Hi ha una pregunta que em ronda avui, 11 de setembre de 2026, mentre fa vint-i-cinc anys dels atemptats de Nova York: què passa amb una societat quan deixa de creure en el futur? No em refereixo simplement al pessimisme, ni a aquesta sensació tan contemporània que "tot va malament". Em refereixo a una cosa més profunda: a la pèrdua de la capacitat d’imaginar que el món que vindrà pot ser substancialment diferent, i millor, del món que tenim ara. Durant bona part del segle XX, malgrat les guerres, els totalitarismes i les catàstrofes, va existir una idea de "progrés" que permetia pensar que la història avançava cap a alguna forma de llibertat, prosperitat i emancipació. No necessàriament de manera lineal, ni inevitable, però sí com una possibilitat. I potser l’11 de setembre de 2001 no va destruir del tot aquesta esperança, però sí que va contribuir decisivament a fer-la miques.
L’11 de setembre, però, no és només Nova York. Per als catalans és també el record d’una derrota militar que va posar fi, el 1714, a les institucions pròpies de la Catalunya de l’època. Per als xilens és el record del cop d’Estat de 1973, del bombardeig de La Moneda, de la mort de Salvador Allende i de la instauració de la dictadura de Pinochet. I per a milions de persones arreu del món és el record d’aquell matí de 2001 en què quatre avions segrestats van ser utilitzats en un atac terrorista que va causar prop de tres mil morts i va desencadenar una transformació profunda de la política internacional. Són tres dates històricament incomparables, tres contextos radicalment diferents, però totes tres tenen alguna cosa en comú: són dates que han quedat associades a un abans i un després.
I potser per això l’11 de setembre resulta una data especialment adequada per parlar del futur. Perquè totes aquestes commemoracions ens obliguen a mirar enrere, però el problema que tenim davant és mirar endavant. Què en queda, vint-i-cinc anys després, del món que crèiem que estàvem construint? Què en queda de les promeses de progrés, de les promeses de democratització, de les promeses de revolució social, de les promeses d’emancipació nacional? I què passa quan descobrim que moltes d’aquestes promeses no només no s’han complert, sinó que algunes van ser assumides políticament perquè responien a desitjos i esperances que existien realment en la societat, mentre aquells que les convertien en promeses no tenien la voluntat de fer-les realitat?
Aquí és on crec que la filosofia torna a tenir alguna cosa a dir.
1. L’11-S i la fi d’una il·lusió
No crec que l’11 de setembre de 2001 sigui, per si sol, el moment en què el món va deixar de creure en el progrés. Seria massa simple i probablement fals. Però sí que podem considerar-lo un símbol d’una ruptura. La fi de la Guerra Freda havia alimentat, sobretot a Occident, la sensació que les grans confrontacions ideològiques podien haver quedat enrere. La globalització prometia prosperitat; internet prometia comunicació; la democràcia liberal semblava expandir-se; la tecnologia semblava oferir solucions per a problemes que durant segles havien semblat insolubles.
L’11-S va recordar-nos brutalment que la història no havia acabat, que aquella il·lusió d’haver entrat en una etapa definitiva d’estabilitat i progrés podia ser falsa, i que el progrés tècnic no equivalia al progrés humà. Després van venir Afganistan i Iraq, la crisi financera de 2008, l’augment de la desigualtat, la crisi ecològica, la “pandèmia” de la COVID-19, la guerra d’Ucraïna, la massacre de Gaza, la tensió creixent entre potències i, finalment, una Intel·ligència Artificial que sembla capaç de transformar en pocs anys una part important del mercat laboral i de les nostres formes de produir, crear i relacionar-nos. Hem adquirit una capacitat tecnològica extraordinària sense haver resolt la qüestió molt més antiga de per a què volem utilitzar-la.
I això ens porta a una paradoxa que considero central: mai no havíem tingut tants mitjans i, al mateix temps, mai no havia estat tan difícil saber quin fi perseguim. Podem comunicar-nos instantàniament amb gairebé qualsevol persona del planeta, però no sabem com reconstruir comunitats. Podem produir més riquesa que mai, però una part creixent de la població no pot accedir a un habitatge digne. Podem automatitzar tasques intel·lectuals cada vegada més complexes, però no sabem què volem que facin els éssers humans quan ja no sigui necessari que les facin. Podem viure més temps, però continuem sense saber gaire bé què fa que una vida mereixi ser viscuda.
Això no és només una crisi econòmica o política. És una crisi de sentit.
2. El problema de la veritat
I aquí apareix una altra qüestió que l’11-S ha tornat especialment visible: com sabem que allò que creiem que sabem és veritat?
Vint-i-cinc anys després dels atemptats, continuen circulant nombroses teories anomenades "de la conspiració" sobre el que va passar aquell dia. Algunes són fàcilment refutables; d’altres parteixen de preguntes legítimes sobre els errors dels serveis d’intel·ligència, les decisions de l’administració Bush o la utilització política dels atemptats. Però una cosa és preguntar-se per què es van cometre determinats errors o com es van utilitzar políticament els atemptats, i una altra de molt diferent és afirmar que el govern dels Estats Units va organitzar els atacs sense disposar d’evidències que ho demostrin. I aquí és on crec que cal anar amb una mica més de cura: que una hipòtesi alternativa no estigui demostrada no vol dir que totes les preguntes que la fan possible siguin absurdes, de la mateixa manera que trobar incoherències, errors o zones fosques en la versió oficial tampoc no demostra per si mateix una hipòtesi alternativa. Entre el "està demostrat" i el "és impossible" hi ha un territori molt més ampli, que és precisament el territori de la investigació, de la probabilitat i del judici crític.
Aquesta distinció és fonamental. No totes les afirmacions tenen el mateix grau de certesa, i no totes les hipòtesis expliquen els mateixos fets amb la mateixa eficàcia. Podem tenir indicis sense tenir una demostració; podem tenir una explicació oficial que tingui una gran quantitat d’evidències al seu favor i, al mateix temps, preguntes que continuïn sense una resposta satisfactòria; podem considerar plausible una hipòtesi sense estar en condicions d’afirmar que és certa.
I això també val per a les motivacions. No n’hi ha prou amb preguntar-nos què va passar materialment: també hem de preguntar-nos qui podia tenir motius per fer-ho, quins interessos hi havia en joc i si aquests motius encaixen amb els fets coneguts. Que una cosa sigui possible no significa que sigui probable; que sigui probable no significa que estigui demostrada; i que una explicació ens resulti psicològicament satisfactòria no significa que sigui vertadera.
Això ens obliga també a abandonar una distinció massa còmoda entre una suposada "teoria de la conspiració" i el relat oficial. Un atemptat terrorista planificat per diverses persones és, en el sentit literal del terme, una conspiració. La diferència no és, per tant, que una explicació sigui conspirativa i l’altra no ho sigui, sinó quina conspiració (o quina cadena d’esdeveniments) estem afirmant que es va produir i quines proves tenim per sostenir-la. La versió segons la qual un grup jihadista va planificar els atemptats durant anys implica una determinada explicació sobre les seves motivacions, la seva organització, els seus recursos i els seus objectius. Una hipòtesi que plantegés, en canvi, algun grau de participació, connivència o aprofitament deliberat per part d’agents de l’Estat nord-americà exigiria explicar quines motivacions podrien haver existit, quins mecanismes haurien fet possible aquesta operació i quines evidències en tenim. Cap d’aquestes preguntes es resol per decret.
Això no significa que totes les hipòtesis tinguin el mateix valor. Una hipòtesi pot ser coherent amb determinats fets i, tanmateix, no disposar d’evidències suficients per ser acceptada. Però també és possible que una explicació oficial deixi preguntes obertes, contingui errors, contradiccions o afirmacions que posteriorment s’hagin demostrat falses. En aquest cas, el que correspon no és saltar automàticament a una explicació alternativa, però tampoc tancar la investigació apel·lant simplement al fet que aquella és la versió oficial. La qüestió és més exigent: posar a prova totes les explicacions amb el mateix criteri i acceptar que, de vegades, la resposta més honesta és que encara no sabem prou per afirmar una cosa o l’altra.
Per això tampoc no em convenç explicar la qüestió dient que les hipòtesis alternatives tenen la virtut de fer un món caòtic més intel·ligible. En realitat, tant la versió oficial com les seves alternatives proposen una determinada cadena causal: hi ha actors, decisions, interessos, plans, errors i conseqüències. El problema no és si hi ha o no hi ha una conspiració, sinó quina explicació és capaç de donar millor compte del conjunt dels fets. I aquí sí que apareix una dificultat real: una hipòtesi pot arribar a convertir qualsevol contradicció en una prova a favor seu. Si l’absència d’una evidència es considera una prova que ha estat ocultada, i la presència d’una evidència contrària es considera una prova que ha estat fabricada, aleshores la hipòtesi queda protegida contra qualsevol possible refutació. Una explicació que no pot ser contrastada corre el risc de convertir-se en una creença immune a l’evidència.
Carl Sagan va popularitzar una idea que continua sent útil com a punt de partida: “les afirmacions extraordinàries requereixen evidències extraordinàries”. Sagan no plantejava aquesta exigència com una raó per deixar d’investigar allò que sembla improbable, sinó precisament com una invitació a sotmetre-ho a un escrutini més rigorós. A El cerebro de Broca: reflexiones sobre el apasionante mundo de la ciencia (Crítica, 1979), desenvolupava aquesta actitud crítica davant les afirmacions extraordinàries. I aquest criteri, si volem prendre’l seriosament, no pot aplicar-se només a les hipòtesis que qüestionen els relats oficials. També les institucions, els governs i les seves versions oficials han de poder ser interrogats amb el mateix rigor. Pensar críticament no consisteix a desconfiar de tot ni a creure qualsevol cosa que contradigui el relat dominant; consisteix a preguntar-nos quines proves tenim, quines no tenim, què contradiu cada hipòtesi, quines motivacions podem establir i fins a quin punt les conclusions que traiem estan realment justificades.
I l’11-S té, a més, una conseqüència política que no hauríem de perdre de vista. Després dels atemptats, la resposta dels Estats va comportar una expansió extraordinària dels dispositius de seguretat, vigilància i control: als aeroports, en les comunicacions, en la circulació de capitals, en la vigilància digital i en les facultats dels aparells de seguretat. La promesa era protegir-nos millor davant una amenaça excepcional. Però això va obrir una qüestió que continua plenament vigent: Fins a quin punt estem disposats a reduir llibertats en nom de la seguretat, i què passa quan les mesures concebudes com a excepcionals es converteixen en permanents? La paradoxa és que una societat pot acceptar més control precisament perquè té por de perdre la llibertat, i acabar descobrint que, en nom de protegir-la, n’ha cedit una part.
És aquí on la qüestió deixa de ser exclusivament l’11-S i es converteix en un problema filosòfic i polític de primer ordre. Perquè una societat democràtica no necessita que tots pensem igual, però sí que necessita conservar alguna cosa semblant a un món compartit: un conjunt de fets que puguem discutir, interpretar i valorar des de posicions diferents sense haver de començar cada vegada decidint si allò que ha passat ha passat realment.
Hannah Arendt va dedicar bona part de la seva obra a pensar precisament la relació entre política i veritat. A Truth and Politics, va distingir especialment entre la veritat racional i la veritat factual, aquesta última referida als fets i esdeveniments que constitueixen el món comú i que coneixem a través de testimonis, documents, registres i altres formes de memòria compartida. Per a Arendt, els fets no són simplement una opinió més dins del debat polític: les opinions poden ser legítimament diferents, però necessiten un món factual compartit sobre el qual poder discutir. Si aquest terra comú desapareix, la llibertat d’opinió corre el risc de convertir-se en una disputa en què ja no discutim què hem de fer amb la realitat, sinó quina realitat acceptem com a existent.
I això és especialment important avui, quan disposem d’una quantitat d’informació sense precedents i, al mateix temps, podem trobar-nos vivint en realitats informatives completament diferents. El problema no és només que algú menteixi; és també que les mentides, les omissions, les interpretacions, els interessos polítics i les experiències personals poden acabar barrejant-se fins al punt que ja no sapiguem quina part del nostre desacord és ideològica i quina part prové del fet que ja no compartim ni tan sols els mateixos fets de partida.
Aquesta qüestió ens porta directament a Catalunya.
3. L’esperança que ens van vendre
Jo vaig viure els anys del Procés amb una certa distància. No perquè no m’importés Catalunya, sinó precisament perquè sempre vaig desconfiar una mica de les grans promeses polítiques. El 2011 havia estat també l’any del 15M, aquell moment en què una part de la societat semblava haver descobert que era possible qüestionar simultàniament els partits, les institucions, el sistema econòmic i les formes tradicionals de representació política. «Sí se puede» a Espanya, «Sí que es pot» a Catalunya, no era només un eslògan: era una declaració d’esperança.
Aquell mateix any, una imatge va quedar gravada en la memòria política catalana: Artur Mas arribant en helicòpter al Parlament mentre els indignats en bloquejaven els accessos. Aquell episodi del juny de 2011, durant la protesta «Aturem el Parlament», condensava gairebé físicament una fractura que aleshores semblava difícil de reparar: els de baix, els indignats, intentant impedir l’entrada dels de dalt al Parlament i els de dalt, la casta política, entrant-hi per l’aire. Una societat que reclamava que les coses canviessin i unes institucions que semblaven incapaces de relacionar-se amb aquella demanda excepte protegint-se’n i sobrevolant-la. Quinze anys després, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha considerat desproporcionades les penes de presó imposades a quatre manifestants d’aquella protesta i ha conclòs que Espanya va vulnerar els seus drets a la llibertat d’expressió i de reunió.
Pocs dies després, en aquella Catalunya encara lluny de les grans Diades independentistes que vindrien a partir del 2012, es produïa una altra escena que vaig viure en primera persona i que avui pot semblar gairebé premonitòria: en una mobilització independentista encara petita, Heribert Barrera i el doctor Moisès Broggi prenien la paraula dalt d’una camioneta que els feia la funció d’un inexistent escenari. Broggi, que ja superava els cent anys, ho resumiria amb una frase que em va quedar gravada i que resumeix molt bé aquella sensació que alguna cosa començava a germinar: «La llavor està sembrada i fructificarà». La llavor a la que es referia en Broggi ja s’havia començat a sembrar abans, amb les consultes independentistes municipals que havien començat a Arenys de Munt el 2009 i que després es van estendre per centenars de municipis catalans, convertint una reivindicació que fins aleshores havia estat minoritària en una possibilitat política cada vegada més visible. Així, Així, la frase del Dr. Broggi tenia alguna cosa de testament polític, però també d’esperança: encara no hi havia el moviment de masses que arribaria l’any següent, però ja hi havia la convicció que alguna cosa estava canviant.
Per a mi, aquell helicòpter i el moviment independentista que ja es començava a organitzar espontàniament, van marcar un punt d’inflexió. Artur Mas havia arribat al poder amb un discurs que encara no era el de la independència, però aquelles imatges condensaven una crisi de legitimitat que ja no podia ignorar. Quan el 2011 el carrer començava a reclamar amb més força una ruptura amb el marc existent, els partits que volien continuar ocupant l’espai de poder tenien davant seu una nova realitat política a la qual havien de respondre. D'aquesta manera, a partir de 2012, el seu discurs va fer un gir sobiranista molt més decidit i la independència va passar a ocupar el centre de l’agenda política catalana. Jo sempre vaig interpretar aquell gir amb desconfiança: com la capacitat d’un polític de llegir el que el carrer volia sentir i adaptar-hi el seu discurs. Un exemple de manual del que ha de fer un bon demagog. I els fets posteriors no van fer més que confirmar-ho.
Però aquella fractura no havia aparegut del no-res. El 28 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional havia dictat la Sentència 31/2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat el 2006, després d’un llarg procés de tramitació parlamentària i d’un referèndum. La sentència va anul·lar diversos preceptes i en va sotmetre d’altres a una interpretació constitucional, i va ser percebuda per una part molt important de la societat catalana com la demostració que fins i tot un pacte polític aprovat a Catalunya, aprovat posteriorment per les Corts espanyoles i ratificat en referèndum podia ser retallat des d’una institució de l’Estat. El 10 de juliol, centenars de milers de persones van sortir al carrer sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim». Per a molts, aquella va ser la guspira que va convertir una frustració amb l’autogovern en una pregunta molt més radical: si ni tan sols allò que havíem aprovat democràticament podia ser respectat, quin sentit tenia continuar intentant encaixar Catalunya dins d’aquest Estat?
Després va arribar el Procés i, amb ell, una nova promesa de futur: la independència de Catalunya. No era simplement la creació d’un nou Estat. En l’imaginari d’una part important del moviment, significava la possibilitat de començar de nou, de construir unes institucions més democràtiques, una societat més justa i un país finalment normalitzat en la seva llengua i en la seva identitat. Per a mi també hi havia alguna cosa d’això, però no entenia la independència com un contenidor màgic de totes les frustracions. La veia com una oportunitat política concreta per construir un país diferent, amb institucions pròpies i amb la possibilitat de no reproduir necessàriament les mateixes estructures econòmiques, socials i polítiques vicioses que jo identificava amb l’Estat espanyol: l’especulació immobiliària, els grans propietaris i rendistes, la corrupció, determinades formes de poder econòmic i una classe política massa sovint instal·lada en la seva pròpia continuïtat. La independència es convertia així, per a molta gent, en una possibilitat de començar de nou.
Jo no vaig creure mai completament en la voluntat política de complir amb aquella promesa, però sí en la possibilitat política de realitzar-la. Per això el meu escepticisme no m’impedia reconèixer la seva força. Milions de persones hi van dipositar il·lusions, temps, energia, emocions i, en molts casos, una part important de la seva identitat. Jo no formava part dels qui dedicaven cada hora del seu temps a l’ANC, als casals, a vendre samarretes o a organitzar actes, però sí que vaig participar en manifestacions i en les diferents convocatòries electorals i de votació que van anar articulant aquell procés. I el recorregut d’aquella esperança es pot seguir gairebé any per any: el 2010, amb la gran manifestació contra la sentència de l’Estatut, sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim»; el 2011, amb aquella mobilització independentista encara minoritària però carregada de significat, després dels fets del Parlament i de la imatge d’Artur Mas entrant-hi en helicòpter; el 2012, amb la manifestació «Catalunya, nou estat d’Europa», que va convertir la independència en una reivindicació de masses; el 2013, amb la Via Catalana, una cadena humana que va travessar el país; el 2014, amb la «V de la Victòria» i la consulta del 9 de novembre, aquella consulta que Artur Mas va convertir en una votació simbòlica articulada a través d’una doble pregunta deliberadament rebuscada: «Vol que Catalunya esdevingui un Estat?» i, només en cas de resposta afirmativa, «Vol que aquest Estat sigui independent?» (la fórmula permetia introduir una tercera opció —un Estat català però no independent— i evitava una pregunta binària i directa sobre la independència); el 2015, amb la Via Lliure de la Meridiana i unes eleccions autonòmiques el 27S que el moviment independentista ja institucionalitzat va presentar com a plebiscitàries en substitució del referèndum d’independència que, segons el relat polític del moment, l’Estat espanyol no permetia celebrar; el 2016, amb les mobilitzacions descentralitzades de «A punt»; i, finalment, el 2017, amb una Diada que vaig tornar a viure presencialment després d’uns anys a l’estranger, just abans del referèndum de l’1O. Jo em vaig perdre les Diades del 2013 al 2016 perquè vivia fora, però això no vol dir que hagués deixat de participar d’aquella esperança: a Mèxic, al Casal Català, continuava fent actes, xerrades i mobilitzacions en favor de la independència; i, per descomptat, vaig participar de totes les votacions. I el 2017 vaig tornar perquè, malgrat tots els meus dubtes, encara creia que aquella possibilitat podia arribar a convertir-se en realitat.
Però aquí apareix una altra qüestió que considero fonamental: aquell recorregut no va ser simplement una successió d’èxits cap a un objectiu que cada vegada era més a prop. També va ser una successió de reformulacions, ajornaments i canvis en les regles del joc. Les eleccions del 27 de setembre de 2015 havien estat presentades com a plebiscitàries i com el mecanisme per obtenir un mandat que havia de permetre iniciar el camí cap a la independència. El full de ruta signat aquell mateix any establia un procés de divuit mesos que havia de conduir a la constitució del nou Estat i preveia, al final, un referèndum vinculant sobre la Constitució catalana. Però aquell no era el referèndum d’independència que finalment es va convocar l’1 d’octubre de 2017. El mecanisme havia anat canviant, i amb ell també la promesa: allò que inicialment s’havia presentat com un mandat obtingut en unes eleccions plebiscitàries es va acabar transformant en la necessitat de celebrar un referèndum d’autodeterminació que no formava part d’aquella arquitectura inicial del full de ruta. Aquesta successió de canvis no és un detall menor: és una de les evidències que ja en el seu moment em van portar a interpretar el Procés com una història de postergació deliberada i, finalment, d’engany polític.
Alguns vam trigar una mica més a veure-ho clar, d’altres ho van saber veure des del començament. Un dels casos que jo recordo especialment és el de David Raventós, que ja el 2013, quan el Procés vivia encara la seva fase ascendent i la majoria del sobiranisme confiava que tot avançava inexorablement cap a la independència, denunciava públicament que els dirigents que es presentaven com a sobiranistes no tenien realment la voluntat de fer-la efectiva. Aquell mateix any va començar a articular la Resistència Independentista Catalana, en oposició al que acabaria convertint-se en el procés participatiu del 9-N; més endavant, el 2016, iniciaria una vaga de fam per la independència. Jo el vaig sentir per primera vegada des de Mèxic, en una entrevista radiofònica, i anys després, quan vaig tornar a Catalunya, vaig entrar personalment en contacte amb ell i vaig viure de prop alguns dels episodis d’aquella etapa. El recordo precisament perquè deia, en el moment en què gairebé tothom celebrava que el procés avançava, allò que nosaltres encara no volíem o no sabíem veure: que la promesa podia ser una trampa i que els qui la formulaven podien no tenir la intenció de complir-la. Amb el temps, aquella posició va quedar completament foragitat pel relat dominant, fins al punt que Raventós va denunciar reiteradament el silenci dels mitjans sobre les seves accions i les seves vagues de fam. Cal reconèixer-li, doncs, el mèrit de formular aquella hipòtesi quan encara era molt més difícil formular-la públicament, i haver-la sostingut quan la majoria encara estava convençuda que el desenllaç promès era inevitable.
I finalment va arribar l’octubre de 2017. L’1 d’octubre es va celebrar el referèndum i jo vaig ser a l’Escola Ramon Llull, on la Policia Nacional va acabar entrant a cops de martell per endur-se les urnes i on els ciutadans que intentàvem impedir-ho en els diferents centres educatius vam patir una actuació policial que quedaria gravada en la memòria de tot el país. En aquest cas, quan els agents es van retirar del col·legi després d’haver requisat el material electoral, van disparar pilotes de goma contra els concentrats, i una d’elles va impactar a la cara de Roger Español, que va perdre la visió d’un ull. Aquella imatge (les urnes requisades, la policia retirant-se i un manifestant amb l’ull destrossat) resumeix per a mi la contradicció final d’aquell procés: havíem arribat al moment que durant anys ens havien anunciat com el moment decisiu, però encara no sabíem si darrere de les paraules, de les declaracions i de les promeses hi havia realment la voluntat política d’assumir les conseqüències del que s’havia anunciat.
Ben aviat ens trobaríem amb el resultat decebedor de tota aquella gran contradicció. L’1 d’octubre de 2017 el referèndum es va celebrar i, segons el recompte oficial que va donar el Govern de la Generalitat, hi van participar 2.286.217 persones, de les quals 2.044.038 van votar sí a la independència, un 90,18% dels vots comptabilitzats, davant de 177.547 vots pel no. La mateixa Llei del referèndum d’autodeterminació havia definit aquella consulta com un referèndum vinculant i establia que, si els vots afirmatius superaven els negatius, el resultat implicava la independència de Catalunya. I no era una promesa aïllada: dos dies abans, el Parlament havia aprovat la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, que havia de donar forma jurídica transitòria als elements bàsics del futur Estat català i que, segons la seva disposició final, havia d’entrar en vigor si el sí guanyava el referèndum. Aquest és el punt de partida que considero imprescindible per entendre tot el que va venir després: durant anys s’havia explicat que el referèndum seria el moment en què la ciutadania donaria el mandat i que, un cop obtingut aquest mandat, les estructures i les lleis preparades servirien per fer efectiva la independència. Però el que va passar després és precisament el que fa tan difícil sostenir que tot allò fos simplement una cadena d’errors.
El 10 d’octubre, Carles Puigdemont va comparèixer al Parlament i va pronunciar aquella fórmula extraordinàriament ambigua segons la qual assumia el mandat perquè Catalunya esdevingués un Estat independent i, immediatament després, proposava suspendre els efectes de la “declaració” per obrir un període de diàleg amb l'Estat espanyol. Com es poden suspendre els efectes d’una declaració que no s’ha arribat a pronunciar? I el 27 d’octubre, el Parlament va aprovar una proposta de resolució presentada per Junts pel Sí i la CUP que reproduïa la Declaració dels representants de Catalunya i que es presentava políticament com la culminació del procés d’independència. La documentació parlamentària i judicial posterior mostra, però, una arquitectura jurídica i política molt més complexa que la imatge que es va transmetre a bona part de la ciutadania: la resolució aprovada pel Parlament contenia en la seva part expositiva la fórmula de constitució de la República Catalana com a Estat independent, però aquesta part en forma de Preàmbul no va ser sotmesa a votació com a part dispositiva de la resolució. La denominada declaració d’independència va obtenir 70 vots favorables, 10 en contra i 2 abstencions, però no va tenir cap concreció pràctica: el mateix dia es va activar l’aplicació de l’article 155, es va cessar el Govern i es va dissoldre el Parlament. El Tribunal Constitucional acabaria descrivint aquella declaració com a “simbòlica i ineficaç”.
I aquí és on, per a mi, es fa visible la distància entre el relat polític i la realitat material. Durant anys s’havia parlat de les estructures d’Estat, de preparar les eines necessàries per fer efectiva la independència, de tenir-ho tot a punt per al moment en què arribés el mandat democràtic. Però quan aquell moment va arribar, aquestes estructures no van aparèixer com les estructures d’un Estat disposat a assumir efectivament la sobirania. No es van assumir les funcions d’un nou Estat, no es van desplegar les lleis que havien de fer possible la transició, no es va produir una ruptura efectiva amb l’Estat espanyol i els mateixos dirigents que havien presentat aquella ruptura com una possibilitat imminent van acabar acceptant, en la pràctica, la restauració de l’ordre anterior. L’advocat Xavier Melero, durant el judici de Joaquim Forn, ho va formular amb una cruesa extraordinària: no es van dictar les lleis de desenvolupament, no es va comunicar la nova situació al cos diplomàtic, no es van desplegar les estructures de poder i el Govern es va adaptar immediatament a l’aplicació del 155. La seva conclusió va ser inequívoca: “el Govern no va efectuar cap declaració d’independència”.
Els dirigents no van acabar simplement empresonats o a l’exili, com si els hagués arrossegat fins allà una força exterior inevitable. Alguns van comparèixer voluntàriament davant dels tribunals espanyols sabent que podien quedar en presó provisional; d’altres, abans que això passés, van marxar a l’estranger. És una diferència important, perquè la manera com van actuar després de l’octubre de 2017 forma part també de la història política del Procés. Uns van assumir voluntàriament l’ingrés en presó provisional i altres van optar per marxar; però, en tots dos casos, el resultat polític va ser el mateix: la renúncia a continuar exercint sobre el terreny les funcions que havien assumit davant del moviment independentista i davant d’una part molt important de la societat catalana. No van construir l’Estat que havien anunciat ni van defensar sobre el terreny la República que aparentment havien proclamat de manera unilateral, la qual cosa constitueix una abdicació de les responsabilitats que havien assumit. El Govern no va sostenir materialment aquella ruptura, i la defensa judicial posterior va acabar descrivint-la, precisament, com una declaració sense efectes pràctics.
A partir d’aquí és on la meva interpretació deixa de ser simplement una constatació del fracàs i es converteix en una acusació política. Per a mi, no estem davant d’una simple discrepància entre una promesa i una realitat que no va poder materialitzar-se. Hi va haver anys de postergació deliberada, una promesa política sostinguda durant molt de temps, una preparació aparent d’unes estructures que finalment no van servir per fer efectiva la independència i, quan va arribar el moment decisiu, una retirada. Tenint en compte el conjunt d’aquests fets —i no un episodi aïllat—, considero fonamentat afirmar que el que hi va haver va ser un engany polític de primera magnitud: una promesa mantinguda durant anys davant de la ciutadania sense la voluntat real de portar-la fins a les seves últimes conseqüències. I això, en termes polítics, és una traïció. Una traïció a la confiança dipositada per milions de persones en uns dirigents que no només havien promès una cosa, sinó que havien construït tot un relat polític al voltant de la seva imminent realització. Si durant anys se’t diu que el teu vot serà vinculant, que les lleis ja estan preparades, que les estructures d’Estat existeixen o s’estan preparant i que, quan arribi el mandat democràtic, la independència es farà efectiva, però quan arriba aquest moment ni les estructures apareixen ni la ruptura es materialitza i els mateixos dirigents abandonen l’execució d’allò que havien anunciat, el problema ja no és només el fracàs d’una política: és l’engany de la confiança sobre la qual aquella política s’havia construït.
I és precisament aquí on el judici del Procés adquireix, per a mi, una importància que va molt més enllà de les condemnes, les presons o les discussions jurídiques sobre els delictes pels quals van ser jutjats els dirigents independentistes. El judici va deixar al descobert una cosa políticament molt més incòmoda: quan els dirigents que havien presentat la independència com un objectiu imminent van haver de defensar-se davant dels tribunals, alguns dels seus advocats van descriure una realitat radicalment diferent de la que s’havia transmès a la ciutadania. Melero va parlar de renúncia voluntària a executar els mecanismes de poder que presumptament ja s’havien construït. I els tribunals, al seu torn, van deixar constància que aquella declaració d’independència no havia tingut concreció pràctica i que havia estat, en termes jurídics, simbòlica i ineficaç. Per mi, aquestes paraules tenen un valor que va més enllà de la retòrica política posterior: no provenen d’una tertúlia ni d’un adversari del moviment, sinó d’una defensa jurídica construïda a partir de la documentació dels mateixos fets.
Ni oblit ni perdó. No perquè vulgui convertir aquest judici en una venjança personal, sinó perquè una societat que oblida massa ràpidament les seves pròpies decepcions queda condemnada a repetir-les. I aquí no utilitzo la paraula traïció com una simple metàfora emocional ni com una manera de carregar les tintes. La utilitzo perquè considero que descriu adequadament una ruptura de confiança produïda després d’anys de promeses polítiques concretes, d’un mandat que havia estat presentat com a vinculant i d’un conjunt de lleis que havien estat aprovades precisament per donar efectes jurídics al resultat que finalment es va produir. No estic afirmant que els tribunals hagin establert com a delicte una “traïció” política en aquest sentit; estic afirmant una cosa diferent: que, si entenem la traïció com la ruptura conscient d’una confiança i d’un compromís assumit públicament, considero que això és exactament el que va passar.
El que va venir després només va fer més visible aquesta contradicció. Els qui havien promès la ruptura amb l’Estat van continuar fent política dins de les institucions de l’ordre que havien anunciat que Catalunya abandonaria. Carles Puigdemont va ser eurodiputat entre el 2019 i el 2024, elegit en les eleccions europees celebrades a la circumscripció única espanyola, i el mateix Parlament Europeu identifica Junts per Catalunya com el seu partit nacional dins d’Espanya. No és una qüestió de qui pagava el seu sou ni d’una suposada anomalia administrativa: és la paradoxa política d’haver anunciat una ruptura amb un ordre institucional i continuar exercint poder dins de les institucions d’aquest mateix ordre. I la paradoxa no acaba aquí. Avui, diversos dels qui durant el Procés havien anunciat que Catalunya deixaria les institucions espanyoles continuen desenvolupant-hi la seva activitat política, fins i tot al Congrés dels Diputats de Madrid. Uns hi han tornat, uns altres anat per primer cop després de prometre que mai no hi posarien els peus, i els restants mai no han deixat d’utilitzar-lo. La independència que havia de convertir aquestes institucions en una cosa aliena a la nova realitat catalana va acabar convivint amb elles com si res no hagués passat.
I és aquí on arriba la meva decepció. Jo no vaig viure el Procés com qui observa una disputa partidista des de fora. Hi vaig posar temps, energia, emocions i una part important de la meva esperança política. Vaig votar, vaig anar a manifestacions, vaig participar en aquella mobilització col·lectiva que durant anys semblava demostrar que encara era possible que una societat imaginés un futur diferent i actués per aconseguir-lo. Per això el desencís posterior no va ser simplement deixar de creure en uns polítics concrets. Va ser descobrir que aquella esperança havia estat utilitzada com a combustible polític per persones que, al capdavall, no tenien la voluntat real d’arribar al lloc que havien promès. I aquesta descoberta em va produir una conseqüència que potser és encara més profunda que la decepció política: em vaig desconnectar de la política.
Després del 2017 vaig deixar d’anar a manifestacions, vaig deixar de votar i, durant anys, he deixat de considerar la política institucional com un instrument capaç de transformar realment la societat. No perquè hagi deixat de tenir opinions polítiques, sinó perquè he tornat a pensar que la política professional funciona sobretot com una administració del mateix ordre que diu voler transformar. El problema ja no era només que alguns polítics haguessin mentit. El problema era haver descobert fins a quin punt la política podia convertir una esperança col·lectiva en una ficció compartida i, un cop descoberta la ficció, continuar funcionant pràcticament amb els mateixos actors, els mateixos discursos i les mateixes institucions.
Potser aquí és on la meva experiència personal es troba amb aquella intuïció que ja havia aparegut en el 15-M: la desconfiança envers una classe política percebuda com una casta. Però també és aquí on crec que cal anar més enllà del discurs que simplement divideix el món entre els enganyadors i els enganyats. No em convenç la idea que el poble sigui sempre una víctima innocent que només necessita descobrir qui l’ha enganyat. Les persones també participem, conscientment o inconscientment, en les ficcions que ens convenen. Sabem moltes vegades que alguna cosa no acaba de quadrar i, tanmateix, continuem actuant com si fos certa perquè ens resulta més còmode, més esperançador o més útil creure-hi. El problema, per tant, no és només descobrir que ens han mentit. És comprendre per què vam voler creure aquella mentida, per què la vam sostenir fins i tot quan començaven a aparèixer signes que la desmentien i què passa amb nosaltres quan, finalment, ja no podem continuar creient-la.
I és aquí on el problema del Procés deixa de ser només un problema català i torna a connectar amb la pregunta que travessa tot aquest article: què passa amb una societat quan deixa de creure en el futur? Perquè després d’una gran decepció hi ha dues possibilitats. Una és el cinisme: ja no crec en res, tots són iguals, tot és teatre, res no canviarà. L’altra és molt més difícil: acceptar que ens han enganyat sense renunciar per això a la possibilitat d’un futur diferent. La primera opció protegeix de la decepció, però també mata l’esperança. La segona obliga a reconstruir-la sobre bases molt més exigents.
4. Ens van enganyar o ens vam deixar enganyar?
Aquesta és probablement la pregunta més incòmoda de totes. Perquè si només diem “ens van enganyar”, ens col·loquem immediatament en la posició de víctimes. Hi havia uns que sabien la veritat i uns altres que no la sabíem. Uns que manipulaven i uns altres que érem manipulats. Però potser la realitat és més incòmoda. Potser també necessitàvem creure.
Ernst Bloch, en la seva obra El principi esperança, va dedicar una part fonamental de la seva filosofia a comprendre aquesta dimensió anticipadora de l’existència humana. L’esperança no és per a Bloch simplement un estat d’ànim agradable. És la capacitat d’anticipar allò que encara no existeix i, mitjançant aquesta anticipació, orientar la praxi cap a una realitat diferent. La seva filosofia gira al voltant de l’«encara-no»: allò que no és però podria arribar a ser.
Aquesta és una idea extraordinàriament poderosa. Perquè significa que els éssers humans no vivim només en el present. Vivim també en els futurs que imaginem. I això significa que una promesa política pot ser molt més que una promesa, pot convertir-se en una estructura que organitza la vida de les persones. Quan algú ens promet un país nou no només ens està descrivint un futur, ens està dient que els sacrificis del present tenen sentit perquè conduiran cap a aquell futur. Quan algú ens promet que una revolució social és possible, ens està dient que la precarietat actual no és el nostre destí. Quan algú ens promet que la tecnologia ens alliberarà, ens està dient que les dificultats actuals són només una etapa. I quan aquestes promeses fracassen no perdem només una idea, perdem una interpretació de la nostra pròpia vida.
5. El més perillós no és creure
Aquí és on Žižek introdueix una idea que em sembla especialment útil: la ideologia contemporània no necessita que siguem ingenus. Podem saber perfectament que una cosa no funciona i, tanmateix, continuar comportant-nos com si funcionés. La fórmula de la raó cínica és, aproximadament: «ja ho sé, però tanmateix». La distància irònica no ens allibera necessàriament de la ideologia; pot ser precisament una de les seves formes contemporànies de funcionament.
Això em sembla molt més interessant que preguntar quants catalans es van creure literalment el Procés, perquè probablement n’hi havia de tota mena: convençuts, escèptics, oportunistes, il·lusionats, pragmàtics i persones que simplement volien creure que, per una vegada, una promesa política podia acabar complint-se. La qüestió no és quant hi crèiem, la qüestió és què necessitàvem que fos veritat.
I aquí la filosofia pot ser més incòmoda que la política: La política ens pregunta qui té la culpa; la filosofia, en canvi, ens pregunta per què nosaltres vam necessitar aquella història.
6. Una societat cansada de prometre’s futurs
Potser per això em preocupa més el present català que el fracàs concret de la independència. Perquè una derrota política es pot superar, una societat pot perdre una batalla i tornar a començar, però el que és molt més difícil és perdre la capacitat de voler començar.
I quan miro Catalunya avui, veig una societat cansada. Una societat on l’habitatge s’ha convertit en un problema gairebé insoluble per a una part de la població, on els serveis públics acumulen tensions, on el transport ferroviari és sovint una font d’irritació i impotència, on la llengua catalana perd espais d’ús social, on molts joves tenen dificultats per imaginar una vida materialment estable i on la política sembla incapaç d’oferir un horitzó que vagi més enllà de la gestió immediata.
No és només Catalunya. És Europa. És Occident. És, en bona mesura, “el món ric”. Però Catalunya té una particularitat: nosaltres venim d’una dècada en què ens van prometre que estàvem a punt de construir un país nou, i ara ens trobem discutint si podem mantenir el que ja teníem. Això és un canvi de paradigma: hem passat de la política de l’«encara-no» a la política del «que no empitjori més».
I aquí Byung-Chul Han ens pot ajudar a entendre el nostre temps. La seva crítica de la societat digital i neoliberal descriu un món en què la negativitat (el límit, l’alteritat, la resistència) tendeix a ser absorbida per una cultura de la positivitat, la transparència, la disponibilitat permanent i el rendiment. El resultat no és necessàriament una societat més lliure, sinó una societat exhausta i cada vegada més funcional a les exigències del sistema.
Potser per això vivim en una època extraordinàriament activa i extraordinàriament passiva alhora. Treballem, produïm, consumim, opinem, compartim, comentem, reaccionem davant de l’actualitat i expressem contínuament les nostres preferències i desavinences. I, tanmateix, cada vegada costa més imaginar una transformació real. Tenim una activitat incessant, però sovint ens falta una direcció compartida; tenim una capacitat enorme de reacció, però cada vegada sembla més difícil convertir aquesta reacció en acció política transformadora.
7. Què pot fer la filosofia?
Aleshores torno a la pregunta inicial: què hi pot fer la filosofia davant de tot això?
La filosofia no ens salvarà, no construirà els habitatges que necessitem, no farà circular els trens, no recuperarà per si sola l’ús social del català, no aturarà una guerra, no impedirà que la intel·ligència artificial transformi el mercat laboral, i tampoc no descobrirà màgicament què va passar darrere de cada esdeveniment històric. Però pot fer una cosa que considero imprescindible: pot ajudar-nos a no convertir el desencís ni en cinisme ni en una nova credulitat.
Perquè el desencís, que consisteix a concloure que ens ho han robat tot, que ens han enganyat i que ja no podem confiar en ningú, no té una única sortida: podem refugiar-nos en el cinisme i pensar que, si tots els discursos acaben essent mentides, el més intel·ligent és deixar de prendre'ls seriosament i, a la vegada, continuar donant-los la raó com si no sabéssim que ens menteixen, anant a votar cada quatre anys per mantenir-los en el poder i deixant que facin la seva; o bé, pel contrari, podem buscar una nova promesa que torni a donar sentit a allò que hem perdut: descobrir els culpables, separar els bons dels traïdors i tornar a confiar en aquells que asseguren que, aquesta vegada sí, ens conduiran fins al futur promès. Les dues actituds poden semblar diferents, però totes corren el risc de mantenir-nos dins de la mateixa lògica: continuar esperant que algú ens proporcioni el sentit i el futur que nosaltres ja no sabem construir.
Això és important, perquè el desencís pot conduir a dues conclusions aparentment oposades però que en realitat s’alimenten mútuament: “ens ho han robat tot” o “no val la pena intentar res”. Mentre la primera busca culpables absoluts, la segona renuncia a actuar; però les dues poden acabar produint el mateix resultat: la passivitat.
Aquí és on Bloch torna a ser imprescindible. La seva esperança no consisteix a creure que el futur serà millor, consisteix a reconèixer que el futur encara no està completament determinat. La possibilitat d’un món diferent no és una garantia, és una obertura. I precisament perquè no està garantit, exigeix praxis. Això és molt diferent de l’optimisme.
L’optimisme diu: “tot anirà bé”. L’esperança diu: “no sé si anirà bé, però encara puc actuar perquè vagi d’una altra manera”. Aquesta distinció em sembla fonamental.
8. Una esperança sense garanties
Potser el gran error de la nostra època ha estat haver confós esperança amb promesa.
Ens han venut moltes esperances: la societat del benestar ens prometia prosperitat, la globalització ens prometia convergència, la tecnologia ens prometia llibertat, el 15-M ens prometia una nova política, el federalisme ens prometia un nou Estat espanyol, el Procés ens prometia un nou Estat català, la digitalització ens prometia connexió, la medicina i la biotecnologia ens prometen allargar cada vegada més la vida i comencen fins i tot a presentar la vella fantasia de la immortalitat com un horitzó imaginable, i ara la intel·ligència artificial se’ns presenta com una promesa d’una nova era d’abundància en contra d’aquells pessimistes que la veuen com una amenaça capaç d’eliminar una part important de les feines que avui considerem necessàries. I cada vegada que una promesa fracassa, apareix una nova promesa per substituir-la. Potser ja n’hi ha prou.
La filosofia, però, no necessita vendre’ns futurs. Aquesta és, més aviat, una de les funcions que han exercit les ideologies: oferir-nos una determinada imatge del futur i demanar-nos que hi creguem. La filosofia pot fer una altra cosa. Pot ajudar-nos a pensar quins futurs són possibles, quins desitgem i quines condicions hauríem d’estar disposats a crear perquè puguin arribar a existir. No necessitem una nova utopia empaquetada. Necessitem recuperar la capacitat d’imaginar futurs sense convertir-los en dogmes ni en promeses de compliment garantit.
Aquesta és, en el fons, una de les lliçons més profundes de Bloch: la utopia no és un lloc final on arribarem i on la història quedarà resolta, és una orientació cap a allò que encara no existeix. El futur ha de continuar obert perquè pugui continuar existint la possibilitat d’emancipació.
Per això avui, vint-i-cinc anys després dels atemptats de l’11-S al World Trade Center de Nova York i gairebé deu anys després de la desfeta processista, no em sembla que la pregunta més important sigui si hem de recuperar la confiança en les institucions, en els polítics o en els grans relats. Potser la pregunta és molt més exigent: Som encara capaços d’imaginar una societat que valgui la pena construir?
No una societat perfecta. No un Estat perfecte. No una revolució perfecta. No una tecnologia perfecta. Una societat simplement una mica més justa, una mica més lliure, una mica més habitable i una mica més humana que aquesta.
Si la resposta és sí, encara queda esperança. Però ja no serà l’esperança que ens venen, serà una esperança molt més incòmoda. Una esperança sense garanties, una esperança que no ens promet que guanyarem, una esperança que ens obliga a actuar precisament perquè sabem que podem perdre.
I potser aquesta és la diferència fonamental entre la il·lusió i la filosofia: la il·lusió necessita creure que el futur arribarà, la filosofia només necessita demostrar-nos que encara no està decidit.
Si això és cert, encara tenim una responsabilitat: No esperar que algú vingui a salvar-nos. No esperar un nou líder. No esperar una nova gran promesa. No esperar que una independència futura, per ella mateixa, resolgui tots els nostres problemes. No renunciar a la independència, sinó deixar d’esperar que ens sigui concedida, anunciada o portada per uns altres. No esperar una altra revolució miraculosa ni una altra tecnologia salvadora.
Però això ens deixa davant d'una pregunta molt més difícil: Com es fa, exactament, la independència? Quina praxi pot convertir una possibilitat en una realitat?
Afirmar que la independència és possible no és encara una estratègia. I afirmar que n’hi ha prou amb obtenir una majoria parlamentària i declarar-la tampoc no resol la qüestió. Declarar un Estat i fer-lo existir són dues coses diferents. Entre una cosa i l’altra hi ha tot allò que el Procés va prometre que prepararia i que finalment no va preparar: estructures administratives, capacitat institucional, control efectiu del territori, recursos, reconeixement exterior, continuïtat jurídica i política i, sobretot, una estratègia capaç de sostenir la ruptura davant la resposta de l’Estat espanyol. No n’hi ha prou amb arribar als 68 diputats. El repte és saber què fem després.
Aquesta pregunta encara no té una resposta que jo consideri satisfactòria. I potser és millor reconèixer-ho que inventar-ne una. Perquè dir que el futur és possible no és haver-lo construït. El repte és trobar les formes concretes d’acció capaces de començar a construir-lo.
I aquí és on la filosofia pot i ha d’exigir-nos alguna cosa abans de votar: que deixem de confondre el desig amb la realitat, la promesa amb l’estratègia i la declaració amb la construcció.
Pensar - Actuar - I tornar a pensar. Perquè el futur que ens van vendre potser no arribarà mai, però el futur que encara no existeix continua sent nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada