dimecres, 11 de setembre de 2019

Estem condemnats a ser imbècils? (2ª Part): L'estupidesa humana és quelcom que s'encomana... però la intel·ligència també!

Tal dia com avui, ara fa exactament 7 anys, vaig publicar aquesta entrada sobre l'aparentment imparable ascens de l'estupidesa humana i l'esperança que semblava que s'obria en aquella època per contrarrestar, i fins i tot revertir, aquesta estupidització creixent que hem estat experimentant els darrers temps:

https://pensar-actuarentempsdecrisi.blogspot.com/2012/09/estem-condemnats-ser-imbecils_11.html#more

Després de la darrera dècada, marcada a Catalunya per la primeres consultes sobre la independència iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009, una dècada plena d'emocions, anhels i esperances que han estat trencades per la mentida i la rendició humiliant dels nostres governants els dies 10 i 27 d'octubre de 2017, les quals han donat lloc a l'estupefacció, cansament, ràbia i desil·lusió posteriors de la població catalana els darrers 2 anys, penso que ha arribat el moment de fer una revisió d'aquell text per tal de valorar si les idees que allí vaig apuntar (cinc anys després de l'esclat de la major crisi financera des del Crack del 29) es poden o no es poden seguir sostenint en les actuals circumstàncies. I això és justament el que miraré de fer a continuació, en la mesura que em sigui possible i la creixent idiotització (meva i de la meva espècie) m'ho permeti.



En efecte, quan parlem de l'espècie humana acostumem a dir de manera cofoia que som l'espècie més intel·ligent del planeta, o millor dit, l'única espècie intel·ligent que existeix en aquest racó perdut de l'univers. Som l'homo sapiens, diem, i d'aquesta manera ens sentim orgullosos i satisfets. Però amb aquesta caracterització tan autocomplaent oblidem que la possibilitat de ser intel·ligents té una contrapartida molt lletja i indesitjable que és la possibilitat de ser estúpids, raó per la qual podríem caracteritzar perfectament la nostra espècie dient que som l'espècie més estúpida del planeta o, millor dit, l'única espècie estúpida que existeix o de la qual en tenim notícia: l'homo stultus. És per això que si volem sortir de l'estat d'estupefacció actual ens cal saber amb urgència de què parlem quan parlem d'intel·ligència, i una manera de fer-ho és analitzant la qüestió pel seu cantó negatiu mirant d'esbrinar a què ens referim amb la paraula "estupidesa". Això és el que va fer, per exemple, un membre de la nostra espècie honorat amb l'etiqueta de "geni"quan va dir que <<l'estupidesa consisteix en fer sempre el mateix i esperar resultats diferents de la nostra acció>>. L'autor de la frase és ni més ni menys que Albert Einstein, un dels grans de la història del pensament científic, qui per via negativa ens estava donant una primera caracterització de la intel·ligència humana, a saber: la capacitat de provar noves vies per assolir una finalitat determinada o, fins i tot, la capacitat de reconsiderar la finalitat que volem aconseguir. Si d'alguna manera avança la ciència és així, precisament, operant per assaig-error sense por a fracassar. Thomas Edisson va haver d'assajar mil maneres diferents abans d'aconseguir inventar la bombeta, però no va defallir ni es va sentir un fracassat, perquè els errors -en les seves pròpies paraules- li van permetre <<descobrir 999 maneres de no fer un a bombeta>>. Qualsevol altra persona s'hauria donat per vençuda molt abans d'arribar a l'intent número 1.000, perquè ens han ensenyat que equivocar-se és quelcom vergonyós i que si no assoleixes els teus objectius ets una persona fracassada. Però, ben lluny d'això, cal entendre que el fracàs no es produeix quan hom s'equivoca, sinó quan no aconsegueix aprendre dels seus propis errors i els continua repetint una vegada i una altra. I la nostra espècie acostuma a tenir aquest defecte, per això es diu que l'humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.


Quan no aprenem dels nostres errors, efectivament, és quan adoptem aquella actitud tan patètica de la persona estúpida ensopegant una vegada i una altra amb la mateixa pedra sense aconseguir allò que necessita o que és objecte del seu desig. En altres paraules, fracassar és comportar-se de manera ximple, sense adonar-se que la dignitat i la llibertat d'una persona es perden si no es malda per adoptar una actitud sàvia o intel·ligent. Malauradament vivim en una societat on la dignitat i la llibertat humanes brillen per la seva absència, i la saviesa o intel·ligència també. Per això deia Einstein, igualment, que <<tan sols existeixen dues coses infinites a l'univers: l'estupidesa humana i el propi univers>>. En aquest sentit, sembla que no hauríem de tenir gaires expectatives posades en el nostre poble, a no ser que ingènuament creguem que el poble català pugui escapar-se d'aquesta epidèmia demolidora d'estupidesa (aquest TSUNAMI DE LA IDIOCRÀCIA) que està caient sobre tots i cadascun dels éssers humans de la civilització occidental actual. Després de tot, què hi ha de més ximple que confiar repetidament en els mateixos politicastres que ens han enganyat un any rere l'altra, una convocatòria electoral rere l'altra, un plebiscit o un referèndum rere l'altre? Potser només una cosa: Seguir confiant-hi després que els estafadors hagin confessat el seu engany i no exigir-los cap tipus de responsabilitat sinó continuar donant-los carta blanca per tal que puguin seguir fent negocis amb el diner públic i exercint de veritables carcellers del seu poble. Doncs bé, lluny d'estar a resguard de l'epidèmia esmentada, els catalans hem assolit el doctorat els darrers anys en aquest grau extrem d'estupidesa humana, i per això durant la jornada d'avui els catalans i les catalanes sortirem massivament una vegada més a recolzar aquells falsos líders independentistes que, disfressats de presos o exiliats polítics, continuen mantenint engarjolat al seu poble. Tan de bo m'equivoqui, però si efectivament es torna a repetir enguany la mateixa mostra reiterada d'estultícia col·lectiva, sembla si més no que abans de bastir noves esperances sobre el nostre alliberament nacional que ara com ara han quedat esquinçades tindrem l'obligació de preguntar-nos: Per què en un món en el que les societats són cada cop més estúpides el nostre poble hauria de ser diferent?



Sembla lògic pensar que no es pot respondre la pregunta anterior sense entendre qui som i com som els catalans. I no hi ha manera de saber qui som i com som si no es fa l'esforç d'investigar d'on prové històricament el nostre poble i quines són les forces o xarxes de poder que el van constituir com a tal en un moment donat i que l'han ajudat a perviure al llarg dels segles malgrat totes les dificultats amb què s'ha trobat al llarg dels tres darrers segles (entenent per "dificultats" repetits intents de sotmetiment i, fins i tot, de destrucció massiva). Com podem saber cap a on volem anar o cap a on podem anar si, en efecte, no coneixem el nostre passat i no sabem com érem o vivíem abans de perdre les nostres llibertats? Només una manca total de sentit històric ens pot fer pensar que podem decidir lliurement el nostre futur sense atrevir-nos a investigar i a conèixer el passat del qual provenim i a través del qual vam desplegar el nostre peculiar tarannà com a poble. Una manca de sentit històric com la que, per cert, patim actualment davant del domini imparable de la ideologia cientificista o naturalista segons la qual la realitat és la que és, la que sempre ha estat i la que sempre serà, sense cap possibilitat de canvi o transformació de cap mena i amb unes lleis immutables que la governen. Reduir l'ésser humà a una cosa o entitat natural (cosificar-lo com si es tractés d'una vulgar pedra) és, en efecte, la manera més eficient de manllevar-li la llibertat i de poder dominar-lo a gust sense rebre per part d'aquest el més petit bri de resistència. 


En aquest sentit, és molt esperançador trobar-se amb ciutadans desperts que, sense tenir una formació acadèmica específicament historiogràfica, han pres consciència d'aquests processos històrics de dominació humana i s'han adonat d'aquesta necessitat imperiosa de reconstruir el nostre passat nacional en el marc d'aquests processos històrics amb l'objectiu de recuperar la plenitud de les nostres forces o, si més no, la plenitud de la nostra voluntat d'afirmació com a poble lliure i independent en el concert dels pobles d'Europa. És el cas, per exemple, de l'investigador independent Lluís Botinas, que amb la gota catalana està fent un esforç sobrehumà per tal de descobrir i donar a conèixer com érem els catalans abans del 1714 amb l'objectiu d'ajudar-nos a recuperar les nostres arrels històriques i desfer el genocidi polític i cultural que el poble castellà ha comès contra el poble de Catalunya. Perquè només desfent aquest genocidi del qual hem estat i seguim sent víctimes podrem recuperar la nostra llibertat i contribuir col·lectivament en la mesura de les nostres possibilitats a l'alliberament universal del éssers humans de la ja esmentada i molt perniciosa ideologia naturalista o cientificista, que unida al conformisme i consumisme desenfrenats està portant a la nostra espècie i a la vida de la qual forma part al límit del precipici.

Del Lluís Botinas estic aprenent (entre moltes altres coses) que el poble català té més de mil anys d'història, i que érem el poble més lliure d'Europa abans de ser conquerits pel Reino de Castilla, que els catalans vam ser els primers a tenir un Parlament democràtic (com ja molt bé ens ho havia recordat també Pau Casals en recollir la Medalla de la Pau el 1971 davant l'ONU), que el dret català era de baix cap a dalt (a diferència del dret castellà, que era de dalt cap abaix), que les constitucions catalanes segueixen vigents després de 3 segles perquè el Decret de Nova Planta no les va derogar i que no som cap colònia de Madrid/Castilla/Estado Español sinó un Estat europeu ocupat que està sent genocidat i que ha de recuperar la seva consciència nacional per tal de tornar a ser lliure, ja que viu sota un règim legal imposat per coacció militar ara fa més de 40 anys que (i això fa molts anys que ho tinc clar) no té cap tipus de legitimitat per seguir regint les nostres vides. I, malgrat això, continuarem sotmesos al neofranquisme d'aquest anomenat "règim del 78" fins que no recuperem l'esperit de llibertat que teníem abans del 1714 i siguem capaços de desobeir-lo.  




Sentim a parlar molt de "desobediència" darrerament, sobretot a partir del xou del judici a través del qual es promociona als falsos líders que van robar la independència al poble català després que aquest l'hagués guanyat lliurement a les urnes. En efecte, si Catalunya no és independent a dia d'avui no és pas per la ferocitat d'un Estado Español embogit que ha desplegat tot el seu arsenal militar contra els rebels catalans, sinó pel fet que els nostres governants ens van enganyar deliberadament organitzant un fals referèndum seguit de dues falses declaracions d'independència. Per això l'Estado Español no va aplicar l'article 116, que és el que pertocaria en cas d'alarma, excepció i setge, sinó el 155. A quina desobediència es refereixen, doncs, els falsos presos polítics processistes quan afirmen que "ho tornaran a fer"? A la desobediència simbòlica de no treure uns llaços grocs quan reben l'ordre de fer-ho? A la desobediència simbòlica de fer veure que s'exerceix el dret d'autodeterminació sense arribar mai a exercir-lo? Segons Jordi Cuixart "ho tornarem a fer" vol dir defensar tantes vegades com sigui necessari "el dret a exercir el dret a l'autodeterminació". O sigui, no vol dir autodeterminar-se, sinó únicament defensar el dret a exercir aquest dret. Com si la llibertat depengués del fet que l'amo permeti a l'esclau ser lliures en comptes del fet que l'esclau decideixi actuar lliurement.  Però a l'Estado Español no es jutja a ningú per demanar la llibertat o defensar el dret a l'autodeterminació, perquè això ben mirat no suposa cap tipus de desobediència. Fet que demostra que el judici és tan fals com els seus encausats, i que tot forma part de l'estratègia española per matar la independència. 



En una línia similar a la de Cuixart, ahir a la nit el titella que hi ha actualment al capdamunt de la Generalitat afirmava que "haurem de tornar a exercir el dret a l'autodeterminació", però s'entén que volia dir "tornar a fer veure que exercim aquest dret sense mai exercir-lo". La qual cosa no deixa de tenir una certa coherència, dintre de l'absurditat perquè, si ho pensem bé, de què viurien aquests politicastres si aconseguíssim la llibertat del nostre poble? Algú pot pensar que a un polític professional li interessa viure en un país decent en el qual la població pensi per si mateixa i sigui lliure? "La llibertat no es demana, es pren." Això fa molts anys que ens ho va ensenyar en Lluís Maria Xirinachs, però aquells que es guanyen la vida fent veure que treballen per l'alliberament de Catalunya prefereixen seguir demanant-la en comptes de conquerir-la, perquè si la conqueríssim ells serien els primers perjudicats.



A banda de La gota catalana d'en Lluís Botinas, només la Resistència independentista Catalana i Directe 68 d'en David Raventós destapen a dia d'avui la traïdoria dels actuals dirigents de Catalunya, que continuen tenint la majoria necessària per declarar la independència i no ho fan, però sí que mantenen empresonats en presons catalanes als seus companys de partit per tal de convertir-los en màrtirs del mateix règim amb el que col·laboren i així protegir-los del descontentament popular que, en cas de no estar empresonats, potser els exigiria responsabilitats i tractaria de passar-los comptes. Podem estar d'acord o no amb les tesis d'en Lluís Botinas i en David Raventós, però cal dir que si no fos per ells ara mateix l'independentisme seria un cementiri de morts vivents dominats pel pensament únic dels mitjans d'informació oficials, que és tant com dir el pensament hispanocèntric que té a l'Estado español com a marc de referència i que no concep a Catalunya (per molt que proclami el seu dret a ser-ho) com a un subjecte polític. Però la realitat és que costa Déu i ajuda trencar la censura dels mitjans oficials, que apliquen la màxima goebbelsiana segons la qual "has de repetir deu mil vegades la mateixa mentida si vols que es converteixi en veritat". Per això hi ha actualment a Catalunya famílies trencades i amics que s'han deixat de parlar, perquè no hi ha res més difícil que fer adonar a algú que ha estat enganyat quan aquest està completament abduït per aquells mitjans que difonen per arreu l'engany, en aquest cas l'engany del processisme. 


Com deia en començar aquestes ratlles, la tesi que jo suggeria en el meu escrit de la Diada del passat 2012 era que, malgrat l'evident imbecilització de l'espècie humana que podem constatar per arreu en aquests temps (post)moderns, podíem constatar al mateix temps en l'ambient d'aleshores (en plena crisi econòmica) la presència d'algunes espurnes de coratge que ens permetien tenir l'esperança de contrarrestar el mencionat procés d'idiotització i inclús revertir-lo per donar lloc a una nova etapa de la humanitat caracteritzada per la intel·ligència i la creativitat posades al servei de l'excel·lència humana. Les espurnes en qüestió eren les que s'encarnaven en els moviments del 15-M, a nivell estatal, i en el moviment independentista català, que lògicament aquí a Catalunya d'una forma o d'una altra van estar interconnectats. Què ha passat amb aquests moviments al llarg de tots aquests anys? Podem seguir tenint algun motiu d'esperança en relació a aquests moviments i els processos d'emancipació que encarnaven? Avui sabem que tant el 15-M com l'independentisme català van ser absorbits pels partits oficials i han estat completament domesticats pel sistema. Ni l'un ni l'altre han estat capaços de desobeir, en la mesura precisament que la ciutadania ho ha deixat tot en mans dels polítics en comptes d'emprendre la iniciativa i deixar que els polítics anessin a remolc seu. Sembla que no queda cap esperança, doncs, de poder reactivar-los, llevat que recuperem l'esperit de rebel·lia que teníem fa dos lustres contra el sistema i els seus representants els polítics, agafant d'aquesta manera les regnes del nostre propi destí.

El 15M era un moviment clarament d'esquerres, on la població de classe baixa va semblar empoderar-se prenent els carrers i debatent en ells sobre tots els assumptes relacionats amb la res pública, igual com antigament es filosofava i es debatia a l'àgora. Jo vaig conèixer persones molt maques a les assamblees de barri d'aquells anys, i em va saber molt de greu comprovar en tornar del meu exili que tota l'empenta i creativitat social que hi havia aleshores havien desaparegut sense deixar el menor rastre. Per la seva banda, l'independentisme semblava encarnar un moviment transversal regit per la idea que únicament unificant totes les ideologies que hi ha actualment al nostre país seria possible assolir el tan anhelat com difícil objectiu de recuperar la llibertat nacional del nostre poble. És impensable -dèiem aleshores- que la classe treballadora pugui aconseguir alliberar el nostre poble prescindint de la burgesia. Per això vam emprendre un llarg camí d'aparent progressiva "germanor" entre els catalans de tots els estrats socials amb l'esperança de conquerir el somni de la plena sobirania del nostre poble.


El 2010 vam fer la primera gran manifestació pel DRET A DECIDIR de Catalunya, que no anava dirigida contra España sinó contra els "polítics de fireta" que tenim aquí, ara ja finalment desemmascarats com a traïdors o col·laboracionistes. Recordo que en la macro-manifestació d'aquell any, guiada pel lema: "Som una nació. Tenim dret a decidir", el Montilla va haver de fugir cames ajudeu-me per por de ser engolit enmig de la multitud enrabiada que tenia ganes de posar fi al malson de l'Estatut retallat del 2006. Però el 2011 aquella ràbia i aquell esperit de rebel·lia ja es va començar a domesticar. Recordo que a la Diada d'aquell any jo vaig sortir al carrer amb companyia de quatre gats perquè no hi va haver cap convocatòria oficial donat que el Mas, que ja havia assolit el poder, la va sabotejar. Per no haver-hi, ni tan sols hi va haver escenari on poder parlamentar, i els quatre gats vam acabar reunits al Parc de la Ciutadella davant d'una furgoneta blanca al damunt de la qual hi van enfilar l'Heribert Barrera i el Dr. Broggi per tal que poguessin pronunciar els seus respectius discursos. Crec que deurien ser les seves darreres paraules pronunciades davant d'un micròfon abans d'abandonar aquest món. D'aleshores ençà, des del 2012 fins el 2017, es van esdevenir les manifestacions més multitudinàries que ha estat capaç de crear l'ésser humà de manera consecutiva, amb les imatges que tots recordem d'unitat popular que han estat malbaratades de la manera més miserable que hom podia imaginar i que seran difícilment recuperables.


El 2012 va ser la darrera que semblava que servia per pressionar als mal anomenats "líders polítics", donat que el Mas feia veure que treballava per aconseguir un nou finançament pidolant el famós "pacte fiscal" mentre que la població mobilitzada ja exigia INDEPENDÈNCIA. Tot va ser una ensarronada monumental perquè l'ANC ja s'havia creat i ideat per domesticar la ràbia del poble. És el moment d'aquells famós "President, posi les urnes!" per mitjà del qual ens van fer creure que el poble, per boca de na Carme Forcadell, aconseguia que un autonomista com Artur Mas es convertís en independentista. Quina ingenuïtat més gran, vist ara des de la distància, ja que és la mateixa ingenuïtat de pensar que un franquista declarat com Manuel Fraga es podia convertir en demòcrata de la nit al dia. Doncs bé, aquesta penosa ingenuïtat és exactament la que ha mostrat el poble català al llarg d'aquests anys en aquest mal anomenat "procés cap a la independència", equivalent a la penosa ingenuïtat que fa 40 anys tots els pobles de l'Estat español van mostrar amb la mal anomenada "transició" democràtica del 78 a excepció del poble basc que no va acceptar la Carta Magna proposada i que, a pesar de tot, se la va haver de menjar amb patates, la qual cosa mostra l'arrel anti-democràtica d'aquella votació, així com l'arrel anti-democràtica de qualsevol iniciativa (anomenis "plebiscit" o "referèndum") que puguin emprendre els partits autonomistes del règim del 78, començant pels partits catalans primer denominats "sobiranistes" i ara reciclats en "independentistes".




Això ho sabem ara, però era difícil veure-ho en aquell moment, i després d'aquella "gran demostració de força" del poble pressionant els seus polítics van venir les manifestacions més emblemàtiques de totes, que van donar la volta al món per l'espectacularitat de les seves coreografies i que jo em vaig limitar a veure des de l'altra punta del món perquè malauradament ja havia marxat al meu exili particular: la Via Catalana (2013), la V (2014) seguida per la victòria al pseudo-referèndum del 9N, la Via Lliure (2015) seguida per la victòria no reconeguda al pseudo-plebiscit del 27-S. Cada any semblava que havia de ser la manifestació definitiva que ens conduís a la llibertat, però cada any els dirigents buscaven noves excuses i noves estratègies per allargar el procés com si es tractés d'un xiclet. El 2016 l'ANC va fer dir al poble que ja estàvem "A punt!", i finalment el 2017 va arribar la Diada del Sí que va anar seguida pel segon pseudo-referèndum de l'1-0 (el nou 9-N). 



Recordo que any rere any, des del meu exili, jo em sentia molt malament pel fet de no poder ser de cos present en aquestes meravelloses manifestacions, sinó únicament en esperit; ara el meu remordiment ha minvat força després d'haver comprés que van ser les manifestacions més domesticades de totes, perquè van estar completament planificades i dirigides per l'ANC que en aquell moment ja s'havia convertit en el pastor del poble català, reduit ja a un vertader ramat de bens. O sigui, que no anaven de baix a dalt, com se'ns ha dit i repetit una i mil vegades al llarg de tots aquests anys, sinó de dalt a baix, i l'única funció del ciutadà era la de comprar samarretes i altres objectes de marxandatge, i ocupar un lloc que prèviament se li havia assignat. Ni una espurna de rebel·lia es traslluïa d'aquelles grans concentracions humanes, era pura festivitat folklòrica en recolzament dels pretesos "líders" que, ara sí, esforçadament estaven treballant i suant a base de bé construint les fantasmagòriques "estructures d'estat" amb l'objectiu d'aconseguir la tant anhelada independència. D'aquesta manera, Artur Mas (que, recordem'ho, havia hagut d'entrar amb helicòpter a un Parlament assetjat per descontentament popular) va aconseguir el seu veritable objectiu: passar de ser un polític desprestigiat per les retallades econòmiques i el seu pragmàtic autonomisme a ser el Moisès català que conduïa el seu poble fins a la Terra Promesa. Un messianisme heretat per Puigdemont que va ser el col·laboracionista escollit finalment per trair el mandat popular i rendir el poble-ramat català davant l'enemic sense necessitat que aquest hagués de lliurar cap batalla. 


Al llarg d'aquesta dècada, i especialment des del 2012 fins el 2017 vam poder viure cada Diada amb l'esperit de grandesa que ens permetia pensar que més tard o més d'hora tornarem a ser, si no una gran potència mundial, sí al menys un país excel·lent i digne, i fins un punt de referència per a la tan necessària com urgent revitalització de la civilització occidental dominada -com deia més amunt- per la ideologia cientificista. A punt de complir-se el segon aniversari de la traïció monumental dels mal anomenats "líders independentistes", ara convertits en màrtirs polítics, sembla impossible encarar la Diada d'enguany amb aquell mateix esperit, si bé jo em resiteixo a encara-la amb l'esperit de derrota que els esmentats "líders" ens estan volent transmetre des de la victòria igualment monumental de l'1-O. 


Després de la traïció, jo em nego a participar d'aquest suïcidi col·lectiu que suposa manifestar-se en suport dels traïdors amb els putus llaços grocs que són el símbol de la derrota, però al mateix temps em resisteixo a quedar-me a casa de braços creuats amb cara de resignació. Cal reconèixer als traïdors com a traïdors, i qui no els vulgui reconèixer com a traïdors malgrat haver-nos-ho confessat a la cara, com a mínim els haurà de reconèixer com a incompetents que no mereixen ocupar cap càrrec públic. En qualsevol cas, no es pot pretendre recuperar la llibertat confiant amb els mateixos que ens l'han arrabassada de les mans quan la teníem a tocar i l'havíem guanyada a les urnes. Deia més amunt que l'estupidesa és seguir fent el mateix i esperar resultats diferents. Encara som a temps de mostrar una espurna d'intel·ligència provant noves maneres d'assolir el nostre objectiu, o fins i tot revisant quin ha de ser aquest objectiu. Si l'objectiu és la independència, en què consisteix aquesta i per a què la volem. Quina és la millor manera d'aconseguir-la i què farem amb ella quan la tinguem. Necessitem superar la nostra estupidesa actual i despertar la nostra intel·ligència dialogant amb aquells que, com en Lluís Botinas i en David Raventós, ens ajuden a arribar a la AUTOCONSCIÈNCIA com a poble, i només d'aquesta manera podrem actuar lliurement. Perquè ara ja sabem que només amb els somriures no s'aconsegueix fer cap revolució. Les transformacions socials exigeixen un procés de transformació personal dels subjectes encarregats de dur-les a terme; transformació personal que de cap manera serà possible mentre aquests subjectes continuïn delegant la seva responsabilitat política en mans d'uns representants que únicament vetllen pels seus interessos particulars i pel manteniment del règim que els permet satisfer-los.



Per això encara diria més: Després de la mort del procés ara ja sabem que no es pot fer una revolució nacional sense fer una revolució social, i no es pot fer una revolució social sense atrevir-se a plantar cara als poders fàctics i recuperar la consciència de classe. Per això hem de ser molt valents i acceptar que aquesta revolució no la podrem fer amb l'ajut de la burgesia catalana (que sempre ha anat de bracet amb la castellana) sinó en contra o a pesar d'aquesta. Per aquesta raó discrepo d'en Botinas o en Raventós en aquest punt (que m'agradaria discutir amb ells i amb tots els que ho desitgin), ja que em dóna la sensació que ells menystenen l'emancipació social supeditant-la a la nacional, pensant que l'assoliment d'aquesta farà possible l'assoliment d'aquella. Jo, en canvi, penso que hem de teixir aliances amb formacions d'esquerres com per exemple Corrent Roig, que defensen la plena legitimitat de l'1-0 i el dret a la Declaració Unilateral d'Independència. No es pot pretendre alliberar el món anant sols i esperant que el poble et donarà tot el seu recolzament quan aconseguim trencar la censura. No es pot disculpar al poble victimitzant-lo i responsabilitzant a la censura de tots els seus mals, pensant que aquest començarà a comportar-se de manera digna tan aviat com li caigui la bena groga dels ulls. En un món ideal on les persones es guiessin únicament per la racionalitat seria així, però en un món real on les persones es guien per les emocions i tota la complexitat psíquica que aquesta comporta és bastant difícil (si bé no dic que impossible) que succeeixi una cosa semblant. I de la mateixa manera que a l'Alemanya nazi el poble va ser còmplice de totes les atrocitats i l'horrorós genocidi que el seu govern va cometre, nosaltres avui som còmplices de totes les atrocitats i tots els genocidis que continuen produint-se arreu del món, en la mesura que d'una o altra manera sabem o intuïm que existeixen i no fem absolutament res per aturar-los. Exactament igual, els catalans i les catalanes som còmplices del nostre propi genocidi cultural en mans de Madrid/Castilla/Estado Español, en la mesura que el permetem i hi col·laborem de manera passiva. El poble sempre té una part de responsabilitat dels mals que pateix, i si és enganyat pels seus representants polítics és potser perquè es deixa enganyar, és potser perquè d'alguna forma li resulta més còmode viure submergit en l'engany i després queixar-se dels governants en no complir mai els seus successius mandats que no pas assumir la seva responsabilitat política. Com ja deia Albert Camus: "Si les tiranies triomfen no és pas per la virtut dels tirans, sinó per la passivitat de la bona gent que no vol o no s'atreveix a plantar-los cara". Per tant, necessitem aquestes aliances per ser més forts, per despertar i empoderar el poble i que aquest aconsegueixi amb els seus propis mitjans derrocar el règim. 

Sóc conscient que no serà ràpid ni fàcil, però és possible. L'estupidesa humana és quelcom que s'encomana... però la intel·ligència humana també! Fa molts anys que diem que "un altre món és possible", i avui dia sabem que no solament és possible sinó que és necessari. Però cal repetir-ho un cop més: Aquest altre món nou i net al que aspirem no el podrem aconseguir amb l'ajut d'aquella classe social que malda precisament perquè aquest nou món no sigui mai possible. Com podem esperar que els garants de l'estatus quo treballin per la independència de Catalunya quan aquest és precisament l'aconteixement geopolític europeu que podria fer saltar pels aires tot l'ordre establert? Si el poble català s'ha deixat enganyar tan fàcilment per aquests garants del règim no és només per l'eficàcia de la infiltració i el poder dels mitjans de comunicació de masses, és també per la pèrdua de la consciència de classe i la falsa creença de que ja no existeix (la necessitat de) la lluita de classes; és a dir, pel convenciment popular que el capitalisme és el millor dels sistemes possibles i que ja no és necessari lluitar per enderrocar-lo, (o, si es prefereix, el convenciment de que no hi ha res que el pugui enderrocar i que, per tant, ja no paga la pena ni tan sols intentar-ho). Aquesta és potser la contradicció, la ingenuïtat i l'estupidesa més gran que hem comés els darrers anys els ciutadans del món occidental: afirmar que "un altre món és possible", però al mateix temps viure submergits en la creença que cap altre sistema pot substituir a l'actual. Els catalans no hem estat cap excepció a aquesta regla en pensar que seria possible enderrocar el "règim del 78" sense enderrocar al mateix temps el capitalisme. I fa 2 anys que n'estem pagant un preu molt alt. Però encara som a temps de corregir aquesta estupidesa plantant cara a aquest sistema plutocràtic pudrit per tal de guanyar la llibertat nacional i social que des de fa avui 305 anys ens va ser arrabassada per la força de les armes.   



Guanyarem... Visca Catalunya de nou lliure !!*!!

divendres, 14 de juny de 2019

La cultura del simulacre


"Ara que s'acaba el curs, faig la reflexió de quants anys porto estudiant? Quantes hores hauré dedicat a estudiar només aquest curs? Moltíssimes. Però, paro a pensar i realment en tants anys, què he après? Res, no he après res de profit, que pugui aplicar al meu dia a dia, a la meva vida. Però aquest any la cosa ha canviat. Volia fer-te saber, Albert, que per a mi has sigut l'únic professor que realment m'ha ensenyat coses, que m'ha fet reflexionar i inclús canviar algunes coses."

Així comença un dels escrits d'agraïment que he rebut aquests dies de part d'alguns i algunes de les meves alumnes. Acabar un curs de Batxillerat de Psicologia i Sociologia amb un aplaudiment de tot el grup, i que tres de les i els alumnes més avantatjats m'entreguin unes cartes extraordinàriament emotives de comiat agraint-me per tot el que els he ensenyat al llarg d'aquest curs i dient-me que em trobaran molt a faltar, em reconforta com a mestre i em motiva per continuar endavant. 

Totes les llargues hores de matinada dedicades a preparar classes o a corregir exercicis, examens i treballs queden recompensades per aquest agraïment sincer i aquest reconeixement de les persones a les quals ha anat dedicat el meu esforç laboral del present curs escolar. Però, més enllà de la meva recompensa personal, el que això m'indica és que els adolescents d'avui dia estan completament avorrits d'un sistema educatiu memorístic que no els aporta absolutament res a nivell personal i malden per poder escapar-se d'aquesta forma arcaica d'ensenyança vers noves formes d'aprenentatge que estimulin la seva intel·ligència i la seva creativitat. I quan troben a un professor que els estimula i els motiva comprenen el valor que té el fet d'aprendre i els anima per seguir estudiant.


El que no saben els meus alumnes és que a més d'adquirir nocions de Psicologia i Sociologia han estat aprenent a filosofar de manera encoberta, i quan em donen les gràcies perquè fins ara no havien trobat cap sentit als seus estudis i que gràcies a les meves classes han descobert què vol dir aprendre i han adquirit la motivació necessària per seguir aprenent el que m'estan dient és que una educació buida o pràcticament buida de tot contingut filosòfic com la que tenim actualment és una xacra per la nostra cultura i un fre pel progrés social. Però és la xacra i el fre que els interessa mantenir als governants per tal de poder perpetuar l'ordre establert instruint a futurs treballadors, dòcils i manipulables, en comptes de formar a ciutadans lúcids amb capacitat de pensar.     


I mentre els meus alumnes em donen les gràcies per haver-los canviat la vida i em diuen que no m'oblidaran mai, la meva família em silencia, em censura o em bloqueja i els meus amics es distancien de mi pel fet de no seguir les directrius dels poderosos i obligar-los a qüestionar-se tot allò que els arriba des dels mitjans. I és que vivim en la cultura del simulacre on els filòsofs de ficció com el Merlí poden convertir-se en un fenomen de masses mentre els "merlins" de veritat són aïllats i deixats de banda; una cultura en la que, si bé l'ensenyament de la Filosofia pot arribar a ser percebut com quelcom divertit de veure i contemplat com a espectacle, a ningú li interessa tenir al costat un tàvec que mitjançant preguntes impertinents faci trontollar aquell sistema de creences particular que li permet de viure instal.lat en l'immobilisme i en una relativa comoditat. 


Aquest és, doncs, el missatge que m'agradaria traslladar-vos a tots i totes de part dels adolescents i joves d'avui: 

"Creieu en nosaltres perquè nosaltres som el futur d'aquesta societat, i creieu en aquells mestres que ens fan creure en nosaltres perquè són el futur de l'educació. No ens agrada aquesta societat hedonista i robotitzada dominada per la hipocresia i la superficialitat, pel conformisme i el consumisme, per la desinformació i la ignorància; una societat en la qual es prefereixen els sucedanis de la llibertat en comptes de l'exercici de la mateixa. Per això estem disposats a transformar-la en una societat lliure i valenta a la que no li facin por els canvis i en la qual les persones s'atreveixin a organitzar-se per tal de cooperar entre elles i així agafar les regnes dels seu propi destí com a individus i com a col·lectivitat. Tremoleu, si voleu, davant la possibilitat d'aquest canvi, però el futur és nostre i molt aviat el tindrem aquí!"