Avui hi ha convocada una “Vaga General”. Es parla d'habitatge, de drets socials, de servituds mercantils i de la impossibilitat per a una gran majoria d'accedir a una llar digna. Jo sóc professor de filosofia, pateixo directament aquesta crisi immobiliària, i tanmateix avui sóc a l'aula.
Aquest fet, en aparença contradictori, obre una escletxa incòmoda. Més enllà dels debats sindicals, em confronta amb el límit d'aquella crítica que portem dècades formulant: com és possible que aquells que tenim les eines intel·lectuals per diagnosticar la injustícia ens trobem tan sovint paralitzats a l'hora d'articular una resposta eficaç per canviar-la?
1. Dissonància cognitiva i la fàbrica del temps personal
En psicologia social, la dissonància cognitiva (Leon Festinger) descriu la tensió dolorosa entre allò que creiem i allò que fem. Com a docent, desitjo una transformació profunda de les condicions de vida i de l'habitatge; com a treballador, sé que una aturada laboral d'un sol dia, tal com està plantejada, funciona més com un bàlsam de consciència o un acte simbòlic que no pas com una eina real de pressió sobre el PIB o els grans fons d'inversió.
Però hi ha un element més profund: la impotència apresa (Martin Seligman). Després d'anys de reformes inútils, signatures d'acords insuficients i pèrdua constant de poder adquisitiu, el subjecte aprèn que cap de les seves accions solitàries tindrà un efecte real sobre la gran maquinària. A això s'hi afegeix la dinàmica de la producció moderna: avui el docent no deixa de treballar quan sona el timbre. La nostra feina s'ha transformat en una fàbrica invisible que ens acompanya a casa en forma d'exàmens per corregir, burocràcia i preparació de classes. Si avui m'aturo dues hores per anar a una manifestació, no li estic traient temps al sistema: me l'estic traient al meu propi descans, perquè la feina m'esperarà intacta a la nit.
Vivim en la societat del cansament que descriu Byung-Chul Han: l'individu ja no necessita un amo amb un fuet, s'autoexplota ell mateix les 24 hores del dia per mantenir-se a flot.
2. La funció del filòsof a la societat autoexplotada i la temptació dels sofistes
Quan exposo aquesta situació als meus alumnes de Batxillerat, la seva reacció és d'una lucidesa aclaparadora. Si el professor de filosofia (aquell que suposadament ha sortit de la caverna i ha contemplat la llum de la veritat) viu esgotat, precari i sense temps ni tan sols per gaudir de la vida intel·lectual, quina és l'expectativa? "No seria millor —em pregunten— anar a estudiar amb els sofistes?"
La pregunta és impecable i frega la corrupció pràctica del pensament. Els sofistes eren els administradors de les ombres: aquells que venien l'art de la retòrica per tenir èxit social, diners i poder dins de la ciutat, independentment de si el que defensaven era just. Avui, la temptació sofista és més viva que mai: convertir-se en un mercenari de la paraula al servei de les grans corporacions, fer coaching per ensenyar a la gent a adaptar-se a l'autoexplotació, o especular amb les necessitats bàsiques dels altres.
Sembla la via de sortida triomfant, però és una falsa sortida: el sofista continua lligat a la caverna, privat d'autonomia real i obligat a mantenir la mentida diària per sostenir el seu estatus. Com deia Sòcrates, és millor patir una injustícia que cometre-la. Entre ser un treballador cansat que manté la seva lucidesa o un manipulador anestesiat que ha de justificar la precarietat aliena, la filosofia ens convida a sostenir la dignitat.
Malauradament, aquesta administració de les ombres té a la nostra història recent un exemple il·lustratiu que, en una jornada com la d’avui, novament salta a la vista fins i tot del ciutadà més encegat. El recorregut que va del 2017 al 2026 n'és la prova: vam passar de la promesa de construir un país nou des de zero a trobar-nos, nou anys després, havent de negociar els mínims d'habitabilitat en una Vaga General de caràcter espanyol i en el marc de precampanya d’unes eleccions estatals.
Tanmateix, seria ingenu explicar aquesta fallida situant la ciutadania com una mera víctima innocent enganyada per uns politicastres demagogs. Com molt bé va diagnosticar Peter Sloterdijk a finals del segle passat a la seva monumental Crítica de la raó cínica, i com ha desenvolupat posteriorment Slavoj Zizek, la ideologia contemporània ja no funciona mitjançant la ingenuïtat pròpia de la ideologia clàssica on l'individu estava alienat per una falsa consciència, sinó mitjançant un altre mecanisme: el cinisme estructural. En efecte, sabem que ens menteixen, i tanmateix continuem actuant com si fos veritat. Després del 2017, quan les evidències dels tribunals van desmuntar la il·lusió de les “estructures d'Estat”, una part important de la societat catalana (la mateixa que havia esperat durant anys el desenllaç reiteradament promès i contínuament postergat del “procés” cap a la nova República Catalana) no va caure en la ingenuïtat, sinó en un pacte cínic amb la comoditat de les ombres.
Aquí és on el cinisme es creua amb la societat del cansament de Byung-Chul Han i la impotència apresa de Seligman: el subjecte autoexplotat, consumit per la feina diària i la impossibilitat d'accedir a un habitatge digne, ja no té el temps ni les forces vitals per realitzar el salt complex d'articular una ruptura real. El cinisme i el consum d'ombres acolorides esdevenen, així, una estratègia d'anestèsia anímica: és més fàcil acceptar la farsa dels sofistes i demanar petites concessions que no pas assumir el pes existencial de reconstruir el futur.
3. Els tres moments d'una Filosofia Situada
Això ens situa davant la necessitat de superar la mera denúncia abstracta. A aquells que ens dediquem a reflexionar filosòficament sobre el món en què, per sort o per desgràcia, ens ha tocat viure se'ns diu sovint: "Si no proposeu una solució concreta, la vostra crítica no serveix per a res". Aquesta rèplica suposa una caiguda en el pensament positiu que ja va ser denunciat pels filòsofs de l’Escola de Frankfurt al llarg del segle XX, com per exemple Herbert Marcuse amb la seva crítica a l’home unidimensional. Però, com molt bé ens van ensenyar aquells pensadors, la filosofia no és un gabinet d'enginyeria tecnocràtica.
Nogensmenys, la filosofia tampoc no pot quedar-se en la negativitat lírica o melancòlica que sovint acoloreix el diagnòstic d’un Byung-Chul Han: una denúncia lúcida de l'autoexplotació que, tanmateix, roman desprovista d'un horitzó dialèctic transformador.
Perquè la reflexió filosòfica esdevingui realment situada i no es quedi en un gest inofensiu, ha de desplegar-se en tres moments dialèctics:
1er) La Negació Crítica (el "NO"): El primer pas pràctic és trencar la il·lusió que l'actual estat de coses és inevitable. Dir "NO" a la mercantilització de la vida (de l'habitatge, del temps, de la cultura) i desmuntar la demagògia dels sofistes és l'acte fonamental que manté oberta la negativitat contra el pensament únic.
2on) La Implicació Situada (el "SÍ"): La crítica no es pot quedar en una observació distant. Ha de baixar al terreny concret de les situacions incòmodes i obligar el subjecte a interpel·lar-se: "I jo, què en faig, de tot això?". És l'afirmació, el gran "SÍ" d'una existència que assumeix les pròpies contradiccions i es nega a reduir la seva vida a la mera adaptació funcional.
3er) La Mediació Transformadora (la Imaginació Dialèctica): La funció del filòsof no és decretar solucions tecnocràtiques tancades (una síntesi hegeliana imposada). Inspirant-nos en la dialèctica negativa de Theodor Adorno, la seva tasca és més aviat actuar com a catalitzador, això és: sostenir la tensió crítica i obrir l'espai de la imaginació política perquè la ciutadania pugui concebre, organitzar i construir noves estructures reals de resistència i de vida comuna.
4. Rebel·lió i condicions materials de la llibertat
Aquesta mateixa dialèctica ens obliga a revisar la nostra relació amb l'ordre polític sense caure en receptes ingènues. Quan el sistema permet que un dret tan fonamental com l'habitatge es converteixi en una mercaderia especulativa i que el temps de vida quedi col·lapsat per l'autoexplotació, la rebel·lió és només una opció sinó que esdevé indispensable.
Ara bé, Plató ja ens va advertir d'una doble trampa: d'una banda, la temptació autoritària del “filòsof rei” que pretén imposar el bé des de dalt anul·lant l'autonomia dels ciutadans; de l'altra, la ingenuïtat de creure que n'hi ha prou amb apel·lar a la democràcia com una fórmula màgica, oblidant que la democràcia sense condicions materials ni pensament crític és precisament l'hàbitat natural dels sofistes (els mateixos que van condemnar Sòcrates). La filosofia no pot dissenyar un règim polític perfecte ni prometre una comunitat lliure de demagogs. El que sí que pot i ha de fer és impugnar la ficció del present: assenyalar que, mentre la subsistència depengui del mercat i l'individu no tingui temps ni per pensar, la democràcia formal no és més que un teatre d'ombres a la paret de la caverna. Un teatre que avui acceptem cínicament, no pas per ignorància ni per falsa consciència, sinó perquè assumir-ne la falsedat ens obligaria a aixecar-nos de la cadira en la que estem còmodament instal·lats i pagar el preu d'actuar
5. Conclusió: La feina a l'aula i a la Polis
Anar avui a fer classe no és una rendició ni una acceptació del sistema. És la decisió de trobar-me amb els alumnes a l'aula per dir-los la veritat: que l'educació no garanteix un habitatge demà, però que la resignació cínica garanteix la submissió absoluta a les ombres. Avui el repte de l'aula no és treure els estudiants de la ignorància —segons la vella promesa il·lustrada—, sinó impedir que s'instal·lin còmodament en el cinisme d'una societat que ja ho sap tot i, tanmateix, no fa res més enllà de manifestacions puntuals i vagues simbòliques orquestrades pels mateixos que administren les ombres.
La sortida de la caverna no s'acaba quan es descobreix l'engany; s'inicia realment quan es decideix no fer-se'n còmplice i es torna a baixar a la foscor, no pas per per resignar-se ni repetir discursos abstractes, sinó per assumir el risc de pensar i transformar la vida des de les situacions reals. Aquest és el compromís indispensable entre el gest crític de dir "NO" que portem anys conreant dins i fora d'aquest espai i l'impuls d'una filosofia pràctica situada que no s'acomoda, que comença a l'aula i s'enfronta directament als reptes de la polis autoexplotada.
***
P.S. Nota sobre una jornada de vaga
Vaig decidir no secundar l'aturada laboral d'avui per una raó purament pragmàtica i esgotadora: no agreujar la meva manca de temps de descans i intentar reduir la feina acumulada que m'espera a la taula. Tanmateix, la paradoxa s'ha imposat de manera inapel·lable. He passat tot el dia escrivint, articulant i pensant aquesta petita reflexió, gestada amb la preparació prèvia d’unes activitats pedagògiques especials per a la jornada de vaga i de les quals ha sorgit aquesta nova petita dosi de filosofia rebel. Així doncs, m'he permès l'únic gest que la feina quotidiana i l'autoexplotació burocràtica em deneguen sistemàticament: el temps per pensar. La veritat que avui no he pogut dir a una aula buida ha trobat la seva escletxa en aquest blog. El peatge, ho sé bé, el pagaré aquesta nit quan hagi de recuperar les hores de correcció perdudes. Però si la filosofia situada ha de començar per algun lloc, és precisament per assumir el risc d'haver canviat, almenys per un dia, la producció pel pensament. I és que, sense assumir riscos, no hi ha transformació possible.
