Avui, un cop més, en la Diada de Catalunya, ens trobem davant d'una pregunta que acompanya tota generació que somia un futur diferent: Què podem fer perquè la nostra veu i els nostres esforços transformin la realitat? La història ens ha mostrat que l'acció humana pot orientar-se de maneres molt diverses, i la filosofia al llarg de la història ha desenvolupat diferents perspectives ètiques que ens ajuden a decidir com volem orientar la nostra acció quotidiana. Però avui, un cop finalitzat el primer quart d'aquest primer segle del nou mil·leni, vull concentrar-me únicament en la filosofia contemporània, i concretament en la corrent existencialista del segle passat, la qual ens ofereix tres miralls per mirar les nostres actituds com a ciutadans, cadascun amb la seva manera particular de concebre la llibertat i la responsabilitat. Vegem quins són:
En primer lloc, tenim l'existencialisme humanista de Jean-Paul Sartre, que defensa una llibertat absoluta i una responsabilitat radical. Aquest primer mirall ens recorda que la llibertat és absoluta perquè l'ésser humà no pot escapar-se'n, però que assumir-la comporta responsabilitat i sacrifici.
Segons Sartre, no podem resignar-nos a esperar que els altres decideixin per nosaltres. Cada decisió i cada acció és nostra, i assumir-la implica assumir també el risc que comporta actuar col·lectivament per un bé comú. En el cas de Catalunya, això podria traduir-se en implicar-se activament en moviments cívics, organitzacions polítiques que treballin per avançar cap a la independència, o en accions concretes que reclamin als representants polítics que compleixin els compromisos adquirits. Però, com assenyala el filòsof francés, aquesta llibertat col·lectiva pot exigir sacrificis personals, com dedicar temps, renunciar a comoditats o afrontar riscos legals i socials, perquè l’objectiu col·lectiu –un futur diferent per a Catalunya– sigui possible.
Així, la llibertat absoluta no és fàcil: implica actuar amb coratge, decisió i consciència de les responsabilitats que assumim. Quan deixem que els altres decideixin per nosaltres també actuem lliurement, perquè renunciem voluntàriament a la nostra llibertat, però només fent sacrificis i actuant de manera responsable podem aconseguir transformar la realitat.
Ara bé, aplicada sense límits, aquesta llibertat pot portar a accions que vulnerin drets o a trencar lleis fonamentals. Per exemple, actuar només per assolir la independència, sense respectar els procediments democràtics ni les garanties legals establertes, seria una aplicació extrema de la llibertat sartreana, que pot generar conflictes i injustícies. Aquesta perspectiva ens recorda també, doncs, que la llibertat sense ètica és molt perillosa.
En segon lloc, tenim l'existencialisme historicista de Martin Heidegger, que ens proposa una llibertat situada conscient de les circumstàncies històriques i les seves limitacions. Aquest segon mirall ens convida a reconèixer les circumstàncies concretes: els límits imposats per la història, la política, la societat i les condicions reals en què vivim.
Segons Heidegger, la llibertat no és infinita; és pràctica i condicionada. Així, accions com assistir a la Diada, participar en actes culturals o educatius, promoure la llengua i la identitat catalana, o debatre en espais públics tenen un valor real, perquè s’ajusten a les possibilitats que ofereix la realitat present. Heidegger ens ensenya a actuar amb realisme: no tot és possible ara mateix, però dins del que podem fer, podem fer molt. La llibertat situada ens ajuda a no frustrar-nos davant els límits i a trobar maneres efectives de contribuir a llarg termini.
Actuar dins dels límits que imposa la història i la realitat equival a no defensar mai la violència ni la coerció; és un realisme que ens ajuda a actuar amb eficàcia dins de les circumstàncies presents. Ara bé, la implicació de Heidegger amb el nazisme mostra una tensió clara en aquest plantejament: tot i defensar teòricament una llibertat situada i conscient de la realitat, va justificar políticament la violència i la dominació per recuperar una suposada glòria passada d'Alemanya, una contradicció que evidencia els riscos de confondre teoria i praxis política.
En altres paraules, l'aliança de Heidegger amb el moviment nazi ens recorda que la llibertat situada també té riscos: actuar dins de la realitat concreta pot portar a justificar injustícies si no hi ha un fonament ètic ferm; l'acció desvinculada de principis pot conduir a la passivitat o al conformisme acceptant decisions polítiques dels líders sense qüestionar-les, encara que siguin injustes o no representin la voluntat del poble. Tot això exemplifica aquesta llibertat situada sense brúixola moral, i ens mostra que la prudència sense ètica pot perpetuar la injustícia. En el context català, això ens convida a mobilitzar-nos amb consciència de les circumstàncies, però sense perdre l’ètica ni la dignitat, aprofitant les oportunitats reals per avançar en la construcció del futur de manera responsable i segura respectant sempre la llibertat dels altres.
I, per últim, però no menys important, tenim en tercer lloc l'existencialisme absurdista d'Albert Camus, que defensa una llibertat dins l’absurd, coherent amb la dignitat i la responsabilitat humanes. Aquest tercer mirall ens recorda que l’acció només té sentit si és ètica i respecta la llibertat de tots. La seva filosofia de l’absurd ens ajuda a comprendre el desencís de molts catalans després del referèndum de 2017: malgrat haver guanyat, els compromisos polítics no es van complir i la independència no es va proclamar. Aquesta repetició frustrant, any rere any, sembla convertir la lluita en la pedra de Sisif: un esforç constant que mai arriba a consumar-se. La lluita per la independència de Catalunya, com la lluita per la igualtat i l'erradicació de la pobresa, la lluita per la pau o la lluita per qualsevol altra causa justa, sembla una tasca impossible: frustrant, repetitiva, absurda.
Però Camus ens ensenya que, precisament en aquesta consciència de l’absurd, hem de trobar el sentit de la nostra acció. Malgrat l'absurd, Camus defensa que hi ha valor en l’acció mateixa: participar en la Diada, promoure campanyes culturals, votar o educar sobre els drets i la identitat catalana són gestos que mantenen viva la llibertat i la dignitat, encara que l’objectiu final sembli llunyà. Ser com Sisif significa acceptar l’absurd, reconèixer que la repetició i la frustració formen part de la vida, i trobar en l’acció mateixa un sentit que ens permet continuar amb esperança i coratge.
Camus ens diria, doncs, que no abandonem la Diada, ni la participació cívica ni la defensa de la llibertat, sinó que actuem amb dignitat i ètica, amb la convicció que cada gest simbòlic, cada acte de consciència, contribueix a mantenir viva la llibertat i la identitat, encara que el resultat final sembli distant o, fins i tot, impossible. Malgrat l’absurd i la decepció, cada acció compta i dignifica.
Avui, per tant, la Diada ens ofereix una oportunitat per mirar-nos en aquests tres miralls:
Actuar amb coratge i decisió, com ens recorda Sartre, assumint la responsabilitat col·lectiva i els sacrificis que poden comportar les accions per un bé comú.
Actuar amb realisme i consciència de les circumstàncies, com ens ensenya Heidegger, aprofitant les possibilitats que la realitat ens permet i reforçant la cohesió i identitat col·lectiva.
Actuar amb ètica i respecte a la llibertat dels altres, com proposa Camus, defensant sempre la dignitat i els drets de cadascú, i trobant sentit i valor en l’acció fins i tot quan sembla absurda o infructuosa.
Al meu entendre, la tercera és la via recomanable: aquella via que ens proposa una llibertat activa i responsable que combina acció i ètica; aquella que ens ensenya que podem lluitar amb coratge i constància respectant drets i principis, transformant la realitat sense sacrificar la dignitat dels altres i resistint-nos als contratemps i les traïcions que són propis d'una realitat absurda.
La Diada no és només un símbol, és un recordatori que la llibertat i l’acció han d’anar sempre acompanyades de responsabilitat ètica i respecte pels altres. Actuar sense ètica, com la llibertat absoluta de Sartre aplicada sense límits o la llibertat situada de Heidegger desvinculada de principis, porta al risc de conflictes i injustícies. Però actuar amb consciència, perseverança i respecte, com ens mostra Camus, permet dignificar-nos i avançar cap al futur desitjat. O, en tot cas, repetir infinitament la tasca tantes vegades com calgui, amb el somriure d'aquell que considera més digna la rebel·lió que la submissió passiva i deshumanitzadora.
Concretem aquesta reflexió en els fets de la nostra recent història d'aquest primer quart de segle, per tal d’agafar una mica de perspectiva històrica:
El 2017, després d'un llarg i esgotador "procés cap a la independència" que es va iniciar com a conseqüència de la retallada indignant de l'Estatut d'Autonomia aprovat democràticament l'any 2006 al Parlament de Catalunya, els ciutadans catalans vam actuar amb coratge i decisió: vam participar en un referèndum democràtic, legítim i pacífic, expressant la nostra voluntat de decidir el futur del país i votant majoritàriament a favor de la independència de Catalunya. Aquest acte de llibertat i responsabilitat és paradigmàtic des d’una perspectiva sartreana: cada persona va assumir les seves conseqüències, va exercir la seva llibertat i va actuar de manera coherent amb els principis de la seva consciència.
Però la traïció va arribar després, quan els polítics que s’havien compromès a executar la independència no van respectar la legalitat catalana que ells mateixos havien aprovat de manera democràtica. Aquí es manifesta la paràlisi que Heidegger descriu amb la seva idea de llibertat situada: molts ciutadans, decebuts i desanimats, vam deixar de lluitar, cedint a la resignació i a la passivitat, acceptant les condicions imposades per altres sense intervenir. Així és com es va perdre momentàniament el sentit de la responsabilitat activa, substituït per l’apatia col·lectiva.
I és aquí on, al meu parer, la perspectiva camusiana ens inspira: Camus ens recorda que la vida és absurd, que les frustracions i traïcions formen part de l’existència, però que la llibertat i la dignitat s’exerceixen malgrat tot. Malgrat que sembli que repetim eternament els mateixos errors i que les possibilitats de canvi siguin limitades, cal continuar intentant-ho, amb valentia i amb responsabilitat, mantenint el respecte pels drets i la dignitat de tothom. Ser com Sisif: empènyer la pedra del nostre esforç col·lectiu, conscients de l’absurd, però amb una voluntat fermament activa i amb integritat ètica.
Avui, en el dia de la Diada i 25 anys després de l'inici d'aquest tercer mil·leni en el que semblava que havia de canviar tot, la lliçó és clara: la ciutadania de Catalunya no ha de caure en la paràlisi resignada; no hem de permetre que les frustracions i traïcions immobilitzin els nostres esforços. Hem de continuar treballant per la independència de manera responsable i ètica, participant activament dins les possibilitats que tenim, recordant sempre que la llibertat i la responsabilitat no poden esperar que altres decideixin per nosaltres. Només així, amb consciència i coratge, podem transformar l’absurd en acció, la traïció en aprenentatge, i la passivitat en esperança activa.
Visca Catalunya lliure !!*!!
