Estem condemnats a ser imbècils?

Si per respondre aquesta pregunta haguéssim d’atenir-nos a les mesures que –amb el consentiment més o menys indignat del conjunt de la població– els grans mandataris europeus estan adoptant de fet per mirar de sortir de l’actual crisi financera, sens dubte hauríem de donar una resposta afirmativa per la senzilla raó de que no s’està aplicant cap mesura concreta que ens permeti corregir el model fracassat de societat que ens ha conduït fins aquí, és a dir, en aquest cul de sac d’una economia capitalista basada en dos aberrants “pilars” que han demostrat amb escreix la seva poca solidesa tan aviat com s’han esfondrat i han posat de manifest la perversió intrínseca al nostre sistema, a saber: el malaltís consumisme hedonista, d’una banda, i la vana i fútil especulació, de l’altra. Avui sabem que ja mai més podrem tornar a consumir de manera compulsiva com ho havíem fet fins ara per la senzilla raó que els recursos del planeta són limitats, i el fet que ignoréssim aquesta dada posa de manifest quina ha estat la nostra irresponsabilitat durant les darreres dècades, no només la de polítics, empresaris i banquers que ens han induït a consumir d’aquesta manera malaltissa, sinó la del conjunt de la societat que s’ha deixat massa fàcilment entabanar per aquesta gent indecent. De la mateixa manera, avui sabem també que l’especulació sempre genera bombolles de fum que –si bé creen l’aparença de creixement econòmic– no aporten en veritat cap benefici real a la nostra economia i que, més tard o més d'hora, sempre acaben esclatant amb uns efectes desastrosos sobre l’economia real d’una societat. I, malgrat tot, els nostres polítics, venuts completament al poder de les multinacionals i de les entitats financeres, no només no mouen un sol dit per modificar aquest inviable model econòmic, sinó que estan fent tots els possibles per reanimar-lo mitjançant respiració assistida i tornar-lo a reactivar com si aquí no hagués passat res, de manera que els rics continuïn sent més rics i els pobres cada cop més pobres. Ara bé, si per respondre a la pregunta de dalt ens atenem a la creixent mobilització ciutadana que, mica en mica, es va estenent com una taca d’oli no només al conjunt d’Europa sinó a tots els països de l’anomenat Occident, i es va enfortint cada dia més en contra dels poders fàctics establerts (la major part dels quals ni tan sols han estat escollits per mitjà de les urnes), assenyalant-los amb el dit com els culpables d’aquesta crisi i generant idees per sortir-ne, començant per instaurar una democràcia de veritat (o sigui, això que mica en mica ja es comença a conèixer com a "democràcia econòmica"), aleshores la resposta afirmativa ja no està tan clara, i podríem començar a creure amb esperança que –com a individus, com a societat i inclús com a espècie– més aviat o més tard aconseguirem superar la nostra induïda imbecilitat generalitzada, doncs aquesta creença ens ajudarà al mateix temps a col·laborar i sumar-nos a la lluita per la consecució d’aquesta honorable i comuna finalitat, això és, la creació d’una organització social saludable que es fonamenti en la dignitat de les persones i en la vida intel·ligent, deixant enrere el més indigne dels sistemes socials que ha creat fins ara l’espècie humana basat en la instrumentalització de les persones i en la seva estupidització creixent.

En aquest sentit, és molt curiós i esperançador veure el canvi de mentalitat que sorprenentment va experimentant la ciutadania del món occidental des de l’esclat de l’actual crisi financera per causa de les anomenades hipoteques escombraria o hipoteques subprime. Fins no fa ni cinc anys aquesta ciutadania acceptava resignadament com un factum inevitable el model indigne de societat en el que vivia i encara segueix vivint, i acceptava l’estupidesa humana generalitzada com el destí inexorable d’una espècie que, paradoxalment, havia aconseguit conquerir per mitjà de la seva intel·ligència a totes les altres espècies animals del planeta, però que –un cop assolida la seva supremacia– ja no li era necessari pensar, sinó que podia dedicar-se simplement a produir maquinalment objectes de consum i, en el seu temps lliure, a consumir-los tot gaudint frívolament dels plaers més bàsics de l’existència. Aquesta era la creença predominant, ens dubte, en el conjunt de la societat abans de l’esclat de la crisi, i no només entre la gent del carrer, sinó també entre els intel·lectuals de més prestigi. Ja vaig parlar en l’anterior entrada de la tesi de la fi de la història difosa a finals dels vuitanta i començaments del noranta del segle pasasat per un autor americà de renom com és Francis Fukuyama, segons la qual el sistema capitalista era el darrer dels sistemes socials possibles ja que era l’únic sistema que garantia totes les aspiracions històriques de l’ésser humà, amb la qual cosa ja no quedava cap meta per la qual lluitar sinó, simplement, gaudir d’una plàcida i feliç existència. Tots i cadascun de nosaltres d’una manera conscient o inconscient vam interioritzar aquesta tesi i la vam fer nostra, amb la sempre inestimable ajuda dels grans mitjans de comunicació. I per molt que no ens agradés la societat en la que vivíem, l’acceptàvem com una cosa immodificable contra la qual no tenia sentit oposar-s’hi, sinó que més aviat era preferible sumar-se al carro del consum fàcil a base de crèdit i del frívol hedonisme que és capaç d’atrofiar fins la més petita capacitat intel·lectual dels homes i dones i apagar la més insignificant guspira de pensament. I, com dic, la pròpia classe dels intel·lectuals estava plenament  imbuïda d’aquest conformisme generalitzat fins abans mateix de l’esclat de la crisi. Per això resulta molt interessant comparar els textos publicats per aquests anomenats “intel·lectuals” fins just abans del tret de sortida d’aquesta nefasta crisi amb el canvi de mentalitat que, gràcies a ella, la societat civil està experimentant actualment.

Un exemple molt esclaridor seria, per exemple, el llibre de l’escriptor italià Pino Aprile Elogi de l’imbècil que recentment, i d'una forma completament casual, m’ha caigut a les mans. En aquest text l’autor defensa «l’ascens imparable de l'estupidesa humana» i l’eliminació definitiva de tot rastre d’intel·ligència. Dit en altres paraules, la tesi del libre és que la intel·ligència humana és un producte de l’evolució de la nostra espècie per la selecció natural que, si bé va aparèixer com a mecanisme nostre de supervivència, avui dia es troba en procés d’extinció precisament perquè ha perdut la seva raó de ser, en tant que ja no és necessària per a la supervivència dels individus ni, per tant, de la nostra espècie. Segons això, «la intel·ligència humana no té més valor en el teatre de la vida que la velocitat, la força física o la grandària de les ales que posseeixen altres animals». I no només això, sinó que seria equivalent a una qualitat física desenvolupada per alguna espècie, com per exemple la nostra, que avui dia ja ha deixat de ser útil als fins de la supervivència i de la qual, per tant, ja se’n pot perfectament prescindir. O sigui, seria equivalent al nostre apèndix o –i mai millor dit– als nostres col·loquialment anomenats “queixals del seny”, dues parts del nostre cos que han degenerat de tal manera que actualment ja fan més nosa que servei, motiu pel qual en nombroses ocasions han d’acabar extirpant-se del propi organisme. Però el que a mi em sembla curiós d’aquest llibre és que en cap moment no dóna una definició d’allò que l’autor denota amb la paraula “intel·ligència”, i des del meu punt de vista confon barroerament aquesta alliberadora facultat exclusivament humana amb allò que els autors de l’Escola de Frankfurt anomenaren “racionalitat insterumental” i que –amb un major grau de complexitat– compartim amb bona part de les espècies animals.

En efecte, la racionalitat instrumental és aquella capacitat que tenim els éssers humans per dissenyar i construir els mitjans idonis a l’hora d’assolir una finalitat determinada; una capacitat que compartim per exemple amb els micos, els quals són perfectament capaços de trobar en una branca d'arbre el mitjà més idoni per alimentar-se emprant-la com a eina per caçar formigues. Ben al contrari, la intel·ligència és una facultat exclusivament nostra (sense descartar l’existència de vida intel·ligent en altres planetes) i que consisteix en la capacitat de deliberar, no entorn dels mitjans necessaris per assolir una finalitat donada, sinó entorn de diverses finalitats possibles i escollir la que sigui o bé més digne o bé més bella o bé més satisfactòria en un determinat moment. I, òbviament, aquesta capacitat que ens diferencia de la resta d’animals del planeta (i, per cert, també de qualsevol ordinador sigui quin sigui el nivell de complexitat amb el qual hagi estat programat) també és un producte de l’evolució natural. Però, malgrat tot, és justament i paradoxalment aquella habilitat que ens permet distanciar-nos de la naturalesa, mirar-la cara a cara i crear un món completament independent a ella, a saber, el món de la cultura. Coïncideixo amb l’autor d’aquest llibre que la cultura també pot ser una font d’estupidització generalitzada, tot i que jo parlaria més aviat d’alienació generalitzada. Es evident que el fet de ser animals culturals no ens converteix de facto en éssers intel·ligents, peró sí que ens otorga la possibilitat de ser-ho en determinades circumstàncies i moments de la nostra vida alliberant-nos d’aquelles cadenes mentals que obstaculitzen el fluxe de la nostra imaginació, de la nostra creativitat i, en definitiva, del nostre pensament. És un fet que el 99% de la nostra existència es desenvolupa de tal manera que no necessitem recórrer a la possibilitat permanent que tenim de fer ús de la nostra intel·ligència, doncs en tenim prou deixant-nos portar per l’instint, per l’hàbit o pel nostre sistema de creences i valors establerts. Dit d’una altra forma, en tenim prou deixant-nos guiar pel nostre programari genètic que hem heretat naturalment o pel nostre programari cultural que ens han inculcat al llarg dels anys, de tal manera que, si bé és cert que «necessitem els nostres semblants per a ser intel·ligents», també ho és que «aquesta mateixa societat que ens torna tan llestos també pot –i, de fet, ho fa– convertir-nos en uns perfectes idiotes. Doncs, si ens hi fixem bé, la majoria de les vegades ens limitem a repetir dòcilment allò que ens han ensenyat, igual que els dofins ensinistrats. I el curiós del cas és que ens agrada, ja que l’estupidesa és relaxant i garantitza als seus adeptes la felicitat». No hi ha dubte de que això és ben bé així com se'ns descriu en aquest llibre. Però, al mateix temps, hi ha determinats moments crucials del nostre esdevenir històric en què els éssers humans prenem consciència reflexiva d’aquesta nostra estupidesa i som capaços de rebelar-nos en contra d’ella despertant la nostra intel·ligència adormida per exemple per controlar els nostres instints o, inversament, per alliberar els instints que teníem reprimits, o també per modificar els nostres hàbits adquirits quan s'han transformat en quelcom perjudicial o, inclús, per oposar-nos a un sistema de creences i valors establert socialment quan són la base sobre la qual s’ha edificat una realitat immoral i injusta com aquesta –sense anar més lluny– en la que vivim actualment. I aquesta capacitat que té l’ésser humà de crítica intel·ligent d’una realitat establerta emprant criteris d’ètica i de justícia, aquesta capacitat d’oposar-se o de rebel·lar-se contra una societat decadent i un estat de coses insalubre i de fer nèixer un nou món a partir d’aquest acte mateix d’oposició i rebel·lió és allò, ni més ni menys, que confereix dignitat a la nostra espècie i ens permet diferenciar-nos de la resta del món animal.

Per consegüent, podem afirmar que una persona és tant o més digne en la mesura que exerceix o desenvolupa aquesta capacitat intel·lectual distintiva de la nostra espècie, o –com a mínim– en la mesura que viu la seva vida de tal manera que la seva mera existència no exclogui de totes totes l’ús de la seva capacitat intel·lectual. Ara bé, la tesi d’aquest autor és –com dic– que vivim en una societat en què l’ús de la intel·ligència per part dels individus ha deixat de ser necessària per a garantir-se la supervivència, de tal manera que la nostra capacitat intel·lectiva se’ns ha començat a atrofiar. Sosté, fins i tot, que és així com ha de ser en termes evolutius, ja que avui dia són els individus imbècils els que triomfen i es garantitzen la supervivència, mentre que aquells que utilitzen sovint la intel·ligència per a conduir la seva vida corren el risc d’extingir-se per selecció natural. L'homo sapiens superat evolutivament per l'homo stultus, vet aquí en síntesi la lúcida tesi d'aquest reconegut escriptor. La conclusió és, per tant, que vivim en una societat en la qual ser idiota i ser indigne és garantia assegurada de supervivència. I realment, amb una mirada superficial, pot semblar que sigui així, ja que les persones més aparentment estúpides i indignes de la nostra societat (polítics, banquers, promotors immobiliàris, propietaris de negocis bruts o propietaris sense escrúpols de grans multinacionals) són aquells que avui dia acumulen un major grau de riquesa, mentre que les persones senzilles i èticament responsables comencen a enfilar cada cop en major nombre la cua de l’atur i amb prou feines sí poden tenir cobertes les necessitats més elementals. Però vet aquí que, si mirem la situació amb una mirada una mica més profunda, ens adonarem que el moment històric actual refuta de cap a cap la tesi de l’autor esmentat, doncs les persones senzilles i èticament responsables del nostre temps (i cadascú sabrà si cau o no dintre d’aquesta categoria) viuen en una societat que –gràcies a la indecència de les persones riques i poderoses– s’ha submergit en una crisi de dimensions colossals, i això els està donant l’oportunitat per prendre consciència reflexiva de la seva pròpia estupidesa, manifestada en les darreres dècades en un vergonyant conformisme, i reactivar la seva facultat intel·lectiva oposant-se i rebel·lant-se contra el sistema de creences i valors imperants en la nostra societat decadent.

 

El moviment del 15-M és l’exemple més claríssim d’aquest saludable estat de la intel·ligència humana que gràcies a la crisi del sistema capitalista estem començant a recuperar. I l’altre exemple claríssim seria el moviment independentista de Catalunya. Avui, sense anar més lluny, estem a punt de viure una jornada històrica aquí a Barcelona en la qual una quantitat esfereidora de catalans i de catalanes aprofitarem la nostra Diada nacional per manifestar davant del món sencer la nostra disconformitat amb una realitat espanyola indignantment anacrònica, autoritària, esclavitzadora i uniformitzadora imposada durant tres segles per la força de les armes i contra la qual, lliure i pacíficament, mostrarem la nostra oposició. I, al mateix temps, serà un acte d’oposició i rebel·lió contra la colla de polítics incompetents que mal governen el nostre país i que són incapaços de treure’ns d’aquesta situació. Igual com va succeir amb el 15-M, la societat catalana passarà avui també per davant dels polítics i la resta de trepes que pretenen controlar les nostres vides creant l’oportunitat de construir una realitat política i social nova i deferenciada que permeti als individus que conformen el nostre poble nèixer, crèixer i viure amb un major grau de dignitat, de llibertat i (per què no?) de felicitat. El cas d’Islàndia ha demostrat a tot el món que és possible aconseguir-ho, que és possible que la societat civil recuperi quan s'ho proposa les regnes del seu destí; i el poble català demostrarà, al seu torn, que aquell cas tan admirable no ha estat cap excepció. Ha arribat l’hora de superar la nostra estupidesa i reactivar la intel·ligència del nostre poble, perquè no hi ha res més estúpid que fer proclames en una direcció i, a continuació, actuar –com hem fet en els darrers temps– en sentit contrari. Si després del dia d’avui som capaços d’actuar en conseqüència, d'acord amb els nostres anhels i el nostre sentit de la llibertat, la dignitat i la justícia, segur que serem capaços també d'alliberar-nos tant del ranci i homogeneïtzador centralisme espanyolista com de l'oportunisme d'aquells que enganyen el poble fent-li creure que lluiten per aconseguir aquesta alliberació. Ningú pot alliberar-nos llevat de nosaltres mateixos, i si som intel·ligents i comprenem això ens alliberarem d'aquelles dues xacres que ens impedeixen crèixer com a poble i aconseguirem sense cap dubte construir un país del qual ens poguem sentir orgullosos, és a dir, un país radicalment democràtic i socialment just que sigui el punt de partença de la tan necessària com inevitable regeneració de la nostra civilització.

Visca Catalunya lliure!!!