divendres, 1 de juny de 2018

Educar vol dir ensenyar a pensar per ser lliure, no instruir per entrar al mercat de treball

Acabar un curs de Filosofia de Batxillerat i que els alumnes et despedeixin amb un sorollós aplaudiment recompensa tot l'esforç invertit en ells i et fa recobrar la fe en l'ésser humà. La Filosofia agrada i especialment agrada als adolescents, perquè encara no estan tan domesticats com per no atrevir-se a qüestionar el pensament de la majoria. Jo educo als meus alumnes, no els adoctrino ni els instrueixo. Instruir vol dir transmetre coneixements als alumnes per tal que aquests puguin entrar al mercat de treball, convertint-se en una peça més de l'engranatge de la gran maquinària capitalista. Educar vol dir ensenyar a pensar per ser lliure i poder participar amb responsabilitat en els res pública, els afers de la polis que ens afecten a tots els qui hem assolit la majoria d'edat. Jo educo, no adoctrino ni instrueixo. O sigui, educo des del mateix esperit de Mark Twain, qui presumia de que l'escola mai no havia interferit en la seva educació particular. És a dir, jo animo als meus alumnes a pensar per sí mateixos i a qüestionar tot allò que han après a casa, a l'escola i a la societat en general, incloent allò que jo mateix els hagi pogut explicar. I si un grup d'adolescents senten la necessitat d'agraïr a aquell mestre que els ha ensenyat a dubtar filosòficament de tots els "coneixements" que se'ls ha transmés al llarg de la seva vida aplaudint-lo i ovacionant-lo de manera totalment espontània és perquè veuen els adults completament mesells davant de les veritats establertes i no volen ser com ells quan siguin grans. Emmiralleu-vos, doncs, adults, en els vostres fills en la mesura que saben veure en la Filosofia la millor aliada per guanyar la llibertat!



dissabte, 10 de març de 2018

La independència de Catalunya com a regeneració democràtica: un nou partit per acabar amb la partitocràcia?

La Resistència Independentista Catalana fa un pas més i constitueix un nou partit polític (Directe 68) com a mitjà per assolir la majoria representativa independentista necessària per poder fer allò que els partits processistes no han fet quan tenien l'obligació pel compromís de fer-ho que havien assolit amb els seus electors el 27S de 2015 i i el "mandat democràtic" emanat de les urnes en el Referèndum vinculant d'autodeterminació de l'1O del 2017, que es va dur a terme sota una pluja de cops de porra no gens simbòliques amb la certesa que si aguantàvem els pals arribaríem a la DUI i la consegüent proclamació d'una República real i efectiva, és a dir, no-simbòlica.
Que els polítics escollits el 27S de 2015 en el que havia de ser "el vot de la nostra vida" ens hagin robat la nostra voluntat sobirana de constituir-nos en un país independent expressada a les urnes de l'1O és, doncs, l'escàndol més gran de la història recent de Catalunya. I en aquest context, penso que és motiu d'alegria i celebració la constitució de Directe 68 com a nou partit polític i com a únic partit (ara ja ho sabem) vertaderament independentista de tot el panorama partitocràtic català. Penso que la notícia és, en efecte, un motiu per estar molt contents, perquè per primer cop des de la traïció al poble del 27O tornem a tenir esperances de poder assolir la independència de Catalunya en la mesura que la majoria de la seva ciutadania ho continuï volent així.
Dit això, i sense ànim de convertir-me en un "aiguafestes", vull afegir que em preocupa no saber com redimonis serà possible assolir democràticament la independència insertant-se en els mecanismes d'un sistema essencialment antidemocràtic i podrit en el qual es fa difícil parlar d'una traïció a la voluntat democràtica del poble, donat que aquesta voluntat democràtica no existeix com a tal en la mesura que el poble delega el seu poder en uns "representants" que no tenen cap obligació legal, si bé sí moral, de complir les seves promeses.


No crec en les veritats absolutes, però si n'hagués de dir alguna crec que diria aquesta: "El poder corromp, i corromp inevitablement". Per tant, i per ser conseqüents, penso que el nou partit de la Resistència s'haurà de caracteritzar per alguna cosa més que la de fer ostentació de bona voluntat i la determinació inconfusible de fer la DUI una vegada assolida la majoria parlamentària de 68 escons necessària per a poder dur-la a terme. Tots recordem la frase d'Oriol Junqueres dient als seus potencials electors: "Doneu-me 69 diputats i declaro la independència demà mateix", i tots sabem per tant avui dia que Oriol Junqueres era un mentider consumat. A la Resistència estem posant en evidència als mentiders dia sí i dia també. Ara bé, destapar l'engany i la mentida del Procés és una raó suficient per depositar la confiança en aquells qui destapen l'engany i la mentida. Com podem esperar que uns ciutadans desenganyats i farts de tantes promeses incomplertes tornaran a confiar en algú esperant que compleixi les seves promeses? Bé podria ser, que no és el cas, que aquests qui destapen l'engany i la mentida ara vegin la seva oportunitat per agafar protagonisme i aconseguir el seu tros de pastís del diner públic que els oligarques que ens desgovernen es reparteixen diàriament a costa del poble. Com dic, sé perfectament que aquest no és el cas perquè conec de primera ma els membres de la Resistència i sé que, igual que jo mateix, són gent honorable i de bona fe que l'únic que volen és alliberar el nostre país del jou español i de l'oligarquia botiflera que actualment no ens representa. Ara bé, com deia fa un moment,"el poder corromp, i corromp inevitablement". Per això crec sincerament que el nou i únic partit indepdentista català que aquests dies acaba de néixer ha de tenir en compte aquesta veritat absoluta i curar-se amb salut a l'hora de pretendre guanyar-se la confiança de la gent.


Cal deixar ben clar que no estem aquí per ocupar cadires fent promeses a la gent que apostem per una nova forma de fer política que tombi els actuals sistemes de govern representatius i aspiri a construir una nova societat realment democràtica en la qual, com a mínim, hi hagi:
1- la possibilitat ciutadana de revocar els mandats si els polítics no compleixen amb el seu programa;

2- limitació de sous en els càrrecs d'acord amb els salaris establerts de la gent del carrer i la renúncia explícita a les dietes assignades;

3- l'obligació de deixar els escons buits en cas de no obtenir la majoria absoluta necessària per fer la DUI o de no ser decisius per obligar a la resta de partits processistes a fer-la, deixant clar així (amb la renúncia del sou corresponent) que en cap cas s'estarà disposats a contribuir a seguir marejant la perdiu durant 4 anys més en una nova legislatura de caràcter autonomista.
Si el que es pretén es declarar la independència de forma directe un cop assolits els 68 escons, no crec que hi hagi cap inconvenient en incloure aquests dos elements en els estatuts del partit per tal de no deixar el més mínim espai al dubte que aquest que es proclama és de fet l'únic objectiu del nou partit.
L'honorabilitat i la bona fe no són equivalents a la santedat i a la incorruptibiltat. Insisteixo: l'ésser humà és un ésser corruptible per naturalesa, i l'exercici del poder el corromp inevitablement. És obligació, per tant, de tota aquella persona honorable i de bona fe que aspira a exercir-lo establir un cordó sanitari entorn seu per garantir que no caurà en la temptació de corrompre's, de la mateixa manera com Ulisses va ordenar als seus mariners que el lliguessin al màstil del seu vaixell per tal d'evitar caure en la temptació de saltar rendint-se als bells i encisadors cants de sirenes.


El nom del partit, en efecte, diu molt de la finalitat que es persegueix amb ell, però no és suficient per guanyar-se la confiança de la gent. Com diu en David Raventós, la cara visible d'aquest projecte: "Directe 68 neix per substituir els partits hereus del franquisme i que, primer amb l'autonomisme i ara amb el processisme, ens mantenen esclaus, ens enganyen, ens fan fer referèndums que no calen, fan falses declaracions d'ndependència, permeten que ens peguin i després diuen que tot era simbólic i de broma, que tot era polític o que es van equivocar". Davant d'aquest engany permanent, doncs, "Directe 68 és l'eina imprescindible per arribar a la Llibertat nacional de Catalunya". El nom, per tant, és tota una declaració d'intencions del nou partit, però la gent n'està més que farta de declaracions d'intencions. "Esquerre Republicana de Catalunya" no és també una declaració d'intencions? I què té d'esquerres aquest partit, què té de republicà, més enllà d'una retòrica buida que ens manté atrapats en un règim monàrquic, retrògrad i conservador al servei d'una oligarquia capitalista? No és "Partit Socialista de Catalunya" una declaració d'intencions? No és "Catalunya Sí Que Es Pot" una declaració d'intencions? No era "Junts x Sí" una declaració d'intencions? Però la gent vol fets i no paraules, i està absolutament cansada de declaracions d'intencions. Proposo, per tant, que el nou partit establexi un cordó sanitari al seu voltant que el curi en salut abans de contagiar-se d'aquesta olor de podrit que caracteritza a la política catalana, tot garantint als seus potencials electors el compliment del seu programa sense necessitat d'entregar-li una confiança cega que a dia d'avui ja sabem que no porta enlloc.
Enhorabona a tots els catalans per aquesta nova esperança que actualment se'ns obre amb Directe 68. Entre tots i totes ho podem fer possible.
Visca Catalunya Lliure !!*!!