M’agradaria començar aquest blog citant unes lúcides paraules de Naomi Klein (activista antiglobalització mundialment reconeguda), perquè considero que amb elles se’ns fa una de les més clarividents descripcions del nostre sistema de producció i consum capitalista, tan lloat per alguns i tan detestat per d’altres, però que en tot cas ha estat acceptat en les darreres dàcades pel comú de la gent com el millor o inclús l’únic sistema possible sense qüestionar en cap moment la seva efectiva viabilitat. Fins i tot ara –en plena crisi sistèmica d’aquest món global construït al llarg de molts anys, i mitjançant l’ús de la força, per part de les societats occidentals capitalistes– costa molt trobar persones que siguin capaces de posar entre interrogants aquest sistema de producció i consum, llevat d’aquelles que ja el qüestionaven abans d’esclatar la darrera i actual crisi econòmica i que ara tenen molts més arguments encara per qüestionar-lo o inclús per mostrar directament envers ell el seu més profund rebuig. Fins i tot ara –davant d’onades d’indignació planetàries com les que hem començat a presenciar a casa nostra des del passat 15 de maig, i que avui (sis mesos després) hem pogut comprovar que no paren de crèixer– una gran part de la ciutadania continua responent de la mateixa manera en què han respost sempre davant del cúmul d’arguments que se li ofereixen per adonar-se de la necessitat de canviar de model politicoeconòmic i transitar cap a un tipus de societat diferent, i diuen: «Sí, sí, tot això que afirmeu sobre la corrupció o sobre la injustícia inherent al sistema capitalista és completament cert, però també ho és que no hi ha ara mateix cap possible alternativa; o, al menys, cap que millori els avantatges del model vigent». Doncs bé, abans de parlar sobre avantatges i alternatives, sobre corrupcions i sobre injustícies, voldria simplement reproduir aquí –al començament d’aquesta meva personal aventura internàutica– les paraules a les que m’he refererit fa uns moments i amb les que he dit que desitjava encetar aquest espai de reflexió filosòfica sobre el nostre present obert a totes les persones que estiguin cansades de tenir la sensació d’estar visquent en “el dia de la marmota”, o sigui, aquell dia que es repeteix una vegada i una altra sense que canviïn les coses i que, quan sembla que hi ha la possibilitat o inclús la probabilitat de que les coses canviïn, apareix una mena de “mà invisible” que s’encarrega de fer que tot continuï igual, malgrat l’aparença de canvis i de moviment constant en el que la major part de la gent creu viure. En fi, aquestes són les paraules que penso que millor caracteritzen el nostre actual sistema capitalista, o sigui, el capitalisme en la versió hedonista que ens ha portat fins aquí: «Aquest model econòmic no té la capacitat de pensar racionalment. Pensa com un drogoaddicte: “¿D’on puc treure la pròxima dosi?”. No aprèn sàviament. El més natural i sensat si es comet un error és corregir-lo a la següent ocasió, però el drogoaddicte es troba fatal i diu: “En vull més!”. I, per desgràcia, tenim un model econòmic que pensa com un addicte al crack.»
A partir d’aquesta sintètica però magnífica descripció de la nostra època, em pregunto jo: com podria curar-se un món malalt que està enganxat a l’especulació financera i al banal consumisme? Al meu parer, solament hi ha una única manera: contrarrestant les seves dosis mortalment alienadores de consum desenfrenat amb petites dosis alliberadores de filosofia rebel, a fi que cadascú pugui administrar-se-les a la seva manera i pugui alliberar-se mica en mica –i sempre que ho desitgi– de la seva malaltissa addicció. Perquè (i això cal tenir-ho molt clar) serà únicament la voluntat que un tingui de desenganxar-se d’allò que resulti tòxic al seu esperit i al seu organisme la que li permetrà finalment de fer-ho. Ningú no pot alliberar a ningú en contra de la seva voluntat. L’esclau ha de ser conscient de la seva condició d’esclau abans de prendre la determinació de trencar les fèrries cadenes amb què estigui lligat i acabar amb la seva servitud alienadora. De la mateixa manera, cap malalt major d’edat i en ple ús de les seves facultats mentals no pot ser curat sense el seu consentiment i la ferma voluntat de curar-se; podrà posar-se, és clar, a la seva disposició la medicina, però només el propi malalt té la potestat d’administrar-se-la i cap metge no ho podrà fer per ell. En definitiva, ningú no pot erigir-se amb la figura de salvador dels altres, sinó que cadascú ha de ser l’alliberador i el sanador de si mateix; amb el benentès que l’acte de sanar-se i d’alliberar-se un mateix ja predisposa als altres a seguir-lo a fi de poder gaudir de les mateixes salut i llibertat que aquest hagi aconseguit assolir. I això és així perquè, si bé tots els homes i dones naixem sans i lliures, són poques aquelles persones que tenen la voluntat de mantenir, assegurar o recuperar aquestes seves originàries salut i llibertat rebel·lant-se contra tot allò o tots aquells que d’una o altra manera han contribuït a aniquilar-les; malauradament, la ignorància o la comoditat són per a la major part dels individus un bé molt més preuat que la seva salut o la seva llibertat. Òbviament, no és aquest el blog més indicat per a ells, sinó que jo em dirigeixo als homes i dones que són capaços d’indignar-se davant de la injustícia i la perversitat d’un món que s’ha constituït de la millor manera per aconseguir anorrear –sota l’aparença de la més absoluta normalitat democràtica– allò més essencial de la condició humana i que no és altra cosa que la intel·ligència, font de tota possible prosperitat i de tot autèntic progrés de l’home, font del seu vigor i del seu benestar psicofísic així com de la seva autosuficiència o autonomia personal. Ara bé, la indignació és una emoció merament reactiva i, per tant, genera desànim i frustració si no es transforma en accions positives que permetin modificar d’alguna manera la realitat establerta. Aquest bloc no es dirigeix, per tant, a aquells i aquelles que simplement en algun moment han experimentat d’una o altra forma la capacitat d’indignar-se, sinó que –d’entre totes aquestes persones– es dirigeix només a aquelles que estan decidides a rebelar-se contra el món en el que viuen amb la finalitat de construir una realitat diferent, una realitat més sana i més lliure en la que l’economia estigui al servei dels homes i les dones en comptes de ser –com ara– a l’inrevés. Espero, modestament, poder ajudar-les en aquesta necessària i noble tasca de des-construcció humana; o, com a mínim, poder proporcionar-los unes petites i necessàries dosis de filosofia alliberadora per mitjà de les quals puguin resistir els embats –en forma de “pensament únic”– d’una ideologia capitalista perversa, insalubre, alienadora i completament contraproduent. I a tots els altres (els eternament contents i plenament adaptats al sistema o els inadaptats descontents que voldrien viure en un altre classe de món però que no fan res per canviar el món en el que viuen) els recomano que continuin navegant per la xarxa a la recerca d’informacions molt més profitoses en funció dels seus respectius interessos (viure en la feliç ignorància o en la mera i frustrant indignació), ja que llegint-me a mi no faran altra cosa que malgastar el seu temps i la seva valuosa energia en quelcom que no els servirà absolutament per a res. Si bé, en el fons, continuaran aquestes persones (de manera inconscient unes, de manera conscient i resignada les altres) depositant el seu temps i la seva energia, no al servei de si mateixes, sinó al servei d’un sistema injust i pervers que –per si això fos poc– avui dia ha perdut ja tota raó de ser.
Així doncs: visqui l’home sa i autènticament lliure! O, el que és el mateix: visqui l’home rebel!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada