1. Quinze anys dient “NO”
Han passat ja tres lustres des que vaig començar aquest espai. No ha estat mai un projecte constant ni sistemàtic. Més aviat ha estat un lloc on tornar de tant en tant, quan alguna idea demanava ser pensada amb més calma o quan la realitat feia prou soroll com per obligar-me a escriure.
No ha estat tampoc un espai especialment visible. Les entrades s’han anat publicant amb comptagotes, sovint sense gaire ressò, sense retorn, gairebé en silenci. I, tanmateix, aquest silenci també ha format part del que ha estat aquest blog: un espai de pensament més que no pas de comunicació, més proper a un quadern personal que a una tribuna pública.
Durant aquests anys, el fil conductor ha estat bastant clar: una certa voluntat de rebel·lia, de no donar per bones les explicacions dominants, de mantenir una mirada crítica davant del món, la política, l’educació o la pròpia vida. No sempre amb la mateixa claredat ni amb la mateixa profunditat, però sí amb una intuïció persistent: que pensar vol dir, en primer lloc, no acomodar-se.
2. Dir “NO” per fer un “SÍ”
Aquest espai va ser concebut fa més de quinze anys amb una intuïció senzilla i, a la vegada, molt exigent: la filosofia no podia limitar-se a repetir el que ja estava dit, ni tampoc a justificar allò que es presenta com a evident. Havia de ser, abans que res, una forma de resistència. Una manera de dir: “No”.
Dir “no” a les inèrcies del pensament, a les veritats heretades, a les estructures que es presenten com a inevitables. Dir “no” quan tot convida a assentir. Aquest ha estat, en gran mesura, el fil conductor d’aquest blog: un intent sostingut de pensar contra, de posar en qüestió, de no donar per descomptat allò que se'ns imposa.
Però aquest “no” no ha estat mai (o no ha volgut ser) una simple negació estèril. No es tractava de portar la contrària per sistema, ni de refugiar-se en una actitud purament crítica com a forma de distància o superioritat. Si aquest espai ha tingut algun sentit, ha estat perquè aquest “no” apuntava, encara que fos de manera incipient, cap a un “sí” més profund: el “sí” a una vida que no es redueixi a la mera adaptació, el “sí” a una forma d’existència que no accepti sense més les condicions que li venen donades.
Dir “NO”, aquí, ha estat sempre una manera (potser imperfecta, segur incompleta) d’intentar fer possible un gran “SÍ”.
3. El límit de la crítica
Amb el pas del temps, però, se m’ha anat fent evident un límit. Un límit que no té a veure amb la validesa de la crítica, sinó amb el seu abast.
Perquè la crítica, per si sola, corre el risc de convertir-se en un gest recurrent. Es pot assenyalar una vegada i una altra les mateixes contradiccions, denunciar els mateixos mecanismes, desemmascarar les mateixes formes de dominació… sense que res essencial no es modifiqui. La lucidesa, en aquest cas, esdevé estèril. O pitjor encara: esdevé una forma sofisticada d’adaptació.
Hi ha una manera de criticar que, en el fons, no incomoda ningú: és aquella crítica que es manté en el pla del discurs, que no baixa mai al terreny de les decisions concretes, de les pràctiques efectives, de les formes de vida. I quan això passa, la filosofia pot convertir-se en una coartada: en la il·lusió d’estar pensant, quan en realitat només estem descrivint amb més precisió allò que continuem acceptant.
Parlar de "la societat", "l'educació" o "la política" en termes amplis pot ser intel·lectualment estimulant i, fins i tot, necessari, però corre el risc de mantenir-se en una certa distància. Una distancia que dóna perspectiva, sí, però que també pot convertir la crítica en una forma d'observació més que no pas en una eina de transformació.
El problema, per tant, no és la crítica. El problema és quedar-s’hi.
4. Cap a una filosofia situada
Davant d'aquest límit, la qüestió no és abandonar la filosofía crítica, sinó desplaçar-la. Portar-la a un altre terreny. Un terreny menys còmode, potser, però també més exigent: el de les situacions concretes.
Perquè és en el concret on la filosofia es posar realment a prova. No quan parla en general de "la llibertat", sinó quan algú ha de decidir què fer amb la seva vida; no quan analitza abstractament "la justícia", sinó quan es tracta d'afrontar un conflicte real; no quan denuncia "el sistema", sinó quan es pregunta com viure dins seu sense quedar-ne completament absorbit.
Aquest desplaçament no implica fer la filosofia més fàcil ni més accessible en el sentit superficial del terme. Al contrari: implica fer-la més incòmode. Més propera a les decisions, a les contradiccions i als límits que travessen qualsevol vida concreta. Implica renunciar, en part, a la comoditat de les grans paraules per assumir el risc de pensar allò que no té respostes clares ni fórmules prèvies.
Tampoc no es tracta de convertir la filosofia en un manual d'autoajuda, ni de reduir-la a un conjunt de consells o receptes per viure millor. Vol dir, més aviat, recuperar la seva dimensió més exigent: la d’una pràctica que implica el subjecte, que el posa en joc, que el compromet. Una filosofia que no es limita a dir què passa, sinó que obliga a preguntar-se: “I jo, què en faig de tot això?"
La filosofia no pot substituir l'experiència, ni eliminar el conflicte, ni oferir solucions immediates; però sí que pot ajudar a pensar-lo amb més lucidesa, a situar-lo millor, a no enganyar-se tan fàcilment.
Potser es tracta, simplement, d'això: de passar d'una filosofia que observa i denuncia a una filosofia que acompanya i interpel·la. No per dir a ningú què ha de fer, sinó per fer més difícil no pensar-ho.
Baixar al concret no és simplificar el pensament, és assumir-ne les conseqüències.
5. Continuar pensant, d’una altra manera
Aquest text no és, doncs, un punt final en sentit estricte. És, més aviat, un punt d'inflexió.
El que he intentat fer aquí (amb més o menys encert) no desapareix, però ja no és suficient tal com era. Pensar a la contra continua sent necessari, però ja no pot ser l’únic gest. Cal començar a pensar també des de dins de les situacions, des de les tensions reals, des de les contradiccions viscudes.
Si aquest espai ha tingut algun valor, potser ha estat el de no acomodar-se. I és precisament per això que ara no pot limitar-se a repetir-se.
No hi ha, en realitat, cap ruptura espectacular. Només la necessitat, difícil i incòmoda, de ser coherent amb allò que he anat pensant al llarg d’aquests anys: que la filosofia, si vol tenir algun sentit, no pot quedar-se en el discurs. Ha de tocar la vida.
* * *
Rebel·lar-se no és només dir “no”: és negar-se a viure una vida que no mereixi ser viscuda.
La filosofia comença allà on deixem d’obeir sense saber per què.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada