquests tres miralls:

• Actuar amb coratge i decisió, com ens recorda Sartre, assumint la responsabilitat col·lectiva i els sacrificis que poden comportar les accions per un bé comú.

• Actuar amb realisme i consciència de les circumstàncies, com ens ensenya Heidegger, aprofitant les possibilitats que la realitat ens permet i reforçant la cohesió i identitat col·lectiva.

• Actuar amb ètica i respecte a la llibertat dels altres, com proposa Camus, defensant sempre la dignitat i els drets de cadascú, i trobant sentit i valor en l’acció fins i tot quan sembla absurda o infructuosa.

Al meu entendre, la tercera és la via recomanable: aquella via que ens proposa una llibertat activa i responsable que combina acció i ètica; aquella que ens ensenya que podem lluitar amb coratge i constància respectant drets i principis, transformant la realitat sense sacrificar la dignitat dels altres i resistint-nos als contratemps i les traïcions que són propis d'una realitat absurda.

La Diada no és només un símbol, és un recordatori que la llibertat i l’acció han d’anar sempre acompanyades de responsabilitat ètica i respecte pels altres. Actuar sense ètica, com la llibertat absoluta de Sartre aplicada sense límits o la llibertat situada de Heidegger desvinculada de principis, porta al risc de conflictes i injustícies. Però actuar amb consciència, perseverança i respecte, com ens mostra Camus, permet dignificar-nos i avançar cap al futur desitjat. O, en tot cas, repetir infinitament la tasca tantes vegades com calgui, amb el somriure d'aquell que considera més digna la rebel·lió que la submissió passiva i deshumanitzadora.

Concretem aquesta reflexió en els fets de la nostra recent història d'aquest primer quart de segle, per tal d’agafar una mica de perspectiva històrica:

El 2017, després d'un llarg i esgotador "procés cap a la independència" que es va iniciar com a conseqüència de la retallada indignant de l'Estatut d'Autonomia aprovat democràticament l'any 2006 al Parlament de Catalunya, els ciutadans catalans vam actuar amb coratge i decisió: vam participar en un referèndum democràtic, legítim i pacífic, expressant la nostra voluntat de decidir el futur del país i votant majoritàriament a favor de la independència de Catalunya. Aquest acte de llibertat i responsabilitat és paradigmàtic des d’una perspectiva sartreana: cada persona va assumir les seves conseqüències, va exercir la seva llibertat i va actuar de manera coherent amb els principis de la seva consciència.

Però la traïció va arribar després, quan els polítics que s’havien compromès a executar la independència no van respectar la legalitat catalana que ells mateixos havien aprovat de manera democràtica. Aquí es manifesta la paràlisi que Heidegger descriu amb la seva idea de llibertat situada: molts ciutadans, decebuts i desanimats, vam deixar de lluitar, cedint a la resignació i a la passivitat, acceptant les condicions imposades per altres sense intervenir. Així és com es va perdre momentàniament el sentit de la responsabilitat activa, substituït per l’apatia col·lectiva.

I és aquí on, al meu parer, la perspectiva camusiana ens inspira: Camus ens recorda que la vida és absurd, que les frustracions i traïcions formen part de l’existència, però que la llibertat i la dignitat s’exerceixen malgrat tot. Malgrat que sembli que repetim eternament els mateixos errors i que les possibilitats de canvi siguin limitades, cal continuar intentant-ho, amb valentia i amb responsabilitat, mantenint el respecte pels drets i la dignitat de tothom. Ser com Sisif: empènyer la pedra del nostre esforç col·lectiu, conscients de l’absurd, però amb una voluntat fermament activa i amb integritat ètica.

Avui, en el dia de la Diada i 25 anys després de l'inici d'aquest tercer mil·leni en el que semblava que havia de canviar tot, la lliçó és clara: la ciutadania de Catalunya no ha de caure en la paràlisi resignada; no hem de permetre que les frustracions i traïcions immobilitzin els nostres esforços. Hem de continuar treballant per la independència de manera responsable i ètica, participant activament dins les possibilitats que tenim, recordant sempre que la llibertat i la responsabilitat no poden esperar que altres decideixin per nosaltres. Només així, amb consciència i coratge, podem transformar l’absurd en acció, la traïció en aprenentatge, i la passivitat en esperança activa.

Quants cops més deixarem que ens robin el futur? Quants cops més mirarem cap a una altra banda, com si la independència fos només un record d’un somni passat? La independència no és un somni perdut: és una esperança que reneix cada cop que ens alcem amb coratge i ens recordem que som poble. I no som un poble condemnat a repetir la derrota: som lliures quan ens alcem junts i decidim empènyer la història. El futur no ens el regalaran: l’hem de conquerir amb dignitat, coratge i perseverança. La independència només vindrà quan, com Camus, acceptem l’absurd i, malgrat tot, seguim empenyent la pedra.

Visca Catalunya lliure !!*!!