No hi ha com escoltar les notícies en vísperes del "Pare Noel" o dels "Reis Mags" per entendre el que són realment els noticiaris. Quan veus com els mateixos locutors que amb el mateix posat seriós que ens expliquen les mil i una altres històries de cada dia detallen com aquests éssers fantàstics estan recorrent mig món per entregar els regals als més menuts t'adones que els noticiaris en realitat són contes de fades per adults que persegueixen la mateixa finalitat que els contes que els adults expliquem als infants: aconseguir que es portin bé i que assimilin la diferència entre allò correcte i allò incorrecte, amenaçant-los amb conseqüències dolentes en cas que decideixin portar-nos la contrària. I de la mateixa manera que els nens arriben a una edat en què discuteixen si el "Pare Noel" o els "Reis Mags" existeixen o no, uns afirmen que no i els altres s'enfaden perquè es resisteixen a creure-ho i acceptar que han estat enganyats pels adults, els propis adults espectadors dels noticiaris es barallen i discuteixen sobre si existeix o no existeix allò sobre el que parlen els "informadors" del seu canal predilecte. Si algú s'atreveix a qüestionar que existeixi allò del que parlen a la tele i als diaris o que sigui tal com ho expliquen, aleshores els propis "periodistes" que elaboren les notícies etiqueten a aquest espectador polèmic de "negacionista i conspiranoic" i, conseqüentment, aquestes etiquetes es normalitzen i es generalitza el seu ús social per estigmatitzar a aquestes persones hiper-crítiques que porten els seus dubtes més enllà del que és raonable o assenyat. Això és el que va passar després del xou del procés que ens va tenir entretinguts durant gairebé 10 anys. Alguns es van creure l'engany a ulls clucs i, una vegada destapada tota la farsa, encara avui es neguen a acceptar que van ser enganyats pels mateixos líders farsants que més de 4 anys després segueixen acaparant planes i planes d'informació. "No en van saber prou", "l'Estat és molt dolent", "aconseguir la independència és més difícil del que ens havíem pensat", etc., etc., etc. Aquestes són les típiques excuses d'aquells que es neguen a acceptar que vam ser ensarronats per uns falsos líders que no tenien cap interés en complir amb el seu mandat i sí molt en mantenir-nos encadenats en aquest règim borbònic que amb tanta generositat els dóna de menjar. Les excuses, lògicament, venen mediatitzades pels "informadors" objectius de la realitat que són els periodistes dels diferents canals, i són assimilades pels espectadors crèduls que necessiten seguir creient en les bones intencions d'aquells que els van enganyar. Aquests espectadors "innocents" són com aquells nens petits que han vist els seus pares posant els regals la nit anterior o comprant-los a la botiga uns dies abans i, tot i així, no accepten les evidències perquè prefereixen seguir vivint en un món màgic i creure que sí existeixen "els Reis Mags". Ells no són els negacionistes, els negacionistes són aquells que basant-se en les evidències han desmuntat la falsa creença de que "el Procés" anava de debò. Els qui afirmen això són estigmatitzats com a "negacionistes" perquè neguen que l'Estat español tingui realment la capacitat de retenir per la força a un poble decidit i valent que s'ha autodeterminat a favor de la independència sense la col·laboració de tot l'arc parlamentari català, incloent especialment als falsos líders independentistes que no ha tingut ni tindrà mai cap interès en fer efectiva aquesta independència; i són estigmatitzats al mateix temps com a "conspiranoics" perquè afirmen que el mal anomenat "Procés" no ha perseguit mai la independència del poble català sinó precisament l'esgotament de les energies vives d'aquest poble i l'avortament de la independència quan aquest ja estés prou cansat com per poder reaccionar. I una vegada estigmatitzats socialment aquests espectadors trastornats han de ser lògicament censurats pel bé de la societat i pel manteniment de la confiança en les institucions públiques, que indiscutiblement sempre treballen per garantir els drets i les llibertats dels seus ciutadans. Però ara aquest xou ja s'ha acabat, només en queda una grotesca "taula de diàleg" que no interessa a ningú, ni tan sols a aquells espectadors confiats que mai no s'han sentit enganyats. Ara el que interessa és el nou xou del coronavirus, que és molt més urgent i té un abast molt més global. En aquest nou xou la defensa dels drets i les llibertats dels ciutadans ha estat substituïda per la defensa de la seva seguretat, de manera que els que abans eren líders independentistes que lluitaven per aconseguir la nostra llibertat nacional ara s'han convertit en líders sanitaris disposats a lluitar per la nostra salut i el nostre benestar. "Fan el que poden", "És un virus molt nou i no el coneixem prou", "Té una gran capacitat de mutar", etc., etc., etc. Aquestes són les noves excuses que justifiquen tota mena de mesures arbitràries, restriccions de drets, girs de guió i, en última instància, que el xou no s'acabi mai. I enteneu-me: Amb això no estic dient que no existeixi el virus, eh? Però costa de creure que els mateixos locutors que utilitzen la seva posició privilegiada per ensarronar als nens amb contes de fades o per ensarronar als grans amb fantasiosos processos a Ítaca que no porten enlloc no utilitzin la mateixa cara de poquer per ensarronar-nos ara també amb un nou engany. La diferència és que ara la informació ve avalada per la sacrosanta institució de la Ciència, que compleix el mateix paper a la nostra societat hiper-moderna que el que complia l'Església a l'època medieval. Per això sé que no cal negar l'existència del virus per ser titllat de "negacionista i conspiranoic", n'hi ha prou amb plantejar algun dubte sobre la verossimilitut del relat oficial per ser estigmatitzat amb aquestes etiquetes de caràcter psiquiàtric que posen en qüestió la teva abans mai qüestionada salut mental. Res del que diguin els científics no pot ser qüestionat, per això són els "experts" i hem de confiar-hi amb fe cega. No confiar amb aquell que posseeix el coneixement és símptoma de patir un evident trastorn mental on l'ignorant s'atreveix a qüestionar l'autoritat dels "savis" o en posar en dubte les honorables intencions dels seus coneixements tan magistralment elaborats i experimentalment demostrats. Afortunadament, la pròpia televisió pública catalana s'ha encarregat de fer una Marató per recaudar fons i així poder seguir ajudant a tots aquells ciutadans-espectadors que -com jo mateix- s'atreveixen a dubtar de les mil i una històries que els expliquen des dels mitjans oficials. No de totes, és clar, perquè l'èxit d'una farsa depèn de que contingui elements de veritat, però sí d'aquelles que acaparen la nostra atenció i la nostra energia diària. I ja des de Plató sabem que aquell espectador que té la gosadia de trencar amb les seves cadenes mentals per intentar esbrinar què hi ha i qui s'amaga darrere de les imatges serà titllat de "boig" per aquells que confonen les imatges amb la realitat fins al punt que estarien disposats a matar-lo si poguessin, com de fet li va passar al seu mestre Sòcrates i després a molts altres que al llarg de la història s'han atrevit a anar en contra de la corrent de pensament predominant. Avui, però, ja no cal matar-los. N'hi ha prou amb tancar-los al psiquiàtric per fer-los entrar "en raó" o bé, si s'hi neguen, marginar-los socialment i impedir que puguin circular lliurement en un món d'esclaus que creuen viure en llibertat pel fet de tenir un "passaport" que certifica que estan bé de salut i que no són cap perill per la societat. Per descomptat, això és el que acostuma a passar en tota dictadura sanitària que sigui digna d'aquest nom, com la que els nostres benèvols líders polítics estan construint davant dels nostres ulls i de la nostra mirada impassible. Però no cal patir perquè, sense cap mena de dubte, fan el millor que poden i tot el que fan és pel nostre bé. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada