Enguany la celebració de cap d'any ha tingut molt poc a veure amb aquella festa de llums i colors amb la qual vam congratular-nos cofoiament d'entrar en el tercer mil·leni. Sembla com si fos ahir que celebràvem amb focs d’artifici i joiosa
complaença l’arribada del segle XXI. Ens consideràvem afortunats pel fet de
poder viure en persona al mateix temps un canvi de segle i de mil·leni, com si
aquesta simple coincidència cronològica ens convertís en éssers gairebé únics i
especialment afortunats, éssers privilegiats de poder contemplar amb els propis
ulls com l’ésser humà conqueria el futur en el qual havien somniat els nostres
avantpassats a la vegada que seguíem avançant pletòricament immersos en la
magnificència d’aquest futur del qual podíem afirmar amb gran satisfacció que
ja estava a les nostres mans. Un sentiment de satisfacció perfectament
comprensible pel fet que vivíem encara immersos en la ideologia cientifista
pròpia de l’Època Moderna segons la qual la ciència i la tecnologia són les
encarregades de conduir-nos a un futur esplendorós i irradiant. Des dels segles
XVI i XVII, en efecte, la racionalitat tecnocientífica de la Nuova Scienza
va anar associada no solament a un progrés tecnològic il·limitat, sinó a un
progrés social i moral de la humanitat que l’havia d’impulsar cap a un estat de
perfecció i de felicitat completes. No cal dir que aquesta ideologia va ser
ridiculitzada i destrossada –en el pla intel·lectual o de les idees– ja a la
segona meitat del segle XIX per una sèrie de pensadors que avui dia anomenem
“filòsofs de la sospita”, així com ho va ser també –en el pla material dels
aconteixements històrics– durant la primera meitat del segle XX per les dues
sagnants guerres mundials que van posar potes enlaire l’ordre burgés de la
civilització occidental moderna, pel sorgiment dels règims feixistes que van
desencadenar el segon d’aquests conflictes (que va deixar més de 50 milions de
morts arreu del planeta) i pel seu colofó espantós amb les dues bombes
atòmiques detonades sobre població civil indefensa i que van ser llançades, no
pas pels països controlats pels líders tirans o pels partits feixistes, sinó
per Estats Units d’Amèrica, que era i pretén seguir sent encara avui dia el
país capdavanter en la defensa de la pau i la llibertat. Tota aquesta seqüència
horrorosa d’aconteixements van ser la constatació històrica del fracàs
estrepitós del Projecte d’Emancipació Il·lustrat basat en l’esmentada convicció
ideològica que el progrés tecnocientífic havia d’anar lligat necessàriament a
un progrés moral de l’ésser humà, ja que lluny d’això la ciència i la tècnica
ens van conduir a la nostra derrota moral com a societat. Després d’aquesta
derrota moral va venir la construcció del Nou Ordre Mundial, és a dir, el món
tal i com l’hem conegut a la segona meitat del segle XX, que no va ser altra
cosa (com si de l’au Fènix es tractés) que el renaixement de les seves pròpies
cendres del mateix ordre burgés derrotat per la seva pròpia arma –la
racionalitat tecnocientífica– posant-la en aquesta ocasió al servei del consumisme
i la buida felicitat del capital. L’ordre industrial burgés de la vella i ja
caduca Modernitat va donar lloc a l’ordre post-industrial de la
“tardomodernitat”, una societat aparentment del coneixement i de la informació
en la qual la ciutadania viu paradoxalment alienada, no ja per la rigoroses i
asfixiants cadenes disciplinàries del sistema de producció febril pròpi de
les fàbriques, sinó per les dolces i invisibles cadenes de l’espectacle desinformatiu propi dels mitjans massius de comunicació.
Uns mitjans massius de comunicació que, en tant que mitjans d'adoctrinament més que no pas d'informació, continuen apuntalan aquella vella ideologia de la ja vella i antiga Modernitat. Per això, el propòsit d’aquesta entrada és ajudar a la
ciutadania a fer entendre que criticar racionalment la ideologia cientifista moderna que ha contribuït al desenvolupament industrial i tecnològic de l’ésser humà
occidental no significa anar en contra de la ciència com a eina de coneixement
de la realitat. No és que la ciència sigui la millor eina que tenim per tractar
de conèixer el món que ens envolta, és que és l’únic que tenim, si més no si
parlem de coneixement racional. Hi ha altres formes de relacionar-se amb el món
basades en la fe i en els mites, formes pre-racionals de coneixement que encara
avui dia té nombrosos adeptes. Les religions mil·lenàries dels nostres
avantpassats segueixen encara generant milions i milions de de seguidors, i
pels que no es conformen amb aquestes sempre tenen la possibilitat de fer-se
religions a mida o a la carta on poder abocar el seu lloable espiritualisme i
la seva infatigable fe. Jo personalment respecto aquestes formes
pre- (o, fins i tot, a-) racionals de relacionar-se amb l’entorn, però no les comparteixo.
En tant que filòsof sóc un ferm partidari de l’ús de la raó. Ara bé, al mateix temps que em declaro un fervent partidaris de la ciència i la tecnologia constato amb
perplexitat un fenomen sociològicament molt curiós, a saber: quan algú a la
nostra societat posa en dubte que aquest coneixement racional de la realitat
que és el coneixement científic hagi de conduir necessàriament a una millora
moral de la humanitat, o que totes les aplicacions tecnològiques de la ciència
hagin de ser necessàriament beneficioses pel simple fet que són resultat d’un
procés de coneixement racional i contrastat, aleshores s’acusa a aquesta
persona de “negacionista”, “irracionalista” o “tecnòfob”, enemic del progrés i
de la mateixa humanitat. O sigui, que no n’hi ha prou amb l’experiència
acumulada durant la primera meitat del segle XX per constatar els greus perills
que pot comportar un mal ús de les teories científiques, sinó que sembla que
necessitem encara més proves historiogràfiques per a poder tenir dret a sospitar
de cadascuna de les noves descobertes que des dels mitjans massius de
comunicació i informació se’ns presenten com a noves conquestes de la
civilització occidental.
Doncs bé,
em temo que aquest curiós fenomen sociològic no es deu pas a la manca de
proves, sinó a la manca de consciència històrica i al poder
hipnòtic dels mitjans de comunicació de masses. Cal notar que la ideologia
cientifista és a-històrica o u-crònica, perquè no té en compte les condicions
temporals en les quals tenen lloc els descobriments científics i viu sempre
instal·lada en el present. El passat no té cap importància, perquè tot el que
té lloc avui és millor per definició que allò que l’ha precedit. Per això és
comprensible que la població no tingui el més petit interès en conèixer que és
el que va succeir en el passat, ja que la informació ideològica dels mitjans
ens convida sempre i a totes hores a viure sempre en un present intemporal.
Però si es tracta de buscar proves dels seriosos perills que pot comportar el
mal ús de la ciència no cal anar a buscar-les segles enrere, podem trobar-les
en les dues primeres dècades d’aquest nou segle que amb tant d’optimisme i
fervor vam començar ara fa 20 anys: des de l’atac “terrorista” al World Trade Center de Nova York, amb
l’esfondrament icònic de les seves torres bessones que ja formen part de
l’imaginari col·lectiu com a emblema del poder destructiu de l’home (qualsevol persona que hagi investigat una mica aquest aconteixement atroç haurà trobat raons de sobres per sospitar de la versió oficial narrada pels mitjans oficials i haurà descobert, per tant, prous motius per pensar que es va tractar d'un atemptat de falsa bandera dut a terme per justificar la posterior Guerra d'Iraq), fins a la pandèmia actual, passant per la enginyeria genètica, la contaminació alimentària o el canvi climàtic. Durant les dues primeres dècades d'aquest “nou” segle no ens han faltat exemples dels perills alarmants de la tecnociència quan aquesta es
troba en mans dels governants sense que els qui som governats exercim cap tipus
de control ni resistència. I així fins arribar a la situació actual, on un suposat virus batejat com a "Sars Cov 2" ha estat el pretext per dur a terme la restricció més brutal de drets i llibertats que ha sofert la humanitat des de mitjans del segle passat, amb la pastanaga de les noves "vacunes" genètiques com a esperança salvadora de tota la humanitat.
Podria
ser que el relat oficial de totes aquestes situacions i aconteixements fos
cert, no ho descarto, però... tinc dret a qüestionar-lo? Per quina raó hauria
de creure’l de bones a primeres sense analitzar-lo detingudament? Que no és
precisament això el que fan els científics, analitzar-ho tot i sotmetre-ho a la
mirada crítica de la raó? Però el curiós fenomen sociològic que mencionava fa
un moment és manifesta també actualment d’aquesta altra manera: si hom
s’atreveix a posar en dubte el relat oficial del qualsevol aconteixement que té
lloc al nostre món és titllat de “conspiranoic”, amb la clara connotació
malaltissa que comporta aquest us irresponsable de terminologia
pseudo-científica que fa un joc de paraules aprofitant el concepte de paranoia com
a psicopatologia científicament reconeguda per fer-nos sentir als que analitzem
críticament la informació diària a la recerca d’errades o incongruències com si
fóssim malalts mentals. O sigui, segons això, pensar que els polítics i els
mitjans de comunicació controlats per aquests ens puguin enganyar alguna vegada
equival a ser un malaltís paranoic, perquè equival a desconfiar dels nostres
servidors públics, que són aquells que nosaltres hem escollit per gestionar els
assumptes de la “cosa pública” o res pública i amb els quals,
per tant, hauríem de confiar. Ara bé, els que hem estudiat una miqueta el
pensament i les teories polítiques sabem que, com a mínim des de l’època de
Maquiavel (per no dir des de Plató i, abans, des dels egipcis, els
messopotamois o dels babilonis), la política és l’art de la conspiració: conspirar
per mantenir el poder al preu que sigui. Aquesta és l’essència de la política
des del moment que una societat assoleix un mínim grau de complexitat. Però tal
i com ens va ensenyar meravellosament bé Michel Foucault, on hi ha poder hi
ha sempre resistència al poder, perquè no existeix el poder
com a tal, sinó únicament les relacions de poder. I quan hom deixa
d’oferir resistència és quan la relació de poder entre els qui governen i els
qui són governats es descompensa de tal manera que el poder tendeix a adquirir
un caràcter totalitari o absolut, com desgraciadament veiem que està passant en
l'actualitat.
Al llarg
de tota l’Edat Mitjana la curiositat intel·lectual va ser
estigmatitzada associant-la a la supèrbia, segons la religió cristiana un dels
7 pecats capitals. No interessava que la població pogués fer-se preguntes, ja
que això suposaria posar en dubte l’ordre establert per Déu. Això va canviar al
llarg de l’Època Moderna, des del Renaixement del segle XVI fins a la
Il·lustració del segle XVIII, passant per la Revolució Científica del segle
XVII. En un context històric de secularització social i de descobriments
científics en tots els àmbits, la curiositat intel·lectual va deixar de ser
percebuda com un pecat i va transformar-se en una virtut del bon ciutadà
necessària per participar en la construcció racional de la societat. Va ser
l’època de configuració de la nova ideologia cientifista que
ja hem mencionat abans i que tant bon resultats ha donat en el pla científic i
tecnològic. Avui, però, sembla clar que aquesta ideologia ja ha donat tots els
fruits que havia de donar i s’ha convertit en un fre pel desenvolupament
intel·lectual i humà més que no pas en un estímul per continuar amb aquest. Més
que viure a l’Època Moderna sembla que estiguem retornant a una nova “Edat
Mitjana” en la qual la curiositat intel·lectual torna a estar prohibida o com a
mínim penalitzada, doncs la plebs no té el dret ni el deure de qüestionar el
coneixement privilegiat que està en mans dels grans sacerdots que anomenem
científics. Podríem dir sense por a exagerar que la tecnociència és la religió
del nostre temps i el Progrés és el Déu secular al qual cal rendir tots els
sacrificis, fins i tot els sacrificis humans. Si algú s’atreveix avui a posar
en dubte les veritats revelades pels científics és –com dèiem més amunt–
automàticament censurat o marginat sota l’acusació de “negacionista” o
“conspiranoic”, que són les noves formes de les velles etiquetes per tractar
d’obstaculitzar el sempre maleït per part dels poders fàctics i potencialment
revolucionari afany de saber i de pensar.
Malauradament,
no hi ha la predisposició necessària de la societat per deixar enrere els
contes de fades. És molt més còmode i confortable creure que tot el que es fa
en l’àmbit de la ciència és meravellós i que tots els programes d’investigació
van dirigits a facilitar la nostra felicitat com a persones (o sigui, el nostre
benestar físic i emocional) que no pas sospitar que possiblement tenen com a
prioritat engreixar les butxaques de polítics, d’homes de negocis i de les
grans multinacionals. El que hem viscut a nivell mundial aquest darrer any 2020
ens hauria de donar prou motius de sospita: una crisi sanitària sense
precedents que no només ha ocasionat milions de morts (segons les dades que
se’ns transmeten dia rere dia des dels diversos canals d’informació oficials),
sinó que ha suposat la paràlisis de tota l’economia així com una restricció de
drets tan fonamentals com són el dret a la mobilitat i a la lliure circulació,
el dret a manifestar-se i el dret a la lliure expressió. Pocs ens imaginàvem
que arribaríem a viure una vulneració de drets tan brutal com la que hem viscut
aquest darrer any, perquè consideràvem que era pròpia de temps passats. Però em
sembla que ningú podrà dubtar a hores d’ara que amb l’excusa de garantir la
seguretat i la salut públiques hem retrocedit a passes de gegant en les
conquestes històriques que d’ençà de la Revolució Francesa se suposava que
havíem fet pel que fa a drets i llibertats.
En aquest
context de pandèmia mundial vull recordar als meus conciutadans que tenim tot
el dret del món a revisar amb ulls crítics les conquestes de la
ciència pel que fa a descobertes teòriques i aplicacions tecnològiques, i
que per fer-ho no ens hem de limitar a escoltar a aquells "experts"
que es conformen en repetir allò que li han ensenyat els seus mestres, sinó que
hem d'escoltar també i en igual mesura als científics outsiders o
investigadors dissidents que per una raó o per una altra no accepten els
postulats convencionalment acceptats per la comunitat científica com si es
tractessin de dogmes de fe. Hem de ser conscients que la major part
d’investigadors segueixen unes determinades directrius establerts per tercers i
accepten uns determinats postulats que no volen ni tenen la capacitat de
qüestionar. Però el progrés científic és incompatible amb els dogmes i els
actes de fe, de tal manera que, si bé hi ha d’haver investigadors que segueixin
les teories formulades pels grans científics per treure profit de les mateixes
i poder aplicar-les tecnològicament en el domini de la realitat, també ha
d’haver-hi altres investigadors que naveguin a contracorrent buscant els
possibles errors d’aquestes teories per tal de garantir la màxima fiabilitat de
les mateixes o la refutació i substitució d’aquestes per altres de més fiables
i potents. I és gràcies a aquest segon tipus d’investigadors (científics
desperts que naveguen sempre a contracorrent i es contraposen als investigadors
convencionals) que els nostres coneixements científics han avançat al llarg del
temps.
Hem
investigat què és un virus? I si la concepció microbiana de les malalties fos
tan errònia com la concepció geocentrista de l'univers que, malgrat tot, va
guiar la humanitat durant mil·lenis sense que ningú s'atrevís a posar-la en
dubte? El cert és que sí que hi va haver des de temps antics persones despertes
que es van atrevir a qüestionar-la, però ningú va gosar escoltar-les fins que
les evidències van fer impossible tapar-se els ulls i les orelles i es va fer
necessari un canvi de paradigma astronòmic que va ser crucial per al "progrés"
modern de la humanitat occidental. I si la concepció del virus com un patògen
infecciós fos tan errònia com la concepció creacionista de l'univers que concep
a l'ésser humà com el resultat d'una creació divina? No podria
ser que moltes de les aberracions que es van cometre en el passat en nom de Déu s’estiguessin
duent a terme en l’actualitat en nom del Progrés i la Ciència? Com és que després de tants errors que hem viscut
i superat al llarg de la història encara creiem en les teories o els paradigmes
teòrics establerts amb una fe cega pròpia dels dogmes religiosos provinents d’una
infal·lible “revelació divina”? No tenim dret a investigar-los i a
qüestionar-los sense ser tractats amb despreci per part del nostre entorn ni
ser censurats pels mitjans públics? No tenim dret a analitzar críticament el malson
ocasionat per l’actual crisi sanitària per veure si s’han comès errors i exigir
les responsabilitats de la seva mala gestió a aquells que hagin d’assumir-les
si efectivament es pot demostrar que han actuat de manera negligent o
incompetent, per no dir d’una manera perversa? I així és com, de burla en burla i
de despreci en despreci, seguim avançant pel tercer mil·leni: entre
l'adoctrinament i la censura, entre l'aborregament i la restricció brutal de
drets i llibertats, amb la complicitat obedient de la major part de la població
mundial.
No hi ha
dubte que seguim "progressant": progressant cap el ressorgiment del
feixisme, progressant cap a noves formes cada cop més efectives dels vells i
despòtics règims totalitaris que ens pensàvem que havíem deixat enrere i que
mai no podrien retornar. Però qui no aprèn les lliçons de la història està
condemnat a repetir-la una vegada i una altra indefinidament. La llibertat no
es pidola, es pren. Els drets no es reclamen, s'exerceixen. Quan hom té por a
la llibertat, quan hom té mandra d'exercir els seus drets, quan hom delega les
seves responsabilitats a altri perquè prefereix la comoditat a la dignitat, és
en aquest moment quan deixa de ser humà i es converteix en un animal domèstic,
en un animal de fèria o de zoològic confinat a la seva confortable gàbia i entretingut
amb un banal espectacle de colorides imatges i reality shows sense cap
consciència de ser observat, condicionat, controlat i experimentat pels nobles
i desinteressats científics en mans dels molt honorables i generosos capitalistes
que governen i seguiran governant aquest post-pandèmic
i post-vacunat nou Nou Ordre Mundial.
Benvinguda tercera dècada,
benvinguda tercera onada... benvinguda societat del control total!
