Reflexió de Setmana Santa: de bocs expiatoris i altres contrasentits

Un any més hem celebrat la Setmana Santa per commemorar la mort i resurrecció de Jesucrist. 

Aquesta celebració em porta un any més a fer-me algunes preguntes que passo a formular a continuació:

1a pregunta) Té sentit una festivitat religiosa d'aquestes característiques en una societat secular com la nostra? A sant de què, i mai millor dit, consentim que es segueixi administrant el nostre calendari festiu i laboral a partir de festivitats cristianes, si el mateix temps reivindiquem una laïcitat educativa, política i social? No és una mica incoherent tot plegat?

2a pregunta) És moralment acceptable la idea d'un boc expiatori per alliberar de la culpa dels pecats a tots els éssers humans? Això és, en efecte, el que representa Jesucrist (equivalent als sacrificis humans del poble maia o als sacrificis animals d'altres religions de l'Orient Mitjà) sacrificant-se en aquest cas per salvar la humanitat del seu pecat original. Ara bé, no anul·la aquesta idea del "boc expiatori" el concepte de responsabilitat personal sobre el que tota moralitat forçosament depèn i es fonamenta? Com pot algú sacrificar-se per un delicte que jo no he comès? I si jo he comès aquest delicte (bastant difícil tractant-se del pecat original), com pot algú amb el seu sacrifici eliminar la meva responsabilitat sobre el crim comès? Aquesta redempció indirecta per mitjà d'un altre no atempta contra la base de la pròpia moralitat?

Així mateix, aquesta festivitat em porta igualment a fer algunes reflexions, ja que sovint s'ha comparat la mort de Jesús a la creu amb la mort de Sòcrates 400 anys abans. Però les diferències entre el profeta i el filòsof són prou notables i evidents, i penso que és molt pertinent remarcar-les:

1a diferència: Mentre Jesús afirmava conèixer la voluntat de Déu i et deia com havies de viure, Sòcrates interpel·lava als seus interlocutors des de la seva docta ignorància.

2a diferència: Mentre Jesús et donava respostes, Sòcrates et formulava preguntes i et convidava a trobar per tu mateix la resposta.

3a diferència: Mentre Jesús demanava als seus fidels que el creguessin en nom de la fe, Sòcrates demanava als seus conciutadans que el qüestionessin en nom de la raó.

4a diferència: Jesús demanava el sotmetiment dels fidels a l'autoritat de Déu, mentre que Sòcrates animava als ciutadans a qüestionar-ho tot .

5a diferència: En definitiva, Jesús prometia una vida eterna en el més enllà renunciant a la vida terrenal, mentre que Sòcrates oferia eines per analitzar la pròpia vida terrenal amb les quals poder viure-la de manera digna i sàvia.

Un any més hem celebrat la Setmana Santa, però els nens i les nenes del nostre món secular i espectacular no saben ni qui va ser Jesús ni qui va ser Sòcrates. Ja no s'ensenya religió a les escoles perquè es diu que les religions són cosa del passat, i mica en mica es va suprimint la filosofia relegant-la igualment a la paperera de la història en considerar-la una forma de coneixement anacrònica i prescindible davant del progrés científic i tecnològic de resultats contrastats. Això sí, les festivitats cristianes permaneixen i no hi ha déu que aconsegueixi substituir-les per altres festivitats més actuals. 

Tot plegat em porta a formular-me una 3a i última pregunta:

Realment les religions són cosa del passat, o potser és que en ple segle XXI estem més narcotitzats que mai?

1-O: Ni oblit ni perdó

Feliç 5è aniversari de l'ensarronada monumental al poble català, la més gran de la història contemporània de Catalunya.

Sembla mentida que després de tots aquests anys encara hi hagi gent que segueixi esperant que els falsos líders independentistes activin una declaració d'independència que mai no va tenir lloc. 

Perquè l'ensarronada sigui efectiva s'ha de mantenir en el temps i defensar-la fins el final.

La clau està en la propaganda política. Tal com deia Joseph Goebbles: "Cal repetir mil vegades la mateixa mentida per tal de convertir-la en veritat".

Quan fa 5 anys vam anar a votar l'1-O de forma pacífica i determinada ho vam fer tenint en compte els següents tres factors:

1. Crèiem tenir uns polítics que sabien el que es feien, que havien estat treballant durant anys en les estructures d'estat i que estaven disposats a fer efectiu el mandat sobirà del poble reflectit a les urnes.

2. Que tot això ho feien d'acord amb les lleis i tractats internacionals.

3. Que l'estat espanyol no podia exercir violència contra una part del seu territori pacíficament organitzat per fer valer la seva voluntat a les urnes, ja que la violència exercida contra persones amb actitud pacífica seria una vulneració flagrant dels drets humans universals i això implicaria l'expulsió automàtica d'Espanya de la UE. 

Doncs bé, després de l'ensarronada monumental de fa 5 anys penso que d'aquests 3 supòsits únicament queda d'empeus el 3er. M'explico: Avui sabem que el 1er supòsit era fals perquè ells mateixos han confessat que anaven de farol i que no tenien absolutament res preparat pel dia 2. De la mateixa manera, sabem també que era fals el 2on supòsit perquè ells mateixos van incomplir la seva pròpia legalitat, és a dir, les lleis catalanes que havien aprovat d'acord amb la legislació internacional. En canvi, si considerem atentament el punt 3, penso que no tenim raons per pensar que fos fals, i per això penso que és l'únic dels tres que es manté d'empeus. Ja sé que tu em diràs: "I què passa amb els cops de porra i tota la violència gratuïta que l'Estat Espanyol va exercir contra els votants pacífics davant de la mirada impassible de la UE?" Doncs això, passa que va ser violència gratuïta l'únic objectiu de la qual era donar un espectacle televisiu que permetés justificar als falsos líders independentistes l'abaixada de pantalons posterior i, al mateix temps, donés la imatge a la resta d'Espanya catalanofòbica que s'anava "a por ellos!" i que no es permetria de cap manera la insurrecció. Però no va ser res més que un espectacle perfectament calculat televisivament per donar la imatge que es podia mantenir a ratlla als insurrectes catalans. La realitat va ser molt diferent perquè sabem perfectament que el nombre de centres que van aconseguir intervenir policialment va ser ínfim comparat amb aquells on es va poder votar amb normalitat. O sigui, que Espanya no té prou efectius ni recursos econòmics per controlar a més de 3 milions de persones pacífiques i determinades a exercir la seva lliure voluntat. I em diràs: "Sí, però Europa es va quedar mirant-ho sense fer absolutament res!". Sí, és clar, perquè al final l'1-O es va convertir en allò que ens havien promès que no seria, és a dir, en un nou 9-N; per tant, de cara a Europa va ser un acte sediciós i no va deixar mai de ser un afer intern. Per això mai no van fer el gest de ficar-s'hi, perquè sabien que això no aniria a més. Ara bé, si s'hagués fet una DUI de veritat, legal, amparada amb les lleis internacionals, i s'hagués fet efectiva en aquell moment, qualsevol acte d'agressió d'Espanya contra els catalans hauria estat considerat un acte de guerra, i la UE hauria hagut d'intervenir militarment. Això és exectament el que no va passar, perquè no va haver-hi DUI i tot plegat va quedar com unes bofetades i uns calvots d'un pare que vol escarmentar als seus fills entremaliats, per tal de posar-los a ratlla i que no tornin a desobeir-los mai més. És per això que dic que el 3er supòsit és l'únic que resta d'empeus a dia d'avui, perquè no hem pogut comprovar que hauria passat en cas de fer una declaració d'independència autèntica. Si la féssim, els espanyols ens envaïssin amb els tancs i la UE es quedés de braços creuats estaria bé que tot el món ho veiés, perquè això ens permetria mostrar al món que la UE és una farsa i que de democràcia i de drets humans aquí res de res. No us sembla?

Per què us he dit tot això? Us ho he dit perquè dels 3 supòsits anteriors penso que hem descartat l'únic que al meu entendre queda d'empeus (o sigui, que l'Estat Espanyol no podria exercir violència en contra nostra en el marc de la UE), creient-nos el conte del llop de que independitzar-nos d'Espanya equivaldria a emprendre una lluita sanguinària contra aquest estat violent i carnisser, i en canvi ens aferrem als altres dos supòsits que clarament s'han demostrat ser falsos pensant que si continuem pressionant als nostres polítics al final aconseguirem que obeeixin el nostre mandat popular. No hem entès que la seva funció és precisament la contrària, és a dir, mantenir-nos sotmesos a l'Estat, que és qui els omple les butxaques, per tal que segueixi imperant l'estatus quo d'un règim feudal i monàrquic del qual ells són fidels servidors. Per això no puc compartir el que has escrit en el teu darrer missatge: "creure en la resistència pacífica i en l'autoorganització està assumit pela catalans, sense això no hauríem votat a l'1-O". Al contrari, penso que vam votar perquè vam creure que no passaria res (que no hi hauria cops de porra) i perquè els nostres dirigents ens van dir que ho podíem fer (sense ells no haguéssim estat capaços d'organitzar-ho i sense el seu permís no ens hauríem atrevit mai a fer-ho). Tal i com se sol dir, hi ha moltes causes justes al món per les que lluitar, però la causa catalana només ens té a nosaltres. Per desgràcia nosaltres només hi som un o dos dies a l'any (l'11-S i l'1-O), per commemorar respectivament la nostra derrota davant de la dinastia borbònica i l'ensarronada monumental dels nostres dirigents, fidels servidors d'aquesta dinastia i gràcies als quals hi continuem lligats de mans i peus. 

Per últim, ens preocupa la desunió i la falta d'entesa entre els catalans però aquesta és principalment ocasionada per la política de partits, que té per missió precisament impedir que la gent pugui unir-se i organitzar-se per aconseguir metes comunes creant enfrontament estèrils que no ens permeten avançar ni ens condueixen enlloc. En definitiva, mentre continuem votant a aquests politicastres continuarem vivint al dia de la marmota com fins ara, i no necessitarem gestionar la post-independència perquè mai no la tindrem. O bé ens desempalleguem de tota aquesta xusma o bé continuarem per sempre més sota la bota castellana. Tenim l'enemic a dins de casa i no veig cap indici que em faci pensar que els catalans i les catalanes ho hagin entès i estiguin disposats a enfrontar-s'hi. Per això penso que seguirem sent independentistes tota la nostra vida i mai independents, perquè la independència ningú ens la donarà feta i únicament nosaltres la podem fer, però fer-la comporta esforç i sacrifici i no estem disposats a pagar aquest preu.