divendres, 3 de juliol del 2020

Falses dicotomies (I): hedonisme vs. pessimisme. És possible un hedonisme rebel?

A l'assigatura de Cultura i Valors ètics de 4rt d'ESO hem estat reflexionant aquest any sobre la felicitat humana, sobre què significa aquesta paraula i de quina manera podem arribar a ser feliços. I he explicat als meus alumnes les consideracions que sobre aquest tema va fer Epicur de Samos, el famós filòsof antic que va viure entre els segles IV i III a. C. i que als manuals de la història del pensament està considerat com el gran mestre de l'hedonisme pel fet de considerar que <<el plaer és el principi i el fi d'una vida feliç>>. Una etiqueta que, malgrat tot, no fa plena justícia al pensament d'aquest filòsof si entenem l'hedonisme com aquell plantejament segons el qual els plaers sensorials o voluptuosos són els més importants de cara a aconseguir una "bona vida". I així és, en efecte, com habitualment s'entén aquesta etiqueta. En canvi, ben lluny d'un plantejament tan vulgar, Epicur ens va ensenyar a distingir entre tres tipus de plaers diferents: per una banda tenim els plaers que són necessaris i imprescindibles per ser feliços i que, després de la satisfacció de les nostres necessitats més bàsiques i elementals (menjar, vestir-se i tenir un lloc on dormir i resguardar-se de les inclemències del temps) es redueixen a aquests tres: amistat, reflexió i llibertat; per una altra banda, tenim els plaers que no són necessaris per ser feliços i dels que, per tant, podem prescindir sense que això faci disminuir el nostre grau de satisfacció personal, que segons el filòsof grec són tots aquells que tenen a veure amb els luxes, és a dir, tot allò que podem comprar amb diners i que no té a veure amb la satisfacció de les necessitats més bàsiques i elementals ni amb els tres plaers imprescindibles que fa un moment he mencionat; i, per últim, tenim també aquells plaers que, a més de no ser imprescindibles o necessaris per a la nostra felicitat, poden arribar a ser fins i tot perjudicials o contraproduents, que -segons Epicur- són els plaers derivats de la fama i el poder. Tot el pensament d'Epicur sobre la felicitat es pot resumir en aquestes poques paraules: els plaers necessaris per ser feliços són aquells que no van seguits de dolor, si volem ser feliços hem de potenciar aquests plaers i tractar d'evitar tots els altres.



No pretenc ara reproduir-vos les classes que vaig fer a l'escola sobre aquest tema, sinó únicament desenvolupar una reflexió que a partir d'aquestes classes se m'ha presentat l'ocasió de fer. Filosofar en companyia d'adolescents és un autèntic privilegi, perquè permet pensar amb la col·laboració d'ànimes que (a diferència de les ànimes adultes) encara no han estat condicionades per una quantitat molt gran de prejudicis i que, quan tenen la gosadia suficient per qüestionar allò que se'ls explica, et poden recompensar amb unes reflexions realment genials i sorprenents. Això és el que ha passat enguany amb aquest tema quan una de les meves alumnes m'ha escrit explicant-me que després de donar-hi moltes voltes ha arribat a la conclusió que, si bé Epicur era una persona prudent i intel·ligent perquè era capaç de rebutjar plaers que més tard es poden convertir en dolor, ella prefereix viure acceptant el dolor en comptes d'esquivant-lo perquè pensa que el dolor l'ajuda a ser millor persona i que la felicitat consisteix en ser cada dia millor. És una magnífica reflexió per part d'una jove adolescent que ni tan sols ha començat encara a estudiar filosofia, i jo la felicito per haver fet aquest descobriment. Però a continuació li dic que les dues afirmacions que fa són perfectament compatibles, i li explico les raons.

En efecte, podem acceptar el dolor inherent a la vida i utilitzar-lo com a palanca d’aprenentatge (que és el que, de manera molt encertada, afirma la meva alumna) i, al mateix temps, podem desenvolupar la prudència d’evitar aquells plaers que ens comportaran dolors innecessaris. Per exemple: Està bé gaudir amb el menjar, tots gaudim menjant els aliments que més ens agraden. Ara bé, si mengem en excés, després ens sentirem malament i tindrem mal de panxa. El mateix si mengem aliments que no ens convenen, especialment si els mengem continuadament. De quina manera aprenem què ens convé i què no ens convé? Per mitjà del dolor, i és d’aquesta manera que desenvolupem la prudència de menjar sempre allò que ens convé i en la quantitat que ens convé. Aprenem dels nostres errors, i aprenem de manera dolorosa, com molt bé em diu la meva alumne. El problema és quan no som capaços d’aprendre dels nostres errors i els repetim una vegada i una altra, amb el patiment inútil que això comporta. És aleshores quan som infeliços i el dolor no ens porta res de bo.

Per tant, hem d’entendre que a la vida sempre hi haurà plaer i dolor, i que no hem de viure la vida queixant-nos o tenint por del dolor, però que si el dolor no és font d’aprenentatge tampoc no ens condueix enlloc. No deixarem de menjar per por al mal de panxa ni tampoc no deixarem d’estimar per por a que ens trenquin el cor, però si no aprofitem les experiències doloroses per aprendre quins són els aliments saludables o quines són les persones que són dignes de ser estimades per nosaltres, aleshores difícilment gaudirem de la bona vida o eudaimonia a la que tots i totes aspirem sense excepció. Hem de gaudir del present sense por, però a la vegada fer-ho amb prudència i intel·ligència. Això es el que resumeix el famós carpe diem, aquella sàvia expressió que utilitzaven els antics: aprofita el dia, gaudeix del moment!



La pregunta que penso ens hauríem de fer a partir d'això és si la societat en la que vivim és una societat autogovernada per aquesta prudència i intel·ligència que ens van ensenyar homes savis com Epicur o és més aviat una societat malalta de consum que viu únicament per a la satisfacció dels seus plaers immediats sense aprendre mai dels dolors i les decepcions que segueixen als gaudiments anteriors. Si considerem alguns exemples podrem sortir de dubtes fàcilment. Exemple 1: Com és que seguim atiborrant-nos de menjar durant les festes nadalenques, si ja tenim l'experiència de cada any de que quan estem massa tips no ens sentim gens bé malgrat el plaer que sentíem mentre ens atipàvem? Després de tants anys no hem tingut ja prou ocasions d'aprendre del nostre error com per seguir repetint-lo un any rere l'altre? Ens guiem per la prudència i la intel·ligència cada vegada que acomiadem i donem la benvinguda a un nou any o ens guiem més aviat per la impulsivitat, les passions, els costums i els enganys publicitaris que ens fan creure que podem omplir la nostra ànima dejuna de felicitat ingerint allò que per definició només podrà omplir la nostra panxa i proporcionar-nos un instant fugaç de plaer seguit de malestar, neguit o dolor? Exemple 2: Com és que, de la mateixa manera que a l'exemple anterior, seguim atiborrant als nens i nenes de regals durant aquestes festes, si ja veiem que això no els fa cap bé ni els fa sentir més feliços? Sabem per experiència que l'excés de regals es tradueix en una baixa tolerància a la frustració per part dels nens i nenes (perquè els acostuma a tenir tot allò que volen i una vegada s'hi han acostumat no poden tolerar que en algun moment això no segueixi sent així), en una menor creativitat (perquè no han d'inventar-se els jocs, sinó que estan sobresaturats d'aquests), en una actitud de no-esforç (ja que saben que seran premiats independentment de l'esforç que hagin fet) i en una sobrevaloració d'allò material (perquè mesuren la felicitat pel nombre de possessions que tenen i no per l'alegria que els provoquen, que és menor quant major sigui el nombre). Si ja ho sabem, i ho hem aprés per experiència, perquè seguim consentint d'aquesta manera a les nostres criatures? Exemple 3: Canviem el Nadal per una altra festivitat entranyable, això que d'una forma tan eloquent com hiperbòlica s'ha donat a conèixer com la gran "festa de la democràcia". La gent es queixa dels polítics corruptes, diu que està decepcionada de la classe política, però en canvi els continua votant. No aprèn dels errors i continua confiant ad nauseam amb els mateixos que els han traïcionat i mentit una vegada i una altra després de cada convocatòria electoral. Com podem pretendre transformar el món, com podem pretendre que canviï alguna cosa, si no estem disposat a fer cap sacrifici per aconseguir-ho i si sempre ho deixem en mans d'aquells que diuen representar-nos però que ja sabem per experiència que serveixen a altres interessos que no són els del seu electorat? No serà que ens hem cregut la mentida que això de preocuparse dels assumptes públics és una cosa avorrida que hem de deixar en mans d'un experts, ja que implicar-nos-hi de manera personal ens restaria temps per gaudir d'aquells plaers de la vida que un cop més els enganys publicitaris ens presenten com a indispensables i essencials? No serà que ens falta, doncs, la prudència i la intel·ligència per saber distingir entre els plaers necessaris per ser feliços i aquells altres que ens fan infeliços perquè sempre van seguits de dolor? No serà que equivocadament busquem la felicitat en aquelles coses que mai no podran donar-nos-la perquè, encara que momentàniament ens hagin fet gaudir, sempre ens conduiran a un estat de decepció i frustració que tractarem de tapar novament amb nous plaers innecessaris seguits de nous estats de malestar o de dolor? No serà que, en la nostra recerca infatigable de la felicitat, hem acabat atrapats en la trampa del consumisme, és a dir, allò que -com acabem de veure- constitueix un autèntic cercle viciós?



Friedrich Nietzsche, un filòsof molt diferent a Epicur, i també molt posterior a ell, criticava sarcàsticament a les persones hedonistes que només viuen pensant en els plaers i afirma que són com els animals que es conformen a satisfer els seus instints i no aspiren a res millor que això al llarg de la seva vida. Aquestes persones -deia aquest pensador alemany del segle XIX- no faran res de bo a la vida, no destacaran, no crearan cap obra d’art valuosa ni faran cap descobriment important, perquè totes les grans conquestes de la humanitat l’han fet aquelles persones excepcionals que han tingut la intel·ligència per entendre de manera pessimista que la vida humana comporta sempre i de manera inevitable sofriment i dolor, aquells genis tràgics que han tingut la fortalesa suficient per acceptar aquest fet i aprofitar el seu patiment per aprendre (com deia la meva alumna) i dur una vida valuosa o creadora, ja que les dues coses són el mateix. La realitat -segons Nietzsche- no és quelcom a gaudir, sinó quelcom a crear. La realitat és sempre allò que creem nosaltres, i la podem crear mitjançant valors d'esclau o mitjançant valors de senyor. L'esclau és aquell que accepta la realitat com a donada, és a dir, accepta la realitat que han construït els altres i tracta de sobreviure i gaudir-la acatant les seves regles de joc, mentre espera la recompensa futura o ultramundana a tots els seus patiments en cas de no poder gaudir-la en el moment present. El senyor, en canvi, és aquell que s'atreveix a crear la realitat a partir de nous valors, o sigui, aquell que viu el present amb intensitat afirmant la vida actual, sense esperar recompenses futures i sense estar pendent dels seus nivells de plaer o dolor; aquell que és capaç de transvalorar l'existència i que té la voluntat de poder necessària per trencar els límits establerts per les convencions socials i diferenciar-se de la resta esculpint la seva pròpia vida igual com l'artista esculpeix la seva obra d'art. El primer seria l'home-massa, que viu sempre de manera gregària seguint i imitant els patrons de conducta identitaris de la majoria de la gent. El segon, per contra, és l'übermensch, o sigui, el trans-home que no anhela la identitat sinó la diferència i està sempre disposat a trencar motllos i nadar a contracorrent. És aquest, i no l'altre, el que ens ha de servir de model a aquells éssers humans que (probablement sense aconseguir-ho) aspirem a quelcom més que a l'omnipresent mediocritat del ciutadà mitjà, ja sigui el cristià burgés de finals del segle XIX i principis del XX o el consumidor hedonista de l'american way of life de la segona meitat del segle XX i començaments del XXI la vida del qual consisteix a treballar per consumir i consumir per seguir treballant. 



Tenint en compte aquestes dues perspectives, l'epicúrea i la nietzscheana, l'hedonista i la pessimista, el que em pregunto ara jo és si hi ha alguna possibilitat de conjugar el component lúdic i festiu de la primera amb la tragicitat i la rebel·lia pròpies de la segona, és a dir, la possibilitat de transformar el món mitjançant el que podríem anomenar un hedonisme rebel. Filosofar en companyia d'adolescents em fa pensar que sí ha de ser possible, i la reflexió que m'ha enviat la meva alumna i que ha donat peu a aquesta entrada em sembla que n'és una bona prova. Els adolescents són personetes molt curioses, desitjoses d'experimentar plaers i de viure'ls amb molta intensitat i en gran quantitat, però també són persones amb un gran desig d'aprendre coses noves i de viure en llibertat, sense cap por a trencar amb aquells costums irracionals o aquells prejudicis absurds que manta vegades guien la vida dels adults. Els nois i noies d'aquesta edat són persones molt joves que tenen molt recent encara la decepció resultant del fet d'haver descobert l'engany dels inexistents "Reis Mags", i precisament per això, perquè la tenen tan recent, són persones que es resisteixen a acceptar que les festes de Nadal i Cap d'Any serveixin únicament per engreixar-se menjant neules i torrons en companyia de la família. Volen aprofitar el dolor provocat per la decepció resultant de l'engany per fer quelcom diferent, i la societat encara no els ha domesticat prou com per acceptar resignadament que no existeix cap possibilitat de fer res diferent. De la mateixa manera, els adolescents són uns grans amants de la festa i la gresca, però també estan impacients per començar a participar en els assumptes públics i aconseguir ser ciutadans de ple dret; són persones intel·ligents que aprenen de les decepcions i les mentides i ja han descobert que el món en el que viuen no és un lloc tan màgic ni tan meravellós com els havien volgut fer creure quan eren petits i com alguns adults s'entesten en seguir volent fer-los creure, com aquests que exageradament parlen de la "festa de la democràcia" per referir-se a quelcom que té molt de xou i molt poc de festa, molt d'espectacle hipòcrita i molt poc de gaudiment i diversió; són persones prudents que s'anticipen a nous enganys i abans fins i tot d'haver pogut exercir el seu dret a vot ja estan descobrint la mentida de la inexistent "Democràcia"; persones hedonistes i rebels a la vegada que la societat encara no ha tingut ocasió de domesticar prou com per fer-los acceptar que en tant que ciutadans no tindran cap més dret que el d'escollir cada quatre anys uns falsos representants del poble amb cara de cartró pedra, que és el mateix dret que tenen els espectadors de xous de telerealitat com Gran Hermano a l'hora de decidir quins dels participants de l'espectacle continuen i quins no, amb l'única diferència que els participants d'aquests xous tan lamentables tenen al menys la decència de no erigir-se en representants dels seus espectadors. 

Per si això fos poc, i gràcies al confinament que ens han imposat els darrers mesos amb el pretext de la salut pública (restringint de manera totalitària la nostra llibertat en nom de la seguretat), els i les adolescents han començat a descobrir un altre engany: la mentida segons la qual la tecnologia digital és font de llibertat i felicitat. Quan s'han vist obligats a estar permanentment enganxats a les pantalles s'han adonat del temps preciós de vida que perden habitualment connectats a unes xarxes socials on, a més de ser espectadors de l'espectacle, se'ls dóna la possibilitat de ser també actors d'aquest. S'han adonat que cada cop més vivim connectats o atrapats en una caverna digital en la qual podem contemplar i fabricar belles aparences com si es tractessin de l'autèntica realitat. Ja no importa si ets feliç o no, l'únic que importa és aparentar-ho i aconseguir molts seguidors. Ja no importa l'amic, el germà o la parella que tens al costat tractant de mantenir una conversa amb tu, tractant de conviure amb tu, l'únic que importa són els amics virtuals amb els quals pots compartir aquest món de belles aparences que ens permeten viure despreocupadament ignorants de la no tan bella realitat que s'amaga darrere d'aquestes. La realitat de l'entramat financer que s'oculta darrera d'aquest món de subjectes hiper-connectats i hiper-controlats per algoritmes digitals que aparenten ser feliços renunciant a la seva privacitat i a la seva llibertat; subjectes hackejats per enginyers informàtics a sou de les grans corporacions tecnològiques que han aconseguit reduir la seva existència, no ja a simples mercaderies, sinó a zeros i uns, a dades susceptibles de ser analitzades i controlades i que són la font dels seus beneficis milionaris. I mentre els adults estan contents perquè ja s'ha acabat el confinament i podem tornar a respirar normalitat, els adolescents i els que filosofem en companyia d'aquests hem comprés que això que anomenen nova "normalitat" s'assembla cada cop més a una distopia orwelliana i huxleiana que a un paradís de llibertat i felicitat.

En definitiva, els adolescents són persones hedonistes amb ganes de passar-ho bé, fer gresca i anar de festa, però també són joves rebels que es resisteixen a ser domesticats pels llocs comuns dels adults que confonen la felicitat amb la frivolitat, l'alegria amb la hipocresia, la llibertat amb la submissió victimista i la vida intensa i creadora amb la monotonia i l'avorriment de seguir els mateixos patrons de conducta un dia rere l'altre sense atrevir-nos a sortir del camí que d'altres ens han imposat prèviament. Són amants del plaer, sí, però no són representants de l'hedonisme frívol que els empresaris i enginyers socials a sou que van dissenyar la versió post-moderna del sistema capitalista ens van encolomar propagandísticament amb la trampa del consumisme, i encara menys de la seva versió digital més recent, sinó de l'hedonisme rebel que està disposat a trencar amb les normes establertes quan aquestes són injustes o quan ofeguen la vida en comptes de fer-la possible, i a canviar les regles de joc per seguir gaudint en llibertat del present. No volen ser simples espectadors-actors d'un espectacle, sinó dones i homes autèntics i amos dels seus propis destins. I ja que els adults ens hem deixat enganyar dòcilment creient-nos la mentida segons la qual podem viure tota la nostra vida gaudint de la festa com si fóssim uns eterns adolescents, potser hauríem de començar a aprendre d'aquests i encomanar-nos del seu inconformisme vitalista i creador en comptes de voler encomanar-los a ells el nostre conformisme tediós i decadent. Quan creiem que no hi ha res més a fer, que no és possible canviar ni inventar noves maneres de viure i conviure, i que no tenim cap més alternativa llevat d'acceptar la realitat existent, situem-nos a prop dels més joves i aprenguem del seu esperit inconformista i rebel, potser ens sorprendrem a nosaltres mateixos descobrint noves maneres de gaudir i a la vegada de ser lliures, és a dir, noves maneres de viure trans-humanament.



dimecres, 11 de setembre del 2019

Estem condemnats a ser imbècils? (2ª Part): L'estupidesa humana és quelcom que s'encomana... però la intel·ligència també!

Tal dia com avui, ara fa exactament 7 anys, vaig publicar aquesta entrada sobre l'aparentment imparable ascens de l'estupidesa humana i l'esperança que semblava que s'obria en aquella època per contrarrestar, i fins i tot revertir, aquesta estupidització creixent que hem estat experimentant els darrers temps:

https://pensar-actuarentempsdecrisi.blogspot.com/2012/09/estem-condemnats-ser-imbecils_11.html#more

Després de la darrera dècada, marcada a Catalunya per la primeres consultes sobre la independència iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009, una dècada plena d'emocions, anhels i esperances que han estat trencades per la mentida i la rendició humiliant dels nostres governants els dies 10 i 27 d'octubre de 2017, les quals han donat lloc a l'estupefacció, cansament, ràbia i desil·lusió posteriors de la població catalana els darrers 2 anys, penso que ha arribat el moment de fer una revisió d'aquell text per tal de valorar si les idees que allí vaig apuntar (cinc anys després de l'esclat de la major crisi financera des del Crack del 29) es poden o no es poden seguir sostenint en les actuals circumstàncies. I això és justament el que miraré de fer a continuació, en la mesura que em sigui possible i la creixent idiotització (meva i de la meva espècie) m'ho permeti.



En efecte, quan parlem de l'espècie humana acostumem a dir de manera cofoia que som l'espècie més intel·ligent del planeta, o millor dit, l'única espècie intel·ligent que existeix en aquest racó perdut de l'univers. Som l'homo sapiens, diem, i d'aquesta manera ens sentim orgullosos i satisfets. Però amb aquesta caracterització tan autocomplaent oblidem que la possibilitat de ser intel·ligents té una contrapartida molt lletja i indesitjable que és la possibilitat de ser estúpids, raó per la qual podríem caracteritzar perfectament la nostra espècie dient que som l'espècie més estúpida del planeta o, millor dit, l'única espècie estúpida que existeix o de la qual en tenim notícia: l'homo stultus. És per això que si volem sortir de l'estat d'estupefacció actual ens cal saber amb urgència de què parlem quan parlem d'intel·ligència, i una manera de fer-ho és analitzant la qüestió pel seu cantó negatiu mirant d'esbrinar a què ens referim amb la paraula "estupidesa". Això és el que va fer, per exemple, un membre de la nostra espècie honorat amb l'etiqueta de "geni"quan va dir que <<l'estupidesa consisteix en fer sempre el mateix i esperar resultats diferents de la nostra acció>>. L'autor de la frase és ni més ni menys que Albert Einstein, un dels grans de la història del pensament científic, qui per via negativa ens estava donant una primera caracterització de la intel·ligència humana, a saber: la capacitat de provar noves vies per assolir una finalitat determinada o, fins i tot, la capacitat de reconsiderar la finalitat que volem aconseguir. Si d'alguna manera avança la ciència és així, precisament, operant per assaig-error sense por a fracassar. Thomas Edisson va haver d'assajar mil maneres diferents abans d'aconseguir inventar la bombeta, però no va defallir ni es va sentir un fracassat, perquè els errors -en les seves pròpies paraules- li van permetre <<descobrir 999 maneres de no fer un a bombeta>>. Qualsevol altra persona s'hauria donat per vençuda molt abans d'arribar a l'intent número 1.000, perquè ens han ensenyat que equivocar-se és quelcom vergonyós i que si no assoleixes els teus objectius ets una persona fracassada. Però, ben lluny d'això, cal entendre que el fracàs no es produeix quan hom s'equivoca, sinó quan no aconsegueix aprendre dels seus propis errors i els continua repetint una vegada i una altra. I la nostra espècie acostuma a tenir aquest defecte, per això es diu que l'humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.


Quan no aprenem dels nostres errors, efectivament, és quan adoptem aquella actitud tan patètica de la persona estúpida ensopegant una vegada i una altra amb la mateixa pedra sense aconseguir allò que necessita o que és objecte del seu desig. En altres paraules, fracassar és comportar-se de manera ximple, sense adonar-se que la dignitat i la llibertat d'una persona es perden si no es malda per adoptar una actitud sàvia o intel·ligent. Malauradament vivim en una societat on la dignitat i la llibertat humanes brillen per la seva absència, i la saviesa o intel·ligència també. Per això deia Einstein, igualment, que <<tan sols existeixen dues coses infinites a l'univers: l'estupidesa humana i el propi univers>>. En aquest sentit, sembla que no hauríem de tenir gaires expectatives posades en el nostre poble, a no ser que ingènuament creguem que el poble català pugui escapar-se d'aquesta epidèmia demolidora d'estupidesa (aquest TSUNAMI DE LA IDIOCRÀCIA) que està caient sobre tots i cadascun dels éssers humans de la civilització occidental actual. Després de tot, què hi ha de més ximple que confiar repetidament en els mateixos politicastres que ens han enganyat un any rere l'altra, una convocatòria electoral rere l'altra, un plebiscit o un referèndum rere l'altre? Potser només una cosa: Seguir confiant-hi després que els estafadors hagin confessat el seu engany i no exigir-los cap tipus de responsabilitat sinó continuar donant-los carta blanca per tal que puguin seguir fent negocis amb el diner públic i exercint de veritables carcellers del seu poble. Doncs bé, lluny d'estar a resguard de l'epidèmia esmentada, els catalans hem assolit el doctorat els darrers anys en aquest grau extrem d'estupidesa humana, i per això durant la jornada d'avui els catalans i les catalanes sortirem massivament una vegada més a recolzar aquells falsos líders independentistes que, disfressats de presos o exiliats polítics, continuen mantenint engarjolat al seu poble. Tan de bo m'equivoqui, però si efectivament es torna a repetir enguany la mateixa mostra reiterada d'estultícia col·lectiva, sembla si més no que abans de bastir noves esperances sobre el nostre alliberament nacional que ara com ara han quedat esquinçades tindrem l'obligació de preguntar-nos: Per què en un món en el que les societats són cada cop més estúpides el nostre poble hauria de ser diferent?



Sembla lògic pensar que no es pot respondre la pregunta anterior sense entendre qui som i com som els catalans. I no hi ha manera de saber qui som i com som si no es fa l'esforç d'investigar d'on prové històricament el nostre poble i quines són les forces o xarxes de poder que el van constituir com a tal en un moment donat i que l'han ajudat a perviure al llarg dels segles malgrat totes les dificultats amb què s'ha trobat al llarg dels tres darrers segles (entenent per "dificultats" repetits intents de sotmetiment i, fins i tot, de destrucció massiva). Com podem saber cap a on volem anar o cap a on podem anar si, en efecte, no coneixem el nostre passat i no sabem com érem o vivíem abans de perdre les nostres llibertats? Només una manca total de sentit històric ens pot fer pensar que podem decidir lliurement el nostre futur sense atrevir-nos a investigar i a conèixer el passat del qual provenim i a través del qual vam desplegar el nostre peculiar tarannà com a poble. Una manca de sentit històric com la que, per cert, patim actualment davant del domini imparable de la ideologia cientificista o naturalista segons la qual la realitat és la que és, la que sempre ha estat i la que sempre serà, sense cap possibilitat de canvi o transformació de cap mena i amb unes lleis immutables que la governen. Reduir l'ésser humà a una cosa o entitat natural (cosificar-lo com si es tractés d'una vulgar pedra) és, en efecte, la manera més eficient de manllevar-li la llibertat i de poder dominar-lo a gust sense rebre per part d'aquest el més petit bri de resistència. 


En aquest sentit, és molt esperançador trobar-se amb ciutadans desperts que, sense tenir una formació acadèmica específicament historiogràfica, han pres consciència d'aquests processos històrics de dominació humana i s'han adonat d'aquesta necessitat imperiosa de reconstruir el nostre passat nacional en el marc d'aquests processos històrics amb l'objectiu de recuperar la plenitud de les nostres forces o, si més no, la plenitud de la nostra voluntat d'afirmació com a poble lliure i independent en el concert dels pobles d'Europa. És el cas, per exemple, de l'investigador independent Lluís Botinas, que amb la gota catalana està fent un esforç sobrehumà per tal de descobrir i donar a conèixer com érem els catalans abans del 1714 amb l'objectiu d'ajudar-nos a recuperar les nostres arrels històriques i desfer el genocidi polític i cultural que el poble castellà ha comès contra el poble de Catalunya. Perquè només desfent aquest genocidi del qual hem estat i seguim sent víctimes podrem recuperar la nostra llibertat i contribuir col·lectivament en la mesura de les nostres possibilitats a l'alliberament universal del éssers humans de la ja esmentada i molt perniciosa ideologia naturalista o cientificista, que unida al conformisme i consumisme desenfrenats està portant a la nostra espècie i a la vida de la qual forma part al límit del precipici.

Del Lluís Botinas estic aprenent (entre moltes altres coses) que el poble català té més de mil anys d'història, i que érem el poble més lliure d'Europa abans de ser conquerits pel Reino de Castilla, que els catalans vam ser els primers a tenir un Parlament democràtic (com ja molt bé ens ho havia recordat també Pau Casals en recollir la Medalla de la Pau el 1971 davant l'ONU), que el dret català era de baix cap a dalt (a diferència del dret castellà, que era de dalt cap abaix), que les constitucions catalanes segueixen vigents després de 3 segles perquè el Decret de Nova Planta no les va derogar i que no som cap colònia de Madrid/Castilla/Estado Español sinó un Estat europeu ocupat que està sent genocidat i que ha de recuperar la seva consciència nacional per tal de tornar a ser lliure, ja que viu sota un règim legal imposat per coacció militar ara fa més de 40 anys que (i això fa molts anys que ho tinc clar) no té cap tipus de legitimitat per seguir regint les nostres vides. I, malgrat això, continuarem sotmesos al neofranquisme d'aquest anomenat "règim del 78" fins que no recuperem l'esperit de llibertat que teníem abans del 1714 i siguem capaços de desobeir-lo.  




Sentim a parlar molt de "desobediència" darrerament, sobretot a partir del xou del judici a través del qual es promociona als falsos líders que van robar la independència al poble català després que aquest l'hagués guanyat lliurement a les urnes. En efecte, si Catalunya no és independent a dia d'avui no és pas per la ferocitat d'un Estado Español embogit que ha desplegat tot el seu arsenal militar contra els rebels catalans, sinó pel fet que els nostres governants ens van enganyar deliberadament organitzant un fals referèndum seguit de dues falses declaracions d'independència. Per això l'Estado Español no va aplicar l'article 116, que és el que pertocaria en cas d'alarma, excepció i setge, sinó el 155. A quina desobediència es refereixen, doncs, els falsos presos polítics processistes quan afirmen que "ho tornaran a fer"? A la desobediència simbòlica de no treure uns llaços grocs quan reben l'ordre de fer-ho? A la desobediència simbòlica de fer veure que s'exerceix el dret d'autodeterminació sense arribar mai a exercir-lo? Segons Jordi Cuixart "ho tornarem a fer" vol dir defensar tantes vegades com sigui necessari "el dret a exercir el dret a l'autodeterminació". O sigui, no vol dir autodeterminar-se, sinó únicament defensar el dret a exercir aquest dret. Com si la llibertat depengués del fet que l'amo permeti a l'esclau ser lliures en comptes del fet que l'esclau decideixi actuar lliurement.  Però a l'Estado Español no es jutja a ningú per demanar la llibertat o defensar el dret a l'autodeterminació, perquè això ben mirat no suposa cap tipus de desobediència. Fet que demostra que el judici és tan fals com els seus encausats, i que tot forma part de l'estratègia española per matar la independència. 



En una línia similar a la de Cuixart, ahir a la nit el titella que hi ha actualment al capdamunt de la Generalitat afirmava que "haurem de tornar a exercir el dret a l'autodeterminació", però s'entén que volia dir "tornar a fer veure que exercim aquest dret sense mai exercir-lo". La qual cosa no deixa de tenir una certa coherència, dintre de l'absurditat perquè, si ho pensem bé, de què viurien aquests politicastres si aconseguíssim la llibertat del nostre poble? Algú pot pensar que a un polític professional li interessa viure en un país decent en el qual la població pensi per si mateixa i sigui lliure? "La llibertat no es demana, es pren." Això fa molts anys que ens ho va ensenyar en Lluís Maria Xirinachs, però aquells que es guanyen la vida fent veure que treballen per l'alliberament de Catalunya prefereixen seguir demanant-la en comptes de conquerir-la, perquè si la conqueríssim ells serien els primers perjudicats.



A banda de La gota catalana d'en Lluís Botinas, només la Resistència independentista Catalana i Directe 68 d'en David Raventós destapen a dia d'avui la traïdoria dels actuals dirigents de Catalunya, que continuen tenint la majoria necessària per declarar la independència i no ho fan, però sí que mantenen empresonats en presons catalanes als seus companys de partit per tal de convertir-los en màrtirs del mateix règim amb el que col·laboren i així protegir-los del descontentament popular que, en cas de no estar empresonats, potser els exigiria responsabilitats i tractaria de passar-los comptes. Podem estar d'acord o no amb les tesis d'en Lluís Botinas i en David Raventós, però cal dir que si no fos per ells ara mateix l'independentisme seria un cementiri de morts vivents dominats pel pensament únic dels mitjans d'informació oficials, que és tant com dir el pensament hispanocèntric que té a l'Estado español com a marc de referència i que no concep a Catalunya (per molt que proclami el seu dret a ser-ho) com a un subjecte polític. Però la realitat és que costa Déu i ajuda trencar la censura dels mitjans oficials, que apliquen la màxima goebbelsiana segons la qual "has de repetir deu mil vegades la mateixa mentida si vols que es converteixi en veritat". Per això hi ha actualment a Catalunya famílies trencades i amics que s'han deixat de parlar, perquè no hi ha res més difícil que fer adonar a algú que ha estat enganyat quan aquest està completament abduït per aquells mitjans que difonen per arreu l'engany, en aquest cas l'engany del processisme. 


Com deia en començar aquestes ratlles, la tesi que jo suggeria en el meu escrit de la Diada del passat 2012 era que, malgrat l'evident imbecilització de l'espècie humana que podem constatar per arreu en aquests temps (post)moderns, podíem constatar al mateix temps en l'ambient d'aleshores (en plena crisi econòmica) la presència d'algunes espurnes de coratge que ens permetien tenir l'esperança de contrarrestar el mencionat procés d'idiotització i inclús revertir-lo per donar lloc a una nova etapa de la humanitat caracteritzada per la intel·ligència i la creativitat posades al servei de l'excel·lència humana. Les espurnes en qüestió eren les que s'encarnaven en els moviments del 15-M, a nivell estatal, i en el moviment independentista català, que lògicament aquí a Catalunya d'una forma o d'una altra van estar interconnectats. Què ha passat amb aquests moviments al llarg de tots aquests anys? Podem seguir tenint algun motiu d'esperança en relació a aquests moviments i els processos d'emancipació que encarnaven? Avui sabem que tant el 15-M com l'independentisme català van ser absorbits pels partits oficials i han estat completament domesticats pel sistema. Ni l'un ni l'altre han estat capaços de desobeir, en la mesura precisament que la ciutadania ho ha deixat tot en mans dels polítics en comptes d'emprendre la iniciativa i deixar que els polítics anessin a remolc seu. Sembla que no queda cap esperança, doncs, de poder reactivar-los, llevat que recuperem l'esperit de rebel·lia que teníem fa dos lustres contra el sistema i els seus representants els polítics, agafant d'aquesta manera les regnes del nostre propi destí.

El 15M era un moviment clarament d'esquerres, on la població de classe baixa va semblar empoderar-se prenent els carrers i debatent en ells sobre tots els assumptes relacionats amb la res pública, igual com antigament es filosofava i es debatia a l'àgora. Jo vaig conèixer persones molt maques a les assamblees de barri d'aquells anys, i em va saber molt de greu comprovar en tornar del meu exili que tota l'empenta i creativitat social que hi havia aleshores havien desaparegut sense deixar el menor rastre. Per la seva banda, l'independentisme semblava encarnar un moviment transversal regit per la idea que únicament unificant totes les ideologies que hi ha actualment al nostre país seria possible assolir el tan anhelat com difícil objectiu de recuperar la llibertat nacional del nostre poble. És impensable -dèiem aleshores- que la classe treballadora pugui aconseguir alliberar el nostre poble prescindint de la burgesia. Per això vam emprendre un llarg camí d'aparent progressiva "germanor" entre els catalans de tots els estrats socials amb l'esperança de conquerir el somni de la plena sobirania del nostre poble.


El 2010 vam fer la primera gran manifestació pel DRET A DECIDIR de Catalunya, que no anava dirigida contra España sinó contra els "polítics de fireta" que tenim aquí, ara ja finalment desemmascarats com a traïdors o col·laboracionistes. Recordo que en la macro-manifestació d'aquell any, guiada pel lema: "Som una nació. Tenim dret a decidir", el Montilla va haver de fugir cames ajudeu-me per por de ser engolit enmig de la multitud enrabiada que tenia ganes de posar fi al malson de l'Estatut retallat del 2006. Però el 2011 aquella ràbia i aquell esperit de rebel·lia ja es va començar a domesticar. Recordo que a la Diada d'aquell any jo vaig sortir al carrer amb companyia de quatre gats perquè no hi va haver cap convocatòria oficial donat que el Mas, que ja havia assolit el poder, la va sabotejar. Per no haver-hi, ni tan sols hi va haver escenari on poder parlamentar, i els quatre gats vam acabar reunits al Parc de la Ciutadella davant d'una furgoneta blanca al damunt de la qual hi van enfilar l'Heribert Barrera i el Dr. Broggi per tal que poguessin pronunciar els seus respectius discursos. Crec que deurien ser les seves darreres paraules pronunciades davant d'un micròfon abans d'abandonar aquest món. D'aleshores ençà, des del 2012 fins el 2017, es van esdevenir les manifestacions més multitudinàries que ha estat capaç de crear l'ésser humà de manera consecutiva, amb les imatges que tots recordem d'unitat popular que han estat malbaratades de la manera més miserable que hom podia imaginar i que seran difícilment recuperables.


El 2012 va ser la darrera que semblava que servia per pressionar als mal anomenats "líders polítics", donat que el Mas feia veure que treballava per aconseguir un nou finançament pidolant el famós "pacte fiscal" mentre que la població mobilitzada ja exigia INDEPENDÈNCIA. Tot va ser una ensarronada monumental perquè l'ANC ja s'havia creat i ideat per domesticar la ràbia del poble. És el moment d'aquells famós "President, posi les urnes!" per mitjà del qual ens van fer creure que el poble, per boca de na Carme Forcadell, aconseguia que un autonomista com Artur Mas es convertís en independentista. Quina ingenuïtat més gran, vist ara des de la distància, ja que és la mateixa ingenuïtat de pensar que un franquista declarat com Manuel Fraga es podia convertir en demòcrata de la nit al dia. Doncs bé, aquesta penosa ingenuïtat és exactament la que ha mostrat el poble català al llarg d'aquests anys en aquest mal anomenat "procés cap a la independència", equivalent a la penosa ingenuïtat que fa 40 anys tots els pobles de l'Estat español van mostrar amb la mal anomenada "transició" democràtica del 78 a excepció del poble basc que no va acceptar la Carta Magna proposada i que, a pesar de tot, se la va haver de menjar amb patates, la qual cosa mostra l'arrel anti-democràtica d'aquella votació, així com l'arrel anti-democràtica de qualsevol iniciativa (anomenis "plebiscit" o "referèndum") que puguin emprendre els partits autonomistes del règim del 78, començant pels partits catalans primer denominats "sobiranistes" i ara reciclats en "independentistes".




Això ho sabem ara, però era difícil veure-ho en aquell moment, i després d'aquella "gran demostració de força" del poble pressionant els seus polítics van venir les manifestacions més emblemàtiques de totes, que van donar la volta al món per l'espectacularitat de les seves coreografies i que jo em vaig limitar a veure des de l'altra punta del món perquè malauradament ja havia marxat al meu exili particular: la Via Catalana (2013), la V (2014) seguida per la victòria al pseudo-referèndum del 9N, la Via Lliure (2015) seguida per la victòria no reconeguda al pseudo-plebiscit del 27-S. Cada any semblava que havia de ser la manifestació definitiva que ens conduís a la llibertat, però cada any els dirigents buscaven noves excuses i noves estratègies per allargar el procés com si es tractés d'un xiclet. El 2016 l'ANC va fer dir al poble que ja estàvem "A punt!", i finalment el 2017 va arribar la Diada del Sí que va anar seguida pel segon pseudo-referèndum de l'1-0 (el nou 9-N). 



Recordo que any rere any, des del meu exili, jo em sentia molt malament pel fet de no poder ser de cos present en aquestes meravelloses manifestacions, sinó únicament en esperit; ara el meu remordiment ha minvat força després d'haver comprés que van ser les manifestacions més domesticades de totes, perquè van estar completament planificades i dirigides per l'ANC que en aquell moment ja s'havia convertit en el pastor del poble català, reduit ja a un vertader ramat de bens. O sigui, que no anaven de baix a dalt, com se'ns ha dit i repetit una i mil vegades al llarg de tots aquests anys, sinó de dalt a baix, i l'única funció del ciutadà era la de comprar samarretes i altres objectes de marxandatge, i ocupar un lloc que prèviament se li havia assignat. Ni una espurna de rebel·lia es traslluïa d'aquelles grans concentracions humanes, era pura festivitat folklòrica en recolzament dels pretesos "líders" que, ara sí, esforçadament estaven treballant i suant a base de bé construint les fantasmagòriques "estructures d'estat" amb l'objectiu d'aconseguir la tant anhelada independència. D'aquesta manera, Artur Mas (que, recordem'ho, havia hagut d'entrar amb helicòpter a un Parlament assetjat per descontentament popular) va aconseguir el seu veritable objectiu: passar de ser un polític desprestigiat per les retallades econòmiques i el seu pragmàtic autonomisme a ser el Moisès català que conduïa el seu poble fins a la Terra Promesa. Un messianisme heretat per Puigdemont que va ser el col·laboracionista escollit finalment per trair el mandat popular i rendir el poble-ramat català davant l'enemic sense necessitat que aquest hagués de lliurar cap batalla. 


Al llarg d'aquesta dècada, i especialment des del 2012 fins el 2017 vam poder viure cada Diada amb l'esperit de grandesa que ens permetia pensar que més tard o més d'hora tornarem a ser, si no una gran potència mundial, sí al menys un país excel·lent i digne, i fins un punt de referència per a la tan necessària com urgent revitalització de la civilització occidental dominada -com deia més amunt- per la ideologia cientificista. A punt de complir-se el segon aniversari de la traïció monumental dels mal anomenats "líders independentistes", ara convertits en màrtirs polítics, sembla impossible encarar la Diada d'enguany amb aquell mateix esperit, si bé jo em resiteixo a encara-la amb l'esperit de derrota que els esmentats "líders" ens estan volent transmetre des de la victòria igualment monumental de l'1-O. 


Després de la traïció, jo em nego a participar d'aquest suïcidi col·lectiu que suposa manifestar-se en suport dels traïdors amb els putus llaços grocs que són el símbol de la derrota, però al mateix temps em resisteixo a quedar-me a casa de braços creuats amb cara de resignació. Cal reconèixer als traïdors com a traïdors, i qui no els vulgui reconèixer com a traïdors malgrat haver-nos-ho confessat a la cara, com a mínim els haurà de reconèixer com a incompetents que no mereixen ocupar cap càrrec públic. En qualsevol cas, no es pot pretendre recuperar la llibertat confiant amb els mateixos que ens l'han arrabassada de les mans quan la teníem a tocar i l'havíem guanyada a les urnes. Deia més amunt que l'estupidesa és seguir fent el mateix i esperar resultats diferents. Encara som a temps de mostrar una espurna d'intel·ligència provant noves maneres d'assolir el nostre objectiu, o fins i tot revisant quin ha de ser aquest objectiu. Si l'objectiu és la independència, en què consisteix aquesta i per a què la volem. Quina és la millor manera d'aconseguir-la i què farem amb ella quan la tinguem. Necessitem superar la nostra estupidesa actual i despertar la nostra intel·ligència dialogant amb aquells que, com en Lluís Botinas i en David Raventós, ens ajuden a arribar a la AUTOCONSCIÈNCIA com a poble, i només d'aquesta manera podrem actuar lliurement. Perquè ara ja sabem que només amb els somriures no s'aconsegueix fer cap revolució. Les transformacions socials exigeixen un procés de transformació personal dels subjectes encarregats de dur-les a terme; transformació personal que de cap manera serà possible mentre aquests subjectes continuïn delegant la seva responsabilitat política en mans d'uns representants que únicament vetllen pels seus interessos particulars i pel manteniment del règim que els permet satisfer-los.



Per això encara diria més: Després de la mort del procés ara ja sabem que no es pot fer una revolució nacional sense fer una revolució social, i no es pot fer una revolució social sense atrevir-se a plantar cara als poders fàctics i recuperar la consciència de classe. Per això hem de ser molt valents i acceptar que aquesta revolució no la podrem fer amb l'ajut de la burgesia catalana (que sempre ha anat de bracet amb la castellana) sinó en contra o a pesar d'aquesta. Per aquesta raó discrepo d'en Botinas o en Raventós en aquest punt (que m'agradaria discutir amb ells i amb tots els que ho desitgin), ja que em dóna la sensació que ells menystenen l'emancipació social supeditant-la a la nacional, pensant que l'assoliment d'aquesta farà possible l'assoliment d'aquella. Jo, en canvi, penso que hem de teixir aliances amb formacions d'esquerres com per exemple Corrent Roig, que defensen la plena legitimitat de l'1-0 i el dret a la Declaració Unilateral d'Independència. No es pot pretendre alliberar el món anant sols i esperant que el poble et donarà tot el seu recolzament quan aconseguim trencar la censura. No es pot disculpar al poble victimitzant-lo i responsabilitzant a la censura de tots els seus mals, pensant que aquest començarà a comportar-se de manera digna tan aviat com li caigui la bena groga dels ulls. En un món ideal on les persones es guiessin únicament per la racionalitat seria així, però en un món real on les persones es guien per les emocions i tota la complexitat psíquica que aquesta comporta és bastant difícil (si bé no dic que impossible) que succeeixi una cosa semblant. I de la mateixa manera que a l'Alemanya nazi el poble va ser còmplice de totes les atrocitats i l'horrorós genocidi que el seu govern va cometre, nosaltres avui som còmplices de totes les atrocitats i tots els genocidis que continuen produint-se arreu del món, en la mesura que d'una o altra manera sabem o intuïm que existeixen i no fem absolutament res per aturar-los. Exactament igual, els catalans i les catalanes som còmplices del nostre propi genocidi cultural en mans de Madrid/Castilla/Estado Español, en la mesura que el permetem i hi col·laborem de manera passiva. El poble sempre té una part de responsabilitat dels mals que pateix, i si és enganyat pels seus representants polítics és potser perquè es deixa enganyar, és potser perquè d'alguna forma li resulta més còmode viure submergit en l'engany i després queixar-se dels governants en no complir mai els seus successius mandats que no pas assumir la seva responsabilitat política. Com ja deia Albert Camus: "Si les tiranies triomfen no és pas per la virtut dels tirans, sinó per la passivitat de la bona gent que no vol o no s'atreveix a plantar-los cara". Per tant, necessitem aquestes aliances per ser més forts, per despertar i empoderar el poble i que aquest aconsegueixi amb els seus propis mitjans derrocar el règim. 

Sóc conscient que no serà ràpid ni fàcil, però és possible. L'estupidesa humana és quelcom que s'encomana... però la intel·ligència humana també! Fa molts anys que diem que "un altre món és possible", i avui dia sabem que no solament és possible sinó que és necessari. Però cal repetir-ho un cop més: Aquest altre món nou i net al que aspirem no el podrem aconseguir amb l'ajut d'aquella classe social que malda precisament perquè aquest nou món no sigui mai possible. Com podem esperar que els garants de l'estatus quo treballin per la independència de Catalunya quan aquest és precisament l'aconteixement geopolític europeu que podria fer saltar pels aires tot l'ordre establert? Si el poble català s'ha deixat enganyar tan fàcilment per aquests garants del règim no és només per l'eficàcia de la infiltració i el poder dels mitjans de comunicació de masses, és també per la pèrdua de la consciència de classe i la falsa creença de que ja no existeix (la necessitat de) la lluita de classes; és a dir, pel convenciment popular que el capitalisme és el millor dels sistemes possibles i que ja no és necessari lluitar per enderrocar-lo, (o, si es prefereix, el convenciment de que no hi ha res que el pugui enderrocar i que, per tant, ja no paga la pena ni tan sols intentar-ho). Aquesta és potser la contradicció, la ingenuïtat i l'estupidesa més gran que hem comés els darrers anys els ciutadans del món occidental: afirmar que "un altre món és possible", però al mateix temps viure submergits en la creença que cap altre sistema pot substituir a l'actual. Els catalans no hem estat cap excepció a aquesta regla en pensar que seria possible enderrocar el "règim del 78" sense enderrocar al mateix temps el capitalisme. I fa 2 anys que n'estem pagant un preu molt alt. Però encara som a temps de corregir aquesta estupidesa plantant cara a aquest sistema plutocràtic pudrit per tal de guanyar la llibertat nacional i social que des de fa avui 305 anys ens va ser arrabassada per la força de les armes.   



Guanyarem... Visca Catalunya de nou lliure !!*!!