Recuperant la dimensió pragmàtica del pensament filosòfic, menystinguda durant segles davant la ideologització del pensament tecnocientífic modern

Tornem un cop més a la pregunta pel sentit i la utilitat del pensament filosòfic en el món d’avui, aquesta sorprenent pregunta a la que continuament hem de fer front els filòsofs contemporanis, tot i que –des de l’esclat de la present crisi econòmica, com dèia en l'anterior entrada– cada vegada menys, afortunadament. I vull tornar-hi per aclarir que aquesta és una pregunta que va començar a formular-se en un moment molt concret de la història humana, de manera que convindria tractar d’esbrinar quin va ser aquest moment de la nostra història en què l’esmentada pregunta va aparèixer com a símptoma nefast de que la bondat i la necessitat de la Filosofia per a la vida de les persones havia deixat de ser evident als seus ulls, fins al punt de qüestionar-se la pragmaticitat i inclús la raó de ser d’aquesta venerable disciplina. Doncs bé, ja puc avançar des d’ara mateix que aquell moment de la història al qual m’estic referint (moment crucial per entendre la crisi actual del món que ens envolta, una crisi que està lluny de ser merament financera en un món que anteriorment he caracteritzat com a “decadent”) no va ser un altre que aquell que escolarment es considera el tret de sortida de l’època moderna, si bé –amb una mirada un xic més rigorosa– podem considerar més aviat com el tret de sortida del punt més àlgid i intens d’aquesta època, o sigui, els segles XVI i XVII d. C.; uns segles que, des del meu punt de vista, constitueixen al mateix temps un moment determinant en allò que podríem denominar el procés d’alienació de la humanitat occidental en mans de la poderosa i opressora ideologia cientifista, ja que és el moment històric –conegut com a Revolució Científica– en què aquesta ideologia comença a fer acte de presència en les societats humanes o, més ben dit, el moment en què comença de fet a conquerir el poder destituint a la vella ideologia teista que havia dominat als homes i dones al llarg de tota l’època medieval però que, des de feia alguns segles, anava esllanguint lentament la seva influència en la mateixa mesura que creixia i es consolidava el poder econòmic de la forta i emergent classe burgesa, que és la que, fet i fet, ha construït el nostre tecnificat i robotitzat món modern. Així doncs, aquell moment de pugna entre ambdues ideologies alienadores (o sigui, la pròpia de l'Antic Règim i la pròpia de les futures societats industrialitzades) amb la consegüent victòria de la Ciència per damunt de la Teologia és, precisament, el moment històric en què la Filosofia deixà de ser –als ulls de les persones– una activitat pràctica i útil per a la vida tot convertint-se en un pseudo-saber “merament teòric” propi exclusivament de temps passats. El que ens cal comprendre ara és per què va passar això, és a dir: per què el triomf de la Ciència va tenir com a conseqüència inevitable el despreci de la tradició filosòfica, un despreci que des d’aleshores no ha fet sinó aguditzar-se amb el pas dels segles exactament en la mateixa mesura en què el poder de la Ciència s’ha anat consolidant, fins a conduir-nos a la situació actual d’un capitalisme passat de rosca que encara no ha comprès la causa principal del seu fracàs, a saber: el menysteniment social i empresarial dels estudis humanístics en benefici exclusiu del pensament cientificotècnic en el que s’ha cregut fins ara cegament com l’únic tipus de pensament necessari en una societat de mercat, la qual cosa ha portat en definitiva a la humanitat occidental a la fase terminal en la que actualment es troba i de la qual avui dia no ens deixem de lamentar, sense fer no obstant cap pas per superar-la per la senzilla raó que no sabem quin pas donar. Impotència generalitzada davant de la qual no podem sinó extreure la conclusió de que no és la Filosofia la que avui està en crisi (com se’ns ha volgut fer creure des de totes bandes), sinó el propi ésser humà; justament, per haver menystingut durant segles el pensament o la pràctica filosòfica com aquella activitat més específica i idiosincràsica de tota la civilització occidental, que no va nèixer sinó en ella i per a ella.

Doncs bé, el que va passar als segles XVI i XVII (o, més ben dit, allò que en aquests segles es va començar a manifestar amb bastant nitidesa) és molt senzill d’explicar, ja que no és altra cosa que una falsa contraposició teòrica entre dos conceptes que anteriorment, en el seu origen, havien estat units i gairebé indiferenciats, i és que difícilment poden entendre’s desvinculats l’un de l’altre com des dels temps moderns se’ls ha pretès entendre i efectivament se’ls ha malentès. Òbviament, m’estic referint als dos conceptes clàssics de theoria i praxis, que la filosofia contemporània tracta infatigablement de reunir una altra vegada, tal i com ho havien estat antigament. Per això dic que és una falsa desvinculació i contraposició conceptual, perquè –almenys en el camp de la Filosofia, però no només en ella per descomptat– aquesta contraposició no existeix, ja que és del tot impossible parlar d’una activitat teòrica sense finalitat pràctica o d’una activitat pràctica sense finalitat teòrica. Lluny, per tant, de produir-se una oposició entre aquests dos conceptes, el que trobem realment és més aviat una imbricació o interrelació dialèctica entre el saber teòric i l’activitat pràctica de tal manera que l’un porta a l’altra, i l’altra porta a la superació del primer. Tal com dic, això és perfectament aplicable a tots els camps del coneixement humà, i no només en el camp del coneixement filosòfic (al que sovint es titlla de manera injusta de coneixement excessivament “abstracte” o “teòric”), en el sentit que no hi ha absolutament cap discurs teòric que formuli l’home que no neixi d’una necessitat pràctica de la seva vida material, concreta i històrica i que per tant no vagi radicalment i exclusivament dirigit vers la consecució d’una finalitat igualment pràctica i concreta, l’assoliment de la qual modificarà inexorablement les condicions materials inicials de les que partia el seu discurs teòric i, amb això, el discurs teòric mateix. Ara bé, si és cert que això que dic és vàlid per a tots els àmbits del coneixement, també ho és que en el cas del coneixement filosòfic encara ho és més, de tal manera que en ell aquesta imbricació o interpenetració dialèctica entre θεωρια i πραξις és fa màximament evident, fins al punt que el que es produeix aquí en realitat és una absoluta indistinció entre l’una i l’altra, perquè en el saber filosòfic (que no és un saber, sinó –per paradoxal que pugui semblar– una activitat!) el coneixement teòric del seu objecte equival simultàniament a la transformació pràctica del mateix, que no és cap altre que el propi subjecte que filosofa. O sigui, dit en altres paraules: que no hi ha un autèntic (auto)coneixement teòric per part de la subjectivitat humana fins que no es manifesta en una transformació pràctica del propi subjecte cognoscent, la qual cosa comporta una transformació de l'(auto)coneixement inicial del que aquesta subjectivitat partia que, al seu torn, es manifestarà en una nova activitat transformadora del mateix subjecte congnoscent; i així de manera indefinidia, sense que hi hagi la possibilitat de trobar un punt final d’aquest procés del pensar-actuar en què consisteix la vida pràctica de l'ésser humà. Llevat, és clar, que aquest ésser humà abandoni la seva activitat intel·lectual i renunciï a la seva condició de subjecte activament creador de coneixement, conformant-se amb ser un simple i passiu objecte de coneixement. Un abandó i una renúncia que, precisament, són les que s’han produït en la fase actual (i final) del sistema capitalista, fet que explica la incapacitat ja esmentada de la nostra societat per continuar evolucionant. En efecte: sense (auto)coneixement reflexiu o teòric de la subjectivitat humana no hi ha cap activitat pràctica que sigui possible, i sense activitat pràctica (que no hem de confondre amb activitat “productiva”) no hi ha manera possible d’evolucionar individualment ni, encara menys, socialment. I si alguna cosa és característica i definitòria dels temps moderns és precisament la substitució de l’(auto)coneixement reflexiu per part de la subjectivitat humana pel coneixement merament i exclusivament “descriptiu” i “empíric” de la naturalesa o de la societat per part d’un científic racionalment calculador i objectivament observador, així com la consegüent substitució de la praxi vital humana (que implica sempre una deliberació o reflexió filosòfica sobre els fins o els valors que guien la pròpia conducta) per la mera i descarnada producció material del treballador. Lluny d’aquest coneixement fred i calculador de la naturalesa (a dins de la qual s’inclou, per descomptat, el propi home, convertit en un objecte més entre d’altres susceptible de ser controlat i dominat per la tecnociència contemporània) i de la societat (que, seguint el model iniciat per les modernes ciències de la naturalesa, s’estudia en termes naturalistes i cosificadors, buscant unes presumptes “lleis socials” immutables el coneixement de les quals guia suposadament els governs de la poblacions), i lluny d’aquesta producció material descarnada que té lloc a les fàbriques (autèntics camps de treball on l’home alienat de la seva (auto)consciència, és qui s’encarrega de fabricar els mecanismes que seran emprats per part dels poders fàctics per al seu propi domini i control), l’objecte d’estudi de la més reflexiva de les “ciències” humanes que és la Filosofia (juntament amb la Història o la Teoria Literària), no és –com sovint s’ha cregut de manera ingènua, o s’ha volgut fer creure interessadament– cap tipus de realitat metafísica ni cap tipus de sentit transcendent de l’univers entès com a totalitat d’allò que és empíric i real, sinó que el seu objecte és simplement l’home de la vida quotidiana històric, material i concret; és a dir, l’home entès, no com el conjunt de dades empíriques que sobre ell poden positivament i científicament constatar-se, sinó paradoxalment com aquell subjecte que és condició de possibilitat de tota dada positiva i de tota possible i científica objectivitat. I aquesta és, ni més ni menys, la paradoxa que està a la base del coneixement filosòfic i la causa, per tant, de la seva dificultat, això és: que en ell el seu objecte d’investigació –l’home, la vida humana– no es prèn pas com a objecte, sinó com a subjecte. Ara bé, dir que l’home és un subjecte, i no un mer objecte entre d’altres, equival a dir que l’home no és una cosa donada d’una vegada per totes, sinó que és quelcom que està en contínua transformació. I així és, efectivament: l’home no és una cosa, sinó que és un procés, un dinamisme vital que defuig tota cosificació. I quan, a l’antiga Grècia, l’Oracle de Delfos convidava a l’home a conèixer-se a si mateix amb aquelles famoses paraules de Γνωθι Σεαυτόν –o Nosce te ipsum, en llatí– gravades a l’entrada del Temple d’Apol·lo, l’únic que estava fent amb això era convidar a l’home a prendre les regnes del seu destí assumint com a propi aquest seu procés vital transformador per tal de poder conduir-lo a bon port, o –el que és igual– per tal de poder conduir-se a si mateix envers l’eudaimonia o “vida bona” en el si del món exterior en el que es troba visquent, el qual –com ens indicava el clarivident filòsof espanyol José Ortega y Gasset a començaments del segle passat– és tan inseperable de cada home com ho pugui ser el seu propi jo, car el subjecte humà o la vida humana es composa del jo i de la seves circumstàncies. Conèixer-se a si mateix comporta, per tant, conèixer les circumstàncies d’aquest “si mateix”, o sigui, la realitat exterior, que, en tant que formada per altres jos, és una realitat intersubjetiva i històrica, puix que, en tant que formada per altres subjectes, també està en continu procés de transformació. I és així com l’autotransformació possibilitada pel coneixement filosòfic d’un mateix contribueix a la transformació intersubjectiva de la realitat exterior, establint-se una interacció dialèctica entre ambdós pols que és allò que impulsa precisament el desenvolupament històric de l’home en el seu propi procés global de transformació que és descrit justament per la “ciència” històrica, l’altra cara de la mateixa moneda, és a dir, del saber filosòfic la vessant pràctica del qual m’he proposat d’aclarir o –si més no– de reivindicar en aquest blog.

En definitiva, i per anar acabant ja aquesta entrada: El desprestigi social i professional que ha patit i continua patint el gremi filosòfic en el nostre temps és tan sols un símptoma més de la decadència vital que pateix el nostre món i que es manifesta –com dèia unes línies més amunt– amb el menysteniment social i empresarial dels estudis humanístics en benefici exclusiu del pensament científic i tècnic de caràcter positiu, la qual cosa ha conduït justament a la humanitat occidental a la fase terminal en la que actualment es troba perquè ha donat lloc a un món absolutament mecanitzat mancat de tota perspectiva històrica i en el qual, per tant, és impossible marcar-se metes per evolucionar vers una nova etapa històrica i avançar cap a un futur diferent. Em sembla evident que si una persona no té consciència històrica de qui és, d’on ve i a on es troba en un moment determinat, difícilment podrà elaborar algun projecte de futur i decidir a on vol anar, per la senzilla raó de que haurà deixat de ser persona. Doncs això és exactament el que li passa a la nostra societat en tant que societat: a pesar del que pugui semblar per coses tals com les “lleis per la memòria històrica” que puguin haver estat aprovades per determinats governs o la fervent activitat museística de presumpte caràcter històric que trobem per tot arreu, el cert és que el nostre món capitalista està completament mancat de consciència històrica i, per tant, és absolutament incapaç d’elaborar un projecte de futur que el faci avançar. I malgrat totes les aparents apostes que el nostre sistema fa a favor del progrés, el canvi i la innovació, no hi ha dubte de que es tracta d’un sistema completament immovilista que és incapaç de qüestionar-se els seus “fonaments” i que fa, per tant, completament impossible l’evolució vital de la societat. Ara bé, si això és així, haurem d’admetre amb tristesa que el futur de la humanitat es troba avui més que mai en gran perill, car avui –en les nostres societats posthistòriques i neoliberals (que només admeten la regulació del mercat quan està en risc l’interés dels propis capitalistes)– l’actitud crítica, aquesta actitud que des dels seus orígens la Filosofia occidental ha promogut sempre i que tota la filosofia contemporània malda per recuperar, brilla esplendorosament per la seva absència com mai abans no havia brillat. Avui, en efecte, sembla que l’actitud crítica és una relíquia de temps passats, pròpia de segles en els que encara era necessari pensar, però una vegada que les nostres democràcies econòmicament desenvolupades cobreixen –segons se’ns ha vingut dient durant les darreres dècades– totes les demandes i tots els anhels pels quals el pensament històricament havia lluitat, el pensament mateix perd definitivament la seva raó de ser i no li queda cap altra cosa per fer llevat d’evaporar-se. Encara que, això sí, sempre estaran disponibles les exposicions museístiques en les que s’han convertit les tòpiques històries del pensament, per tal que els nostàlgics puguin rememorar aquells temps en què el pensar era l’activitat més sublim i excelça a la que podia aspirar l’ésser humà, però el destí inevitable de la qual era perdre’s en assolir l’home el cim de la humanitat en les nostres “panxacontentes” democràcies occidentals d’avui, en les que a l’home ja no li queda cap altra activitat exelça per complir llevat d’aquesta: la de consumir i, està clar, la de produir per a poder seguir consumint de manera desenfrenada. El porc elevat a categoria suprema i model a seguir per a l’ésser humà: heus aquí l’últim i més avançat estadi de la humanitat, després del qual –com és òbvi– no pot haver-hi cap estadi ulterior per assolir, puix que l’home esdevingut “porc” ha perdut tot interès en el futur i no li queda més que gaudir de la seva buida i miserable felicitat.

Davant d’aquest nefast panorama, sols podem dir una cosa els filòsofs: Benvinguda sigui l’actual crisi del capitalisme i benvingudes siguin les constants i indignants retallades de drets socials a les que els governs plutòcrates que porten les regnes d’aquest model fracassat de societat estan permanentment sotmetent des de fa tres anys (suposadament per lluitar contra la crisi) al ja de per si raquític “estat del benestar”, perquè s’estan convertint en el millor aliat del pensament filosòfic a l’hora de despertar als individus del “somni dogmàtic” en el que havien estat visquent: el somni de creure que la ciència i la tècnica eren els únics instruments necessaris per a satisfer les necessitats vitals de les societats i les persones, i inclús els únics intruments per a satisfer les seves necessitats materials, cosa que la gent està començant a posar seriament en dubte davant la creixent pèrdua de credibilitat del nostre actual i “despòtic” sistema polític i davant la cada cop més agreujada degradació ecològica provocada pel nostre “ultraliberal” i aparentment immillorable sistema econòmic, aliats un i altre sistemes en el que confusament hem vingut denominant “socialdemocràcia”. Benvinguda sigui, doncs, la crisi de la socialdemocràcia, que té ben poc de democràcia i sí molt de despotisme il·lustrat (tot pel poble, però sense el poble!), que té ben poc de social i sí molt de capital. Benvinguda sigui la crisi de la nostra societat, perquè tota crisi és una oportunitat (això és, exactament, el que significa la paraula "crisi" en sentit etimològic) per fer examen de consciència i corregir els errors que ens mantenen estancats en una determinada fase evolutiva impedint-nos de seguir caminant cap endavant. I el primer error que ens cal corregir a tots nosaltres, com a societat civil, és sens dubte el de creure que podíem delegar la responsabilitat de defensar i garantir els nostres drets i la nostra llibertat a la classe política, com si la llibertat humana no consistís precisament en l’assumpció i l’exercici d’aquesta responsabilitat. Benvinguda sigui, en una paraula, la crisi del sistema capitalista perquè s’està convertint en el millor al·licient per a motivar a les persones a abandonar el seu malaltís passotisme polític i el seu frívol hedonisme consumista en favor de la construcció d’un món en el que regni la crítica, la solidaritat, el vitalisme, la intel·ligència i la llibertat.