Sant Jordi '26: roses que es marceixen, llibres que caduquen… i vincles que no sabem cuidar

Avui és Sant Jordi, un any més. Roses, llibres, carrers plens, somriures, parelles. Una escena bonica. Però també —si mirem una mica més enllà— una escena profundament contradictòria. 

Moltes de les roses que regalem avui no neixen d’un gest romàntic, sinó de cadenes de producció marcades per l’explotació laboral, sovint en països com Colòmbia o Equador. Darrere d’aquest símbol d’amor hi ha jornades precàries, salaris baixos i condicions que ningú regalaria a algú que estima.

I els llibres? Massa vegades convertits en productes de temporada: novetats efímeres, rànquings inflats, màrqueting agressiu. Es compren, es regalen… i s’obliden.

Roses que es marceixen, llibres que caduquen i, potser, vincles que segueixen el mateix patró.

Vivim en una cultura —com va descriure Zygmunt Bauman— de relacions líquides: fàcils de començar, difícils de sostenir, ràpides de substituir. Ens acostumem a la intensitat immediata, però no a la permanència. I en aquest context, Sant Jordi no n’és l’excepció: corre el risc de convertir-se en una celebració de l’efímer disfressada de profunditat.

Per això avui potser el gest més radical no és comprar més, sinó triar millor. Reivindicar els clàssics. No per nostàlgia, sinó per exigència.

Quan llegim Ètica a Nicòmac d'Aristòtil, ens trobem amb una idea incòmoda però essencial: “L’amistat perfecta és la dels qui són bons i semblants en virtut” (EN VIII, 3). No parla d’intensitat emocional, ni de disponibilitat immediata, ni de dependència. Parla de qualitat moral i reciprocitat sostinguda.

Ciceró, al seu De amicitia, ho diu encara més clar: “Sense confiança i sinceritat no pot existir amistat” (§22). I després afegeix: “L’amic ha d’ajudar l’amic, no només en coses petites, sinó també en les importants” (§44). Això és fonamental, perquè Ciceró ens vol dir: cal “ser-hi”, sí, però també cal ser transparent amb els propis límits; cal “ajudar”, sí, però no sempre, immediatament i sense límits.

I Sèneca, a les seves Cartes a Lucili, ens adverteix: “Estima l’amic com si algun dia poguessis odiar-lo; odia’l com si algun dia haguessis d’estimar-lo” (Ep. 3). No és cinisme. És realisme: els vincles humans són fràgils, imperfectes, exposats al conflicte.