Una de les preguntes que sovint hem de respondre aquells a qui ens agrada estudiar-la, i encara més si un n’ha fet o vol fer-ne d’ella la seva professió, és aquesta: «Filosofia… i això per a què serveix?» I sovint no ens hem de limitar a respondre a preguntes com aquestes, denotadores d’un frívol i manifest desconeixement d’allò relacionat amb la disciplina sobre la qual se’ns interroga, sinó que també hem de suportar comentaris pejoratius del tipus: «Ah, així que ets filòsof… deus tenir molt de temps lliure, doncs, per perdre'l miserablement reflexionant sobre preguntes absurdes que no duen enlloc i per buscar-li els cinc peus al gat de totes les coses sense arribar a cap solució concloent»; comentaris proferits per persones que, mostrant un igual desconeixement de la disciplina que el que mostren les que fan la primera pregunta, es distingeixen d’aquestes pel fet que sí creuen tenir-ne un coneixement, quan en realitat l’únic que tenen és una imatge deformada de la mateixa i, per tant, uns prejudicis que (en menor o major mesura) arriben generalment a exterioritzar-se en forma de despreci manifest. Aquestes són, en efecte, les dues reaccions més freqüents davant del fet sorprenent que avui dia, en el nostre món hipermodern, a algú pugui acudir-se-li dedicar temps i energia a una forma de coneixement que sembla més una relíquia de temps passats que no pas una promesa de futur i que, en qualsevol cas, no sembla pas que aporti res a l’hora de fer front a les urgències i les necessitats materials del dia a dia. Bé, almenys aquestes eren les dues reaccions més freqüents fins fa un parell o tres d’anys, quan gairebé tots ens pensavem ingènuament que vivíem en el millor dels móns possibles; un món amb més o menys petits defectes, sens dubte, però un món que, al cap i a la fi, funcionava la mar de bé i que semblava que havia de durar pels segles dels segles. Però vet aquí que, des de fa un parell o tres d’anys –des de l’esclat de l’actual crisi financera provocada per les anomenades hipoteques escombraria o hipoteques subprime (els efectes letals de la qual ben just estem avui dia encara començant a albirar)–, les dues reaccions esmentades envers el saber filosòfic estan començant a canviar a mesura que les persones van prenent consciència del miratge en el qual vivien instal·lades, miratge que els feia creure il·lusòriament en les bondats d’un món edificat sobre l’ús exclusiu del pensament positiu de les tecnociències de la naturalesa i també de la societat en detriment del pensament reflexiu característic de les ciències humanes. Al nostre còmode i aparentment fantàstic món hipermodern construït pel sistema capitalista se li estan esberlant els “fonaments”, i la gent começa a preguntar-se si aquests eren efectivament els pilars més adients sobre els quals haguéssim pogut assentar les nostres vides o si per ventura n’existeixen uns altres que puguin actualment salvar-nos els mobles i substituir –abans que sigui massa tard i s’esfondri la casa amb nosaltres a dintre– uns falsos fonaments amb peus de fang que avui –en ple segle XXI– han deixat al descobert la seva poca solidesa i han quedat finalment absolets.
Amb tot, encara hi ha malauradament una gran massa de la població que no s’adona (o no vol adonar-se) de la necessitat de canviar els fonaments de la nostra casa, i segueixen convençuts de viure en un món gairebé perfecte que, malgrat tot, té el petit defecte d’haver de passar per crisis periòdiques a fi de superar petits desajustos temporals, lubricar els engranatges i poder seguir funcionant. De tal manera que l’actual crisi econòmica és tan sols –segons ells– una d’aquestes crisis periòdiques, superada la qual el sistema podrà seguir rutllant igual abans. Vaja, com aquell qui es recupera d’un simple refredat. Així que, després de fer bondat durant una temporadeta, podrem tornar a gaudir d’un consumisme desenfrenat com el que ha caracteritzat a Occident les darreres dècades i que –com s’ha demostrat durant el darrer mig segle de “bonança” econòmica– és la necessària font de la riquesa, pau i benestar dels éssers humans. Lamentablement, aquesta ingènua creença només se sosté amb aquella candidesa infantil de qui pressuposa que els recursos del planeta són il·limitats i que, per tant, també ho pot ser la capacitat de consum de l’espècie humana. Quan aquesta pressuposició guia la conducta d’un nen petit s’anomena innocència; en canvi, quan la mateixa guia la conducta d’una persona adulta s’anomena inconsciència, insensatesa i irresponsabilitat. La crisi actual de les societats occidentals econòmicament i tecnològicament desenvolupades és justament el resultat d’aquest comportament inconscient, insensat i irresponsable que, en general, hem adoptat els éssers humans permetent que uns quants aprofitats ens venessin la moto d'un “món feliç” que, fet i fet, no és altra cosa que una espècie de paradís terrenal tan fantasiós com el paradís celestial amb el que durant segles han cregut il·lusòriament els nostres avantpassats encegats pel narcòtic de les diverses religions que s’han donat al llarg de la història, però amb la diferència que ara els venedors pels quals nosaltres ens hem deixat irresponsablement engalipar han estat els profetes d’un nou tipus de religió, una religió mundana i revestida de laïcitat que no és altra que la nostra prodigiosa i formidable Tecnociència, la qual ha constituït un món completament hedonista centrat en un frívol i superficial consumisme de masses i amparat per un pervers i descontrolat neoliberalisme econòmic que no és res més ni res menys que l’entronització i inclús la divinització del Mercat, una esfereïdora versió ultramoderna del mític monstre bíblic Leviatà i que avui dia exerceix la funció del Senyor Suprem en aquesta religió secular del sistema capitalista. Si recordem la pel·lícula Metròpolis del genial director alemany Fritz Lang, ens adonarem de la sorprenent similitud entre la figura del Moloch que allí s’hi representa i el nostre ultramodern Leviatà: així com aquell apareix amb el rostre d’un monstre temible capaç de devorar els homes-treballadors encarregats de fer funcionar la maquinària industrial que garanteix el bon funcionament de la metròpoli, així també el Mercat del capitalisme és una espècie de déu al qual cal fer sacrificis per guanyar-nos el seu favor i que, a fi de comptes, no és sinó un monstre que devora la humanitat dels individus tot convertint-los en mers productors-consumidors en competència mútua regits únicament pels valors de l’eficiència o la rendibilitat econòmica, per un cantó, i els valors de la diversió i el plaer, per l’altre, oblidant aspectes tan fonamentals en la vida humana com són el pensament crític, la solidaritat, la integritat ètica o la llibertat. Doncs bé, ara que –gràcies a la forta crisi econòmica que estem patint avui dia– aquesta fantasia pseudoreligiosa ha sortit com a tal finalment a la llum i ha posat al descobert la nostra inconsciència o insensatesa per haver-nos deixat ensarronar com als nens petits se’ls ensarrona amb contes de fades o contes de monstres, segons si se’ls vol adormir o espantar, hi ha un gran sector de la població occidental (aquell, òbviament, que menys afectat està sent de moment per la crisi) que es resisteix encara a admetre l’estafa humiliant de la que ha estat víctima i s’esforça per continuar creient en els ídols de la “religió” capitalista igual com ho fan aquells nens ja crescudets que –tot i veure amb els seus propis ulls als seus pares posant d’amagat i en plena nit els regals al menjador de casa– tracten desesperadament de seguir creient en l’existència dels fabulosos “reis mags” a fi de poder seguir així gaudint durant un temps més d’aquella feliç i despreocupada ingenuïtat infantil que, lamentablement, no poden evitar al mateix temps deixar enrere. Certament, també hi ha actualment un altre sector important de la població (un sector que va in creixendo i que –d’una forma més o menys vistosa– proclama als quatre vents la seva indignació envers els poders polítics i financers que dirigeixen el món, tan a nivell local com global) que admet haver estat víctima d’una estafa, però resulta que pretén culpar de la nostra conducta infantiloide a aquells que ens han volgut enganyar sense assumir la responsabilitat dels seus actes i sense adonar-se que això no fa res més que perpetuar-nos –com a societat civil– en una conducta indigna que ja va sent hora de que comencem a abandonar. Una cosa és la culpa d’aquell qui enganya deliberadament a les persones i les tracta com a objectes utilitzant-les per al seu propi benefici personal, i una altra cosa és la insensatesa amb la que les persones es poden deixar a vegades molt fàcilment enganyar. Quan uns “camells” regalen droga als nens petits a la sortida de l’escola fent-los creure que es tracta de simples caramels, aquí sens dubte només es pot parlar de la culpa d’aquells qui estafen i enganyen; però quan un adult consumeix lliurement tabac fins a convertir-se en addicte, no té massa sentit que després demandi a la companyia tabacalera per danys i perjudicis un cop li han diagnosticat càncer de pulmó; o, millor dit, sí que té sentit que ho faci, però denunciant també al govern per haver-ne permès la venta i, sobretot, assumint al mateix temps la responsabilitat última de la pròpia addicció, donat que ningú li va posar en cap moment una pistola al cap per obligar-lo a consumir aquest nefast i addictiu producte, i –encara menys– ningú l'obliga a buscar excuses que li permetin mantenir-se aferrat a una addicció que, si en un principi podia semblar inofensiva, al cap dels anys no ha deixat cap dubte de la seva insalubritat. Per això hi ha un petit sector de la societat molt més lúcid i coherent en el qual les persones, no solament es declaren indignades amb el comportament corrupte i aberrant dels poders fàctics que han guiat el món durant les darreres dècades i amb el que –enganyant al poble– ens han conduït de ple a la situació de crisi actual (per la qual cosa exigeixen que es faci justícia i que els culpables de la crisi siguin jutjats i castigats), sinó que, a més, defugen el victimisme i assumeixen la seva part de responsabilitat de la situació per haver-se deixat enganyar de manera massa fàcil tot comprometent-se a fer alguna cosa per evitar que una situació com aquesta pugui més endavant repetir-se una altra vegada. En definitiva, aquests autèntics “indignats” no es limiten a queixar-se i lamentar-se per la corrupció generalitzada que actualment ens governa, sinó que es comprometen a combatre-la fins a erradicar-la i a adoptar una actitud atenta i vigilant per garantir la defensa dels seus drets i llibertats fins a aconseguir que aquests siguin de nou respectats pels poders públics i que, en la mesura del possible, no seran en el futur –un cop més– ignorats i trepitjats.
«Per a què serveix la Filosofia?» Curiosament, des de fa un parell o tres d’anys cada cop és menys necessari haver de donar resposta a aquesta pregunta, perquè cada cop hi ha més gent que intueix espontàniament la seva resposta tan bon punt s’adona de la necessitat que li creix per dintre de recórrer a la seva pròpia capacitat reflexiva amb la finalitat de reconsiderar el món que l’envolta i desfer totes les mentides que actualment els homes i dones prenem per veritats. En aquest sentit, si abans la gent se sorprenia del fet que algú pogués dedicar la seva vida a la Filosofia, darrerament cada cop hi ha més gent que se sorprèn del fet que poguem viure en un món que margina completament el saber filosòfic així com els sabers humanístics en general, tenint en compte que és justament aquest àmbit de coneixement –l’humanístic– aquell que garanteix l’autonomia de pensament de les persones i, per tant, la seva llibertat a l'hora d'actuar. «És que per casualitat hi ha algú a qui no interessa que les persones pensin?» Aquesta és -en comptes d'aquella- la pregunta que cada cop més gent comença a posar sobre la taula en els nostres dies, amb el terrible pressentiment que la resposta a la mateixa implicarà posar al descobert quelcom molt i molt desagradable com ho és el fet de viure en un món fictici en el que els individus són controlats fent ús de la manipulació mediàtica i que, en qualsevol cas, està molt lluny d'allò que ens han volgut vendre (i em temo molt que, fent un ús més o menys matusser del sublim art de la demagògia, efectivament ens han venut) com “el món de la llibertat”. A començaments del segle passat, l’historiador alemany Oswald Spangler treia a la llum la incòmode idea de que la civilització occidental, lluny d’estar passant per una vigorosa etapa de floriment i creativitat, es troba més aviat en la seva etapa final, és a dir, en plena fase de decadència; i per això va publicar el seu llibre amb aquest polèmic i impactant títol: La decadència d’Occident. Potser algú podrà preguntar-se ara: «A qui se li acut parlar de “decadència” donat l’esplendorós progrés tecnològic i científic de la nostra cultura, sobretot quan aquest progrés es tradueix en un formidable benestar social dels seus ciutadans? És cert que estem en crisi i que ara mateix estem passant per un moment bastant complicat, però també ho és que les condicions de vida de les nostres societats han millorat d'una forma espectacular en molt poc temps gràcies a la ciència i tècnica modernes i a l'economia de mercat, i que -igual com ha succeït en les crisis passades del capitalisme- també aquest cop aconseguirem deixar-la enrere per continuar avançant en la "societat del benestar"». De fet, una reacció molt similar a aquesta és la que el llibre de Spangler va provocar entre els seus contemporanis, perquè no hi ha cap persona ni cap cultura a qui li agradi pensar en el seu final. Ara bé, la incapacitat d'una persona o d'una societat de pensar en coses desagradables és precisament un símptoma de la seva debilitat, de manera que podríem respondre a aquells que se sorprenen pel fet que a algú pugui tenir la impertinent ocurrència de dibuixar aquesta mena de plantejaments sumament desagradables dient-li, per exemple: «Precisament per això –perquè el "benestar" adormeix la capacitat crítica de les persones– és que podem parlar d'un estat social de decadència, en tant que aquella capacitat crítica és la deu d’on brolla la seva llibertat i la seva avui dia atrofiada creativitat». I el menyspreu de la societat envers l’activitat filosòfica no seria sinó el símptoma més clarivident d’aquesta situació actual de precarietat vital i intel·lectual dels éssers humans. De la mateixa manera que la decadència i fi de l’Imperi Romà va tenir lloc enmig de la seva riquesa i l’elevat benestar dels seus habitants, sent el resultat del seu inqüestionable èxit expansiu i colonitzador enfront de totes les altres cultures i civilitzacions del planeta, així mateix en els nostres dies podríem estar experimentant sense adonar-nos la decadència i fi de l’Imperi Capitalista Occidental, des del moment en què aquest imperi va aconseguir exterminar qualsevol enemic ideològic que pogués enfrontar-se-li i va deixar els éssers humans sense la sempre saludablement regeneradora necessitat vital de pensar. Així doncs, seria bo tornar a reconsiderar aquesta incòmode idea en la conjuntura de crisi actual, que està lluny de ser una crisi merament econòmica –com ens volen fer creure– sinó que és més aviat una preocupant crisi civilitzatòria que posa entre uns grans interrogants el conjunt de tota la cultura occidental. A menys, és clar, que siguem d’aquells que prefereixen acontentar-se amb els sons agradables de les mentides que ens venen els polítics i els mitjans de comunicació de masses sobre les properes èpoques de "recuperació" econòmica, de nou "creixement" i de nova "prosperitat". I és que una veritat (o sigui, el descobriment d'una falsedat, perquè no hi ha veritats de cap altre tipus), no pel fet de ser incòmode i ignorada, deixarà de ser menys veritat; ni una mentida, pel fet de ser més agradable i constantment repetida, podrà transformar-se en quelcom real. Potser comença a ser hora, en fi, que deixem els contes de fades pels infants i, omplint-nos de valentia, decidim enfrontar-nos cara a cara amb la dura i crua realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada