Contra la fi de la història i el seu últim home

Les societats contemporànies del món occidental s’han constituït, malauradament, com a societats compostes de “últims homes”, és a dir, de membres d’aquella espècie decadent d’home que Nietzsche va descriure tan i tan bé en el seu Zaratustra i, en general, en tota la seva obra, malgrat que ho fes polaritzant tota l’atenció pel costat de la religió (el cristianisme) sense donar-se compte que la veritable arrel d’aquest estat terminal del gènere humà es trobava més aviat en l’economia (el capitalisme), tal com Marx es va encarregar de constatar i desvetllar simultàniament amb ell
; però si aquell el denunciava amb la finalitat de provocar el sorgiment del “superhome” i aquest amb la finalitat de possibilitar i desencadenar l’arribada de l’home no-alienat d’una societat comunista, avui la major part dels anomenats “intel·lectuals” que des de finals del segle XX i començaments del XXI circulen com a autors de capçalera pels nostres mitjans de comunicació de masses renuncien a qualsevol classe d’home superior i s’acontenten amb el tipus d’home ja existent proclamant-lo com l’home de la “fi de la història” o, el que és el mateix, l’home a la fi realitzat en el “regne de la llibertat”. Sembla que això no hauria de continuar sent així, tenint en compte les desastroses circumstàncies presents del món que ens envolta que es resumeixen en un retrocés descarat en totes les conquestes socials assolides en els darrers dos segles des de la Revolució Francesa i en un aparent i progressiu enfonsament de l'estat del benestar; però, ha canviat realment alguna cosa en aquest sentit des de l’esclat indignant de la darrera i actual crisi financera del sistema capitalista, que està servint per enriquir encara més als poderosos i augmentar les ja de per si considerables desigualtats socials? Jo voldria creure que sí que ha canviat quelcom, perquè per primera vegada s'ha donat espai a les veus “anti-sistema” en els mitjans públics i se les ha escoltat amb un mínim de respecte i de consideració, si bé han estat encarnades bàsicament en el moviment del 15-M i continuen sent encara, desgraciadament, molt i molt marginals. Per això, en general, i llevat de lloables excepcions que no ens poden passar desapercebudes, més aviat em temo que no ha canviat gran cosa en el món dels “intel·lectuals” en aquests pocs anys que portem de crisi, per bé que són tan sols els seus anys inicials. És natural, sens dubte, que en una època de desacceleració econòmica com la que ara ens trobem no es mostri la mateixa eufòria i la mateixa satisfacció amb aquest sistema que hi havia tan sols tres o quatre anys enrere, sobre tot quan es constata que la intervenció pública s’encamina més a garantitzar els beneficis habituals dels grans especuladors, banquers i empresaris abans que a garantitzar els drets mínims dels treballadors; i és natural també que en la mesura que va quedant al descobert la catàstrofe ecològica a la que el capitalisme està conduint aquest planeta hom es quedi relativament preocupat, sobre tot perquè la contaminació ambiental afecta l’aire i els aliments que totes les persones inhalem o ingerim cada dia; i per últim, també és natural que hom experimenti un gran desencís en relació a la política i a la res pública quan s’adona que l’activitat dels partits polítics s’encamina únicament a la satisfacció del seu interès particular a costa de l’interès general de la ciutadania que suposadament representen. Ara bé, el cert és que –malgrat constatar tot això i posar-ho al descobert per motivar la indignació pública–, bona part dels considerats "intel·lectuals" del món contemporani (o sigui, d’aquells que abunden en les tertúlies televisives i radiofòniques i omplen les seccions d’opinió del diaris) segueix pensant –exactament igual que l’home del carrer, influït al seu torn pel to condescendent d’aquestes opinions emeses en unes tals tertúlies mediàtiques i descafeinades o en uns tals articles periodístics de pa sucat amb oli– continuen pensant, dic, que aquest és l’únic sistema d’organització possible o, en tot cas, el millor de tots els que històricament s’han succeït, plenament convençuts de que mai abans en tota la història humana hi havia hagut tanta llibertat com ara per als individus i tantes possibilitats de gaudir de la vida i de sentir-se satisfets. Són certament conscients de la injustícia, la desigualtat i la irracionalitat que impera en els nostres dies, però són a pesar d'això completament incapaços de sospirar per un model de vida diferent. En el fons, continuen aferrats a la tesi de l’ideòleg nord-americà Francis Fukuyama sobre la “fi de la història” que va causar tant de furor a la dècada dels 90 del segle passat, coïncidint no casualment amb la caiguda del bloc “comunista” soviètic, i que va donar lloc –legitimant-lo– al capitalisme desbocat d’avui. «Dóna’ns aquest últim home, oh Zaratustra, fes de nosaltres aquests últims homes! El superhome te’l regalem!» Així és com continuen responent als autèntics filòsofs els pseudo-intel·lectuals del nostre temps, igual que la multitud cofoia en el mercat dominada pel pensament únic de la globalització neoliberal realment existent, pensament que proclama allò existent com l’única realitat possible i, per tant, no només com allò que és, sinó també i simultàniament com allò que ha de ser. I és que l’últim home –descrit igualment pel propi Fukuyama en el seu best-seller de començaments dels noranta– no és sinó l’home sense pit (sense orgull, sense valor, sense thymos) que diu sí a tot sense ni tan sols protestar; l’home que ha perdut, doncs, la capacitat de lluita i de resistència contra la realitat que li és donada, que ha perdut en definitiva la capacitat de negació, que era justament l’element més intrínsec i pròpiament humà i allò que el feia avançar en societat i li garantitzava per tant, en qualsevol època passada, el seu alliberament de totes aquelles constriccions socials que li havien estat imposades al llarg del decurs històric. Llibertat en l’home és, en efecte, llibertat per rebutjar tota realitat positiva, llibertat per dir no. I aquest element és avui, en efecte, el gran absent, sent així que –tal i com, per la seva banda, afirmava el gran filòsof alemany Herbert Marcuse a mitjants del segle XX al començament d’un dels seus llibres més famosos– «el poder d’allò negatiu, àmpliament incontrolat en els estadis anteriors de desenvolupament de la societat, és dominat i es converteix en un factor de cohesió i d’afirmació». Afirmació a-crítica i pròpa de borrecs, no pas d’homes. Cohesió d’àtoms individuals i dispersos l’únic vincle dels quals és el pur interés comercial dels venedors-consumidors en el mercat, no pas cohesió de persones intel·ligents i solidàries que cooperen les unes amb les altres i s’ajuden mútuament. I és així com avui «els individus i les classes reprodueixen la repressió soferta millor que en cap època anterior, doncs el procés d’integració té lloc, en l’essencial, sense un terror obert», és a dir, sense necessitat del terror propi dels règims explícitament i declaradament totalitaris. Raó per la qual arribava Marcuse a la trista conclusió que la democràcia liberal realment existent «consolida la dominació més fermament que l’absolutisme, i llibertat administrada i repressió instintiva arriben a ser les fonts permanentment renovades de la productivitat»; una productivitat que simultàniament «es converteix en destrucció, destrucció que el sistema practica “vers l’exterior”, a escala del planeta».

Vet aquí el panorama del nostre temps que ja fa més de mig segle que un dels més brillants corrents filosòfics contemporanis com és el marxisme crític (també anomenat marxisme humanista o hegelomarxisme) va saber detectar i que –per boca d’autors com Marcuse, Adorno, Horkheimer i d’altres integrants del que amb el temps es va donar a conèixer com l’Escola de Frankfurt– no va deixar de denunciar, de criticar, mostrant al mateix temps la possibilitat d’alternatives. Un panorama que, sens dubte, continua sent lamentablement l’actual, perquè el nostre és encara –mal que ens pesi a alguns– el món de l’amercan way of life, és a dir, el mateix món de la societat americana de començaments del segle passat en la que tots aquells autors van residir exiliats des de l’arribada al poder del feixisme nazi a Alemanya sis anys abans del començament de la 2ª Guerra mundial; en altres paraules, el món que va quedar d’empeus una vegada acabada la mencionada guerra amb el teòric esfondrament de tots els totalitarismes. I tan se val que aquells autors utilitzessin els termes de “societat industrial avançada” per a referir-s’hi, mentre que avui ens hi referim amb els termes de “societat post-industrial” o, fins i tot, “societat del coneixement i de la informació”, perquè el diagnòstic segueix sent el mateix, això és: el d’una societat que, aparentant ser oberta i democràtica, és en veritat una societat tancada que no admet oposició i a l’interior de la qual s’hi amaga la mateixa contradicció de classes no resolta d’èpoques pretèrites i la mateixa injustícia de l’explotació de l’home per l’home. En definitiva, un univers totalitari (hipòcrita i, per aquesta raó, eficientment totalitari) al que –en tant que basat en la ciència i la tecnologia, com a formidables instruments de producció que són– hem de denominar, més que democràcia, amb el terme de tecnocràcia, o, encara millor –tenint en compte que aquelles dues, que en veritat són una, van nèixer i es van desenvolupar com a intruments de i per al mercat, quan el diner va començar a adquirir autonomia i independència respecte del que fins aleshores havia estat el seu amo i creador (un procés que podem constatar des dels volts de l’any mil de la nostra era, en el trànsit del feudalisme al capitalisme, a través del qual es produeix el pas pròpiament del món antic al món modern)–, amb el terme de plutocràcia; un terme que a més d’un els semblarà una mica críptic però que no desentona en tot cas amb allò que designa, i que no és altra cosa que el tarannà crípticament totalitari que s’amaga al darrere de la nostra aparentment democràtica societat.

Tal com, un cop més, diu molt bé H. Marcuse al començament del mateix llibre anteriorment citat (L’home unidimensional és el seu títol): «El que és fals no és el materialisme d’aquesta forma de vida, sinó la manca de llibertat i la repressió que encobreix: reïficació total en el fetitxisme total de la mercaderia. Es fa tant més difícil traspassar aquesta forma de vida per quant la satisfacció augmenta en funció de la massa de mercaderies. La satisfacció instintiva en el sistema de la no-llibertat ajuda al sistema a perpetuar-se. Aquesta és la funció social del nivell de vida creixent en les formes racionalitzades i interiorizades de la dominació». I continua dient: «¿Significa aquesta situació que el sistema del capitalisme en el seu conjunt estigui inmunitzat contra tot canvi? Se m’ha reprotxat que nego l’existència de les contradiccions internes a l’estructura del capitalisme. Crec que el meu llibre mostra amb bastanta claredat que aquestes contradiccions encara existeixen i que inclús són més fortes, més cridaneres que en els estadis anteriors del desenvolupament. Així mateix s’han fet totals. (…) Cap contradicció social, no obstant, ni tan sols la més forta, explota “por si mateixa”: la teoria ha de poder mostrar i evaluar les forces i els factors objetius. (…) La societat existent aconseguirà contenir a les forces revolucionàries mentre aconsegueixi produir cada vegada més “mantega i canons” i a burlar a la població amb l’ajuda de noves formes de control total».

Ara bé, aquestes paraules d’un dels màxims representants d’aquesta forma de pensament crític no fan sinó posar de manifest quelcom que –per a un marxista ortodox, almenys– pot semblar un pèl preocupant, a saber: l’ambigüetat fonamental de l’anàlisi social crític frankfurtià, en desvincular-se en certa manera de la praxi històrica real de la societat, cosa que el distingeix de l’anàlisi pròpiament marxià, per quant allò específic d’aquell anàlisi (i allò que –segons el seu autor– li conferia el seu caràcter científic) era precisament la vinculació de theoria i praxis i la fermesa i la seguretat en les asseveracions que una tal unió possibilitava. En efecte, mentre que Marx afirmava la necessitat real del canvi revolucionari –afirmació teòrica que era avalada per la praxi històrica dels homes i dones del seu temps, en tant que «la necesitat del rebuig i la subversió estava compresa en l’acció de forces socials efectives»–, els pensadors de la teoría social crítica afirmen també la necessitat del canvi, però aquesta necessitat ja no és tant real o avalada pel curs dels aconteixements en la història quant producte dels propis judicis de valor que donen peu a la seva pròpia activitat teoritzadora, car en aquest cas ja no hi ha una praxi social efectiva que corrobori semblant hipòtesi. Tan sols en la mesura que els individus assumeixin aquests mateixos judicis de valor de la teoria social crítica i experimentin amb això «la necesitat de canviar la seva forma de vida, de negar allò positiu, de rebutjar» la realitat establerta, es recuperarà aquella unió entre theoria i praxis tan necessària per a qualsevol pensament que es pretengui revolucionari, tot i que ara sigui la praxis la que hagi de venir determinada per la theoria, la qual necessita malgrat tot d’aquella per assolir la confirmació històrica i real de la que ara mateix està tan mancada. Ara bé, «es precisament aquesta necessitat la que la societat establerta consegueix reprimir en la mesura en què és capaç de “repartir els béns” en una escala cada cop més gran, i d’utilitzar la conquesta científica de la naturalesa per a la conquesta científica de l’home». Així doncs, veiem com en certa manera es torna a anteposar ara la teoria per sobre de la pràctica històrica, el pensament per sobre de l’acció, tornant amb això a la forma d’un cert «pensamient abstracte i especulatiu» més propi de Hegel –el gran mestre de Marx– que no pas del seu deixeble; i «enfrontada amb el caràcter total dels assoliments de la societat industrial avançada, la teoria crítica es troba sense els elements racionals necessaris per transcendir aquesta societat». Per tot això, el pensament frankfurtià «oscilará continuament entre dos hipòtesis contradictòries: 1) que la societat industrial avançada és capaç de contenir la possibilitat d’un cambi qualitatiu per al futur previsible; 2) que existeixen forces i tendències que poden trencar aquesta contenció i fer explotar la societat. Jo no crec –acaba dient Marcuse– que pugui donar-se una resposta clara. Les dues tendències estan presents aquí, una al costat de l’altra, i inclús una en l’altra. La primera tendència domina, i totes les precondicions que puguin existir per a una reversió estan sent emprades per evitar-ho. Tal vegada un accident pugui alterar la situació, però a no ser que el reconeixement del que s’està fent i el que s’està evitant subverteixi la conciència i la conducta de l’home, ni tan sols una catàstrofe provocarà el canvi».

En fi, podríem especular sobre si l’accident pronosticat per Marcuse és el que es va produir a finals de l’any 2008 amb l’esclat de l’actual crisi financera o si, pel contrari, aquest “gran” accident encara està per arribar; però el que està clar és que l’accident provocat per la tal crisi té la suficient envergadura com per donar lloc a un catàstrofe a escala planetària, i no sembla que des dels mitjans de comunicació de masses s’estigui subvertint amb prou força la consciència i la conducta de l’home com per evitar aquesta més que probable catàstrofe, sinó que més aviat es dóna la imatge de que ja hem tocat fons i que més tard o més dora agafarem de nou la corva ascendent del "benestar" i del "creixement", o sigui, del mateix suposat "benestar" i "creixement" del que hem gaudit a les darreres dècades però que no ens han portat enlloc. No obstant, afortunadament cada cop els ciutadans depenem menys dels mitjans d'informació convencionals per formar els nostres propis judicis de valor, i cada cop aquests judicis de valor estan més allunyats dels judicis de valor conservadors en relació a la realitat establerta que es desprenen d'aquells mitjans i que als poderosos els agradaria segui veient instal·lats en l'inconscient col·lectiu de la societat. En aquest sentit, el saber com hem arribat a aquesta aparent situació de carreró sense sortida (o de camí sense fi cap a ninguna part) en el que ens trobem ara i l’investigar si hi ha o no, i en quina mesura, alternatives possibles a la mateixa haurà de ser, doncs, el nostre principal propòsit en tant que ciutadans indignats i en tant que filòsofs rebels. Aquest i no un altre va ser justament el propòsit de la Teoria Crítica de la societat que desenvoluparen aquells autors a mitjans dels segle passat, després de l'exili forçat a Nord-Amèrica un cop el partit nazi a Alemanya havia aconseguit conquerir el poder. Un propòsit subversiu, per tant, que neix en clara oposició a la Teoria Tradicional establerta en el camp de les ciències socials a remolc de les ciències de la naturalesa, la qual té el propòsit invers de mantenir, justificar i gairebé santificar la realitat establerta. I en aquest context el concepte clau, i centre de totes les nostres crítiques, haurà de ser ni més ni menys que el concepte per aquells mateixos autors encunyat de raó instrumental.